L'altre dia vaig comentar a un articulista d'aquest diari que no sabia què faria el gremi el dia que Jaume Matas es retiràs de la vida pública. Sembla que el ministre de Medi Ambient s'ha convertit en la mussa inspiradora de l'ofici. Fet innegable, que no sempre el deu omplir de satisfacció, però que demostra a les clares que les seves estratègies de penetració mediàtica són efectives, encara que, això sí, amb nombrosos efectes col·laterals de tipus boomerang. Els excessos cansen. No hem de descartar que d'aquí a un cert temps la moda entre els columnistes sigui considerar de bon to evitar qualsevol referència a l'expresident del Govern balear.

"Fa tres mesos que no he esmentat en Matas.
"Doncs, servidor, no ho he fet mai. Crec que som l'únic que se'n pot vantar.
De moment, però, la matitis està en plena ona expansiva. Al Continent, com qui diu, només fa dos dies que el coneixen i ha arrasat. Fins i tot, gosaríem a escriure que ha transcendit fronteres i viu jours de gloire. L'edició espanyola de Le Monde Diplomatique li ha dedicat tres planes. No gaire elogioses, si ho hem de dir tot. Un dels autors, membre del Consejo Nacional del Agua, afirma que el seu Plan Hidrológico Nacional faria «emmudecer al mismísimo Fernández de la Mora, ministro franquista de obras per excelencia». Si la importància d'un personatge públic s'ha de mesurar pel nombre d'enemics que té i per l'agrura de les invectives que li dediquen, no hem de dubtar que les Illes Balears hauran fet una gran aportació a la història política d'Espanya. N'hi ha que ho veuen així, però que en el cas de Jaume Matas serien incapaços de reconèixer-l'hi com un mèrit.