Signe de contradicció

Aquesta expressió està associada a una certa interpretació religiosa de la realitat, tot reforçant el cànon de la perfecció. Ens referim a allò que, en termes confessionals, es denomina amb l'epígraf de la santedat associat a les reaccions adverses i l'oposició que provoquen aquests comportaments que se suposen exemplaritzants. Tanmateix, aquesta expressió també es pot interpretar de forma contrària, perquè hi ha comportaments valents i agosarats que fan de la imperfecció, la debilitat i la contradicció el seu punt de partida, i que, malgrat tot, esdevenen simbòlics i signes visibles de l'existència de valors i de codis trascendents. Allò més interessant és quan aquests subjectes i la seva acció esdevenen emblemàtics per a la col·lectivitat i apareix criminalitzada per la institució que, paradoxalment, li dóna cobertura formal. Jaume Santandreu és un dels exemples d'aquesta interpretació no canònica, d'allò que en la mística cristiana convencional es considera signe de contradicció.

L'aversió i la reacció respecte a icones com la que representa Santandreu provenen més aviat dels àmbits de poder, sobretot eclesiàstics, perquè és un tipus incòmode i un militant que no amaga les seves cartes, ni les seves trampes. La trajectòria de Jaume Santandreu és pública, profundament coneguda per la ciutadania illenca, la qual cosa ha permès que cadascú prengui posició i tengui una idea clara sobre el pes i l'espai que el sacerdot manacorí ocupa en l'imaginari dels seus referents simbòlics. El passat dissabte, 12 de setembre, l'amic Santandreu rebé la medalla d'or de Mallorca, per unanimitat entre les forces polítiques, en virtut de la seva trajectòria de compromís contradictori i efervescent en el clavegueram de la societat illenca. En aquell mateix acte també reberen medalles altres personatges i entitats relacionades amb el factor catòlic i amb una trajectòria que també ha tingut conjuntures especialment difícils i contradictòries.

Hi era present Josep Maria Soler, abat de Montserrat, un dels personatges que més s'ha implicat i més ha reflexionat sobre l'estat del país durant el segle XX en l'àmbit religiós. Ell mateix volgué acompanyar i viure l'acte al costat d'un mallorquí insigne, també homenejat en l'acte. Soler és un home d'Església ponderat i observador, que té una idea clara del país i del que representa per al país, coneix en profunditat les misèries i les contradiccions de l'Església, hi planta cara i s'ofereix com a barquer per ajudar a transitar per les aigues remogudes ara per les tempestes polítiques, suara a causa dels fiblons eclesiàstics. Hi ha cada cop més sectors de la ciutadania que se senten incòmodes amb determinades actituds eclesiàstiques, però la majoria d'aquests mateixos sectors tenen la capacitat de reconèixer i valorar aquells membres de l'estament clerical que dediquen la seva vida a treballar i viure amb els sectors socialment més desprotegits. Una minoria d'aquesta societat mateixa també sap que hi ha alguns eclesiàstics que, més enllà de la seva pertinença a l'orde clerical, lideren projectes i accions singulars en el món de la cultura. Aquesta anàlisi, simple i mesurada, ja no encaixa en l'estament eclesiàstic, ocupat en el neobizantinisme estamental, de collera, collet i matícula.