L'exhibició del dolor no fa part de la nostra cultura. La serenor presideix les nostres manifestacions de dol. El nostre patir fa part de la més absoluta privacitat i intimitat. De fet, els catalans no som renouers i ho podeu certificar amb mil detalls. També amb l’expressió de l’alegria som discrets. Si anau a una platja a l’estiu entendreu què vull dir. Els que criden, els que corren i embruten d’arena l’altra gent o els que tenen un aparell de música a les totes, evidentment no pertanyen a la nostra nissaga. Aquestes conductes no tenen res a veure amb ètnies, sinó amb cultures. Els trets distintius que diferencien els pobles patriarcals dels matriarcals, com el nostre, aporten dades que, més enllà de les opinions, resulten irrefutables: tenim segones festes, separació de béns i un fet palès: resolem la violència domèstica amb el suïcidi, però no amb el crim, perquè en una situació límit estam disposats a morir, però mai a matar.

Ara per ara, la cosa va així, tot i que la globalització tendeix a uniformitzar les cultures (ei, tant grosses com petites) i, per tant, a despersonalitzar-nos. Si, com sabem cert, qui perd els orígens perd la identitat, convé desconnectar els programes de ràdio i televisió que estimulen les pornogràfiques exhibicions de la tragèdia i el dolor. No ens hem de resignar, sinó fer el cap viu i preservar els eixos fonamentals de la nostra cultura. Ara que s’acosta la Setmana Santa, tenim un element pertorbador: les "saetas" no són cosa nostra. Fa cent anys ja varen ser objecte de polèmica en el seu lloc d’origen. La gent de seny considerava que aquell cant cridaner de queixa adolorida no treia cap enlloc i, lluny de ser una mostra de fervor religiós, era un pur espectacle folklòric orientat al primer turisme. Antonio Machado, enmig del debat, va escriure un poema aclaridor per desmarcar-se ideològicament del cant de la "saeta".

"¡Oh, no eres tú mi cantar!
¡No puedo cantar, ni quiero,
a ese Jesús del madero,
sino al que anduvo en la mar!"

El debat que es va obrir a Sevilla es va tancar malament. La decisió salomònica va ser concedir una processó perhom. Cal esmentar que aleshores només n’hi havia dues: la del dijous i la del divendres sant. L’acord, com era previsible, no va ser respectat i els "saeteros" no varen esperar gaire per envestir també la processó del divendres, coneguda com la del silenci. Tampoc no es varen limitar a Andalusia, sinó que iniciaren l’expansió cap a altres territoris. A més de les "manolas", mudades amb "peinetas" i "mantillas", i dels "nazarenos", arrossegant cadenes amb els turmells regant de sang el serradís encerat, les "saetas" adobaven un exhibicionisme fetitxista que va ser acollit a altres indrets, com Madrid i Múrcia, però més enllà de la seva nació s’hi oposaren decididament.

El març de 1928 (fa més de 80 anys), l’Editorial de LA NOSTRA TERRA, al qual he usurpat el títol de l’article, deia en la síntesi que he extractat: "Ara que els actes commemoratius de la passió de Jesucrist omplen l’ambient d’austeritat i recolliment, hem cregut oportú dir qualque cosa sobre la innovació de cantar "saetas" al pas de la imatge del Crist de la Sang. Tan malhaurat costum només produir vera estranyesa per als qui tenen de la pietat un concepte distint que els flamencs del barri de Triana. El nostre temperament rebutja aquestes coses, per tant la Diputació provincial que té mitjans per evitar tals "saetas" deu obrar conforme a la nostra tradició i no a la d’altres ambients".

La cosa, a Mallorca, va prendre per bé i no va fer falta cap disposició oficial. La gent es va rebotar contra aquell empelt. Quan algú intentava aturar la processó amb els seus remeulos, les mostres de protesta l’obligaven a desistir i, en tot cas, la processó l’ignorava. Una demostració del fracàs de les "saetas" a Mallorca, la trobam en un fragment del Llunari pagès. L’autor, Jaume Oliver d’Albocàsser (1919-2004), descriu un incident ocorregut a Felanitx quan ell era infant i, per tant, coincideix en el temps amb l’Editorial de LA NOSTRA TERRA esmentat. El transcric literalment, perquè a més del deliciós llenguatge, és un exemple alliçonador:

"Es primers forasters que arribaren a la vila es deixaren guanyar per s’enyorament de sa Setmana Santa de Múrcia, de tanta tradició. I heu de creure que un vespre de Dijous Sant, quan passava es tabernacle de la Mare de Déu dels Dolors, d’un cap de cantó va esclatar es galeig foraster d’una "saeta". Dins es silenci amarat de pena de sa nostra Setmana Santa mallorquina, es to esglaiador de sa "saeta" va esmussar sa nit com si esqueixassin draps de llista. Sa processó es va deturar, vacil·lant, mentre es foraster feia es seu safanat. Sols es Vicari Costella tingué prou serenitat per resoldre el desconcert, dient: Caminau, caminau! Ves si ara per una "sardana" mos aturaríem!". Així que, mentre hi hagi processons, si algú té un atac de cantera... caminau, caminau!