Magdalena Gelabert ha publicat el seu tercer poemari que du per títol, A la ciutat. Anteriorment havia publicat Dona sàpiens (2012) i Essència de mare (2017). Aquest tercer volum l’ha editat Documenta Balear. Com que la prologuista del llibre, Llucia Serra, ha escrit una bona guia de lectura, ben completa, que permetrà al lector endinsar-se bé en el contingut del poemari i en la intencionalitat de l’autora, no hi afegirem cap comentari; ens limitarem a escriure algunes impressions que ens ha provocat la lectura dels versos. Al cap i a la fi aquest resultat és el que val, l’efecte sobre el seu estat d’ànim que a cada lector suscita el repàs que ha fet dels llibres.
Magdalena Gelabert ens proporciona una versió de la naturalesa de la ciutat i dels éssers que l’habiten. És precisament aquesta perspectiva el que provoca la curiositat del lector. El llibre A la ciutat consta de trenta poemes escrits d’una manera amable, de tal forma que permet un fàcil accés. Són poemes molt explícits, de caràcter realista, que en cap moment no perden la gràcia —en el sentit que té allò que ens satisfà perquè és agradable de llegir i que ho és perquè està escrit amb naturalitat, o ho sembla, espontàniament. Són versos que pareix que s’han escrit d’una tirada, però després d’haver observat i reflexionat molt.
Són trenta poemes d’una sola estrofa i deu versos d’extensió que l’autora ha escrit en el decurs d’un any. Es tracta d’una excursió per diferents indrets de la ciutat que té la duració d’un dia, del matí fins a la nit. Cada poema descriu una estona de contemplació i evoca els diferents indrets que componen la ciutat genèrica, indeterminada, però identificable pel seu classicisme, tot i la representació —o gràcies a ella— que ens ofereix l’autora. No debades, la feina més elemental de l’artista és la de treure profit a la seva capacitat d’observació que després, potser, esdevindrà art d’escriure o de pintar, etcètera.
Gelabert gaudeix, el que ha escrit ho fa pensar, de bones condicions per viure —nodrir l’ànima— la ciutat; un paisatge urbà, el que ens ofereix, que provoca alleujament; un món exterior de caràcter dialèctic —circumloqui aparent, finalment paraula dreturera—, de fàcil interlocució. Bona comprensió del sistema urbà, al qual la poeta no exigeix un excessiu rendiment per mor de l’empatia. L’entorn urbà proporciona els al·licients necessaris, potser perquè la vida complexa pot arribar a tenir poc sentit i convertir l’existència en una morositat. Les il·lustracions de M. Magdalena Tugores que completen el llibre, ben compenetrades amb els versos, també provoquen aquesta sensació.
No hem llegit els anteriors poemaris de Gelabert, però en aquest cas fa l’efecte que l’autora, deliberadament, delimita els seus recursos expressius, els supedita a l’adequada precisió —per l’assumpció— de la realitat descrita. Ha cercat i ha encertat el to, que ella segurament volia, dels conceptes que el transeünt troba immediatament a les ciutats; sense enfarfegaments estilístics, simplement amb la riquesa i l’agilitat d’un llenguatge escaient. Gelabert dóna el valor que cal a les paraules essencials. Vet aquí el seu mèrit. No són texts que tenguin pretensions estirades, les del gran art o amb reminiscències erudites, però s’han escrit amb un sentit de l’harmonia de l’equilibri molt personal.
El llibre esdevé una monografia perfecta sobre la totalitat d’un tema —la ciutat—, peça central d’un joc literari que ha hagut de menester figures complementàries, ben seleccionades, sense les quals els paisatges descrits no haurien tengut cap sentit. Poetessa i il·lustradora —pintures figuratives que evolucionen cap a un impressionisme posterior, tot adornat amb grans matisos de colors forts— ens transmeten una idea molt senzilla de la felicitat; gens primària, ni fanàtica ni contundent; amable. Un poemari, per cert, que tal vegada seria ideal per iniciar els alumnes de primària i de primer de batxillerat a la lectura de poesia.
