Aquest mes de març, exactament dia 13, s'han complit vint"i"cinc anys de la presentació pública d'un text que haurà de tenir algun lloc dins la història d'aquest país: l'avantprojecte d'estatut d'autonomia per a les illes conegut amb el nom d'Estatut de Cura, perquè en aquest santuari es va fer aquella presentació. El vam redactar un grup de joves idealistes que no pertanyíem a cap partit polític i que dúiem una intensa activitat en aquell frenètic i emocionant 1977, que va veure la legalització del Partit Comunista, les primeres eleccions democràtiques, la restauració de la Generalitat de Catalunya, el Congrés de Cultura Catalana o la gran manifestació per l'autonomia del 29 d'octubre; un any de debat intens sobre el futur polític, l'autonomia, la normalització del català, la necessitat de la seva oficialitat única o d'un règim de cooficialitat, etc. L'Obra Cultural Balear era en aquell moment l'aixopluc d'un sens fi de grups i activitats de caràcter cívico"polític que feien bullir aquell vell edifici, i allà ens reuníem també el grup de l'estatut, sovint dins la cuina, perquè la resta de dependències estaven ocupades. Agafant com a referents l'Estatut de Núria i els diversos projectes bascs de l'època republicana, i partint d'una ideologia catalanista i progressista, l'Estatut de Cura era un text que aspirava a una àmplia autonomia política i econònica (concert econòmic), deixant per a l'Estat les competències imprescindibles. Era el somni d'una autonomia que hauria de possibilitar la federació dels Països Catalans i que havia de ser per a aquests una etapa transitòria cap a la plena sobirania. S'hi usava una terminologia homologadora (Generalitat de les Illes Balears) i tradicional alhora (Gran i General Consell), s'establia com a bandera la tradicional de les quatre barres i es declarava el català única llengua oficial de les illes, preconitzant una política lingüística d'ús ple del català i d'integració dels immigrats. Quin sentit tenia redactar i publicar un avantprojecte d'estatut per unes persones que no havien estat elegides per ningú per a aquesta comesa, sense un marc legal previ més ampli, i amb algun error evident, com el de saltar"se un mínim debat entre gent de cada una de les illes? Malgrat tots els defectes del text i totes les limitacions d'uns joves idealistes amb una formació política assolida per via d'urgència, tenia el sentit de defensar una determinada visió de l'autonomia política, mostrar que aquesta autonomia havia estat concebuda, meditada i que el projecte era allà. Es tractava de defensar una autonomia ambiciosa, contra les rebaixes que ja es maquinaven per molts de costats, i per a això un estatut articulat i imprès, el primer a sortir a la llum i amb algun impacte públic podria ser un element a favor. Això ja ho vaig defensar en aquell moment, igual que vaig proposar als meus companys que la presentació es fes en el lloc emblemàtic de Cura, a fi que el document també tingués en favor seu el fet de ser conegut aleshores i posteriorment amb un nom atractiu com el d'Estatut de Cura.
El fet va tenir un cert impacte social. S'hi adheriren multitud d'organitzacions polítiques i personalitats d'arreu dels Països Catalans, i aquell document va ser reconegut com un instrument per a promoure el debat i per a avançar cap a l'autonomia. Però ja he dit que allò era un somni. La crua realitat va fer que l'estatut que arribà el 1983 de la mà dels representants legítims de la voluntat popular fos ben diferent del gestat a la cuina de l'Obra Cultural. Avui tenim una autonomia que ha millorat algunes de les condicions de vida dels illencs, però els grans problemes "la llengua, la identitat" continuen no sols sense resoldre's sinó que es troben en una situació més precària, i podem ben estar convençuts que no es resoldran en el marc present. Si algun dia arribam a reconèixer això de forma socialment prou àmplia, serà obligat recordar que el 1977 algú va concebre un altre futur per a aquesta terra.
