I.- Era una assignatura pendent. La visita als campaments de refugiats i refugiades sahrauís de Tindouf, al sud-oest d'Algèria, ha coincidit a tocar el 43 aniversari de la proclamació de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), la qual es va produir el 27 de febrer de 1976. També ha coincidit amb la incipient represa del diàleg entre el Front Polisari i el Marroc que, a finals l'any passat i promogut per l'ONU, es va posar en marxa a Ginebra, amb Algèria i Mauritània com a països observadors. Val a dir que feia sis anys que no existia cap diàleg per a intentar solucionar l'últim conflicte colonial a l'Àfrica.
Al meu entendre, hi ha motius tant per a l'optimisme com per al pessimisme pel que fa als resultats d'aquests contactes. Entre els primers cal citar l'empitjorament de la situació política, econòmica i social de la zona (amb Líbia i Síria com a exemples més preclars), i, encara que sembli mentida amb l'administració de Donald Trump, el manteniment de la tradicional posició dels EUA, favorable a una solució negociada a aquesta prolongava injustícia envers el Sàhara Occidental. Els motius per al pessimisme són els de sempre: els interessos econòmics que espolien al poble sahrauí, els xantatges a la UE per part del Marroc, com ara el de deixar de fer de frontera per a l'emigració, o l'indigne paper que continua jugant el Regne d'Espanya. També hi ha raons per a certa incertesa, perquè caldrà veure com afecta a tot plegat la "revolta algeriana" que aquests dies s'ha produït contra la presentació a la reelecció presidencial d'Abdelaziz Bouteflika.
Tanmateix, la visita tenia un objectiu principal: assistir al VIII Congrés de la Unió Nacional de Dones Sahrauís (UNMS) -que se celebrava a la "wilaya" (campament) d'Auserd-, tot formant part d’una delegació de l'Associació d'Amics del Poble Sahrauí de les Illes Balears. Encara que hagis estat compromès des de sempre amb la causa sahrauí, és a dir, contra la invasió, espoliació, i robatori dels seus territoris; per més que, des de fa anys i panys, hagis fet costat a la resistència sahrauí; encara que faci temps que t'indigni la conculcació estructural dels drets humans que embolica aquest conflicte colonial; la visita als campaments de refugiades i refugiats ho canvia tot.
La cantant i artista sahrauí Aziza Brahim té raó quan, a la presentació del seu disc Soutak (2014), escriu que "els sahrauís ens veiem obligats a la utopia: no podem viure en pau en la nostra pròpia terra...", i, no obstant això, en els campaments, malgrat la precarietat en què viuen, els exemples de dignitat, fraternitat, sororitat, hospitalitat, generositat, i solidaritat presagien una bella utopia practicable d'un Sàhara Occidental Lliure en el qual es puguin viure vides dignes, solidàries, decents, és a dir, en un context postneoliberal. Amb tot plegat, es produeix un ràpid trànsit del compromís amb la causa de la llibertat del poble sahrauí a sentir-se part d'aquest poble. La solidaritat més o menys "liquida" es transforma en llaços indelebles d'amistat. Fins i tot diria que m'han regalat una nova pàtria, encara que sigui, com totes les meves pàtries, en els termes de la cançó "Mi patria en mis zapatos" del grup musical "El último de la fila".
II.- Del congrés de la UNMS he après quatre coses essencials: a) que el paper capital de les dones sahrauís en la resistència del seu poble, i en la lluita per la independència del Sàhara Occidental, és evident, i reconegut pel moviment feminista internacional; b) que, així i tot, no s'han alliberat de l'opressió patriarcal, però –i això és l'important- les noves generacions, malgrat les dificultats afegides per la seva condició de refugiades, o de malviure en una situació d'apartheid en els territoris ocupats, estan "en peu de pau" en la seua particular lluita feminista"; c) que la radical voluntat pacífica de la lluita sahrauí té cara de dona. En el taller "Promoció de la pau i dels Drets Humans" en el que vaig participar ens van donar una magistral lliçó entorn de l'interessantíssim concepte de "les armes de la no-violència"; d) mentre escoltava la vibrant intervenció de la representant de Moçambic, i alhora portaveu de la "Marxa Mundial de les Dones", no em vaig poder estar de pensar que avui el feminisme és el moviment emancipador més genuïnament internacionalista. En aquest sentit, la Vaga General Feminista del 8 de març és també la lluita de les dones sahrauís, de la Unió Nacional de Dones Sahrauís, i de tot el Front Polisari.
