Narges Mohammadi: dona de foc

La periodista Eve Chancel en fa un reportatge extens : «Rarament uns llavis vermells hauran estat tan polítics i el coratge d’una dona haurà estat tan potent amb un somriure d’esperança i determinació, malgrat els deu anys tancada a la presó, la condemna a 154 cops de fuet i 35 anys d’empresonament». Narges s’explica en la seva llengua, el farsi. El traductor al francès és anònim per raons de seguretat. Les dictadures no tenen límits ni fronteres.

El color del foc, la flama de la lluita per la vida és la cara contrària al negre, color de cendra i de mort, el to de la presó. Llavis vermells, ungles vermelles, faldilla vermella, vestit de flors vermelles a la sortida en ambulància del penal d’Evin. El roig i el foc. Nascuda a la primavera de 1972 a Zanjan, va estudiar física i va treballar d’enginyera. Aviat, però, amb consciència de quina era la situació del país, emprèn el camí de l’escriptura i la defensa dels drets humans. Escriu cròniques periodístiques per a diverses revistes. L’any 98 ja és detinguda per criticar el govern dels aiatol·làs de la republica islàmica i passa un any a la garjola. Després, periòdicament, és condemnada per declarar-se contrària a la pena de mort i l’ús obligatori del vel. Perseguida per blasmar el poder de la llei religiosa que intenta sotmetre les dones. S’oposa al xador i a l’hijab, per a ella un símbol de l’apartheid i la misogínia exercida per les autoritats islàmiques. Ha estat detinguda tretze vegades, condemnada, cinc. Els 26 anys següents, els passarà entrant i sortint de la presó. No ha vist créixer els seus fills que ara tenen 18 anys. Un dolor enorme, però la defensa de la llibertat no és negociable. Amb la col·laboració fidel de la seva parella, Taghi Rahmani, escriptor i també dissident, ha anat lliurant un combat que no defalleix.

«He patit l’aillament durant seixanta-quatre dies sense interrogatori, ni cap visita. Després vaig ser enviada al tribunal revolucionari amb els ulls embenats, coberta amb xador i amb xancletes, privada de la presència d’un advocat i de l’accés al dossier d’acusació. Vaig refusar de defensar-me davant el tribunal perquè no reconeixia la seva legitimitat i vaig ser condemnada a 8 anys i tres mesos de presó i 74 fuetades. Després em van dur a la sinistra presó d’Evin, on sóc encara. Fa deu anys que no tinc el dret de parlar amb els meus fills. Després d’obtenir el Nobel, l’octubre de l’any 2023, m’han tallat tota comunicació telefònica amb l’exterior, amb la meva familia i amb el meu advocat. Cada declaració als diaris em porta noves acusacions. Pago un preu molt alt per la meva llibertat, però ho sento com un deure. No me’n penedeixo. Si hagués de tornar enrere faria el mateix, fins i tot si el preu fos més alt. L’objectiu que em mou és la fi de l’opressió, de la tirania i del despotisme religiós».

La vida a la presó, un suplici. La sinistra presó d’Evin ja era tristament coneguda a l’època del xa, tot i que la tortura i la pena de mort no eren aplicades a les dones. Després de la revolució islàmica del 79, la repressió es va endurir de manera ferotge. Són molt conegudes les execucions massives per dissidència política de l’any 1988.

Ara és un lloc temible per a homes i dones. Com a conseqüència de les males condicions de la presó, Narges ha patit diversos problemes de salut, afeccions neurològiques i pulmonars. El 7 d’octubre de 2020, l’any del covid, va sortir en llibertat després de vuit anys i mig empresonada de forma il·legal, gràcies a la pressió d’organitzacions internacionals, l’ONU, Amnistia Internacional, el PEN Internacional, el Centre Iranià per a la Defensa dels Drets Humans, i altres organitzacions. L’any 2021, però, ja tornava a ser empresonada. És radicalment contrària al silenci, si hi ha una causa justa i necessària. Callar ens fa còmplices.

El mes de desembre de 2024 va haver de ser traslladada a l’hospital per ser operada d’un tumor a la cama i els dies posteriors a l’operació, en convalescència, al seu apartament, els va aprofitar per concedir entrevistes a través de VPN i missatges encriptats a tots els mitjans possibles: Senat francès, l’Assemblea francesa, La Stampa, TVE, una cadena sueca etc... Ara es fora de la presó, no hi ha tornat. Practica la desobediència civil. Fa les conferències des d’un lloc desconegut de l’Iran i en qualsevol moment pot ser detinguda.

Tortura blanca. El 2022 va publicar un llibre sobre les condicions de vida i les tortures que viuen les seves companyes i ella mateixa per ser dissidents. Catorze entrevistes estremidores. ‘Tortura blanca’ és un document de resistència i denúncia de pràctiques criminals, contràries als drets humans. Assetjament i violència sexual, tortures físiques i psicològiques per obtenir falses confessions, aïllament absolut, negació de tractament mèdic. Llum encès dia i nit, ulls embenats per sortir de la cel·la, encofurnades en un espai mínim, reduït a l’extensió dels braços, i la catipèn del vàter que no es neteja mai.

Hi ha detingudes de totes les edats, periodistes, escriptores, intel·lectuals, activistes en favor dels drets humans i de les dones, empresonades per discrepància política o per pertànyer a minories religioses o nacionals.

El pròleg del llibre és de Shirin Ebadi (1947). Premi Nobel de la Pau 2003, magistrada, primera dona musulmana a rebre aquest premi, silenciat pel seu govern. Llicenciada en Dret. El 1969 ja era la primera jutge de la història de l’Iran. Va obtenir el doctorat el 1971. El règim islàmic del 79 la va destituir, i la van degradar a un lloc inferior, una dona no podia ocupar càrrecs de responsabilitat. S’ha dedicat a defensar els drets de les dones, dels infants i en conjunt de tots els drets humans, polítics i socials. Ha publicat catorze llibres i escrit nombrosos articles. A la novel.la ‘La jaula de oro’ diu que «la democràcia prospera allà on hi ha un poder judicial independent i imparcial que defensi el domini de la llei». Doctora Honoris Causa per 26 universitats del món, inclosa la de Lleida el 2018, té la creu de la Legió d’Honor de França i molts altres premis. Viu a Londres des del 2008. El 2021 va ser una de les 50 personalitats que va signar el manifest «Dialogue for Catalonia» promogut per Òmnium a favor de l’amnistia dels presos politics catalans i del Dret d’autodeterminació.

Narges Mohammadi té una autobiografia escrita, i ara treballa en un altre llibre sobre l’assetjament i la violència sexual contra les dones detingudes. El règim li ha proposat diverses vegades un pacte perquè renunciï a la lluita. Quan els seus fills encara eren petits, els serveis de seguretat li van oferir que deixés la lluita contra la pena de mort a favor de Shirin Ebadi per defensar la minoria bahá’í. A canvi de la llibertat havia de crear una ONG en col·laboració amb el règim. «Vaig rebutjar la proposició i vaig ser condemnada un altre cop per les meves activitats contra el règim». En conseqüència, marit i fiils van haver de marxar del país per la seva seguretat. Tot i els xantages, ella no es va arronsar. Ser fidel a la llibertat del país i als drets humans era inqüestionable.

Ni es va deixar vèncer abans ni es deixa vèncer ara. La tirania que presideix el govern del mul·làs no pot durar sempre. Les arrels de l’esperança són més fortes cada dia. Què és el risc davant de l’èxit que ella preveu al final?

La trajectòria d’aquesta obstinada lluitadora és com seguir un fil que va creixent i no es desfà, no té final. No es pot dir en poques paraules. Compromesa amb el moviment «DONA, VIDA, LLIBERTAT» (Zan, Zendegi, Azadi), va organitzar protestes el dia Internacional de la Dona mentre era a la presó. Encapçalat per dones, i sorgit arran de l’assassinat de la jove kurda Masha Jina Amini, mentre era en custòdia policial, representa la resposta del poble al règim dels tirans. I la rebel·lió de la generació jove que no accepta la privació de lliberat, l’apartheid de gènere, la dictadura religiosa, i l’escandalosa farsa de la justícia.

De fet, però, les grans manifestacions per la llibertat del 2022 no comencen aquí. Ja s’havien produït grans protestes el 2001, el 2009, i el 2019. Reprimides amb un bany de sang, el 2019 van ser mortíferes. El règim va tallar internet i va massacrar milers de persones en pocs dies. Però la gent no es va doblegar. La revolta del 2022 encara va anar més lluny. Les dones van començar les protestes cremant el vel i escampant vídeos per la xarxa, reclamant la caiguda del règim, s’hi van afegir homes, ensenyants, Joves per la Llibertat i d’altres. La mort de Masha va ser el detonant d’un moviment imparable que va espantar barbes i turbants i van reaccionar reprimint de manera salvatge. Però el valor i la determinació de la generació jove -calculada sobre un 60%- no està disposada a viure «un infern a la terra». Estan disposats a guanyar la llibertat, sigui com sigui. Un noi de 22 anys, que ha patit la repressió, des de l’exili, diu, amb contundència: «La nostra generació farà rodolar els turbants».

El 2003 serà nomenada vice-presidenta del Centre per a la Defensa dels Drets Humans, fundat per Shirin Ebadi. I el 6 d’octubre de 2023 li atorguen el Nobel de la Pau per tota la seva trajectòria.

Després de guanyar el Nobel es crea la ‘Narges Foundation’ amb l’objectiu de donar suport a iniciatives civils que promoguin la justícia, la llibertat i els drets humans a l’lran, inclosos els drets polítics, la igualtat de gènere i els drets de les dones. La creació d’una societat lliure, justa, laica, sense corrupció ni tirania. I per la difusió dels moviments democràtics arreu del món. Aquesta fundació insisteix perquè el món escolti el seu clam urgent. Però, incomprensiblement, no sempre és així, si més no a casa nostra. On són els convocatòries feministes ? Per què callen les nostres institucions?

La pena de mort. Un cop d’ull als comunicats del Centre for Human Rights in Iran esborrona. Trasbalsa l’ànima. Durant l’any 2024, a l’Iran es van executar com a mínim 29 dones (que se sàpiga), d’un total de 862 per causa de diversos delictes. Probablement algunes execucions es deconeixen. Dues dones kurdes, Varisha Moradi i Pakhshan Azizi, activistes pels drets humans, ara seran les pròximes. Es demana a les Nacions Unides que s’imposi una moratòria a aquestes injustes i arbitràries sentències i que s’imposin sancions als jutges responsables de signar la mort -sovint sense mirar els expedients-. Justament d’això tracta el film ‘La semilla de la higuera sagrada’. L’ús pervers de la justícia tenyeix el corpus social dels iranians d’odi, sang i traïció. Així, 3.400 escriptores, poetes, periodistes, militants civils, polítiques, religioses, estudiants, advocats i ciutadans han condemnat aquestes sentències.

La pena de mort per ‘penjament’ és d’una crueltat bàrbara, primitiva. Els penjats se’n van d’aquest món patint una agonia terrible. La pena de mort no pot tenir lloc en un país basat en la democràcia. Però l’essència del règim actual és el terror. L’execució de Pakhshan Azizi ha estat a punt de ser suspesa a causa de la pressió internacional, però noticies d’última hora confirmen que les autoritats han denegat la revisió del cas. Serà d’un moment a l’altre. Continuarem callant?

L’apartheid de gènere. La denúncia de l’apartheid de gènere a les Nacions Unides és un objectiu indispensable de les premiades amb el Nobel. El govern teocràtic de la república islàmica practica la misogínia contra les dones perquè la seva submissió afavoreix el control social. Cal que l’apartheid de gènere sigui, doncs, reconegut com un crim universal arreu del món i portar als tribunals internacionals els responsables d’aquests crims. La consideració de la dona solament com a ens reproductor, en règim d’esclavatge, és inadmissible. Sense igualtat no hi pot haver democràcia. Actualment l’edat legal per al matrimoni pactat de les nenes és de 13 anys. És inajornable un canvi de lleis per a protegir les dones de la violència i els crims de gènere que pateixen. I és també responsabilitat nostra denunciar-ho perquè no passi ni allà ni aquí.

Narges Mohammadi (1972) i Shirin Ebadi (1947) són d’aquelles dones que no afluixen, que s’alimenten de tones de resistència i de coratge per arribar allà on volen. Les hores quietes no són fetes per a elles, si no són lliures. A l’Iran, però, n’hi ha moltes més, de dones així. A Filmin podeu veure el documental ‘Nasrín’ sobre una altra advocada, defensora dels drets humans, perseguida, empresonada -i amb problemes de salut i vaga de fam inclosa— per denunciar l’obligació de l’ús de l’hijab. Nasrín Sotoudeh (1963), premi Sàkharov el 2012, surt al film ‘Taxi a Teheran’ de Jafar Panahi.

Són dones que tenen la força de la raó i el suport del poble. No coneixen la renúncia. S’hi deixen la pell. Narges diu: «Com més ens aculen, més fortes som». La seva vida està regida per una causa, la llibertat. I com diuen les iranianes «no es poden pas cremar les dones fetes de foc».