La selecció espanyola, fidel a la seva tradició, va aconseguir un agònic triomf davant Islàndia en un partit jugat a l'Ono Estadi davall una intensa pluja i en què els de Luis Aragonés trigaren 80 minuts a fer efectiva la seva superioritat. El combinat estatal, tot i desplegar un joc millor que el de dissabte passat contra Dinamarca, no va ser capaç fins a la recta final del partit de superar la porteria d'un incommensurable Arason. Al final, amb més pena que glòria, l'equip sumà els tres punts que li permeten continuar viu en la lluita per jugar l'Eurocopa 2008. El primer avís, de fet, el faria la feble Islàndia. Un xut creuat d'Hallfredsson va ser a punt de sorprendre Casillas, i va regirar els aficionats reunits a l'Ono Estadi. Va ser, tanmateix, una falsa alarma. En els següents minuts, el conjunt nòrdic gairebé no trepitjaria territori espanyol. En canvi, els homes de Luis Aragonés guanyaven en confiança, i s'acostaven a la porteria rival cada vegada amb més perill. Villa estavellava una pilota al travesser en el minut 17, i Espanya advertia que el gol podia arribar en qualsevol moment. Tot i això, els minuts varen passar i els de Luis no aconseguien veure porta. Mentrestant, l'aigua caiguda durant tot el dia començava a guanyar la batalla al drenatge i el joc es feia cada vegada més difícil.
L'ocasió més clara del primer temps a favor dels espanyols no la va crear la davantera local, sinó Bjarnson, que va ser a punt de sorprendre el seu porter amb un rebuig mal mesurat. Fernando Morientes, que va seguir la jugada de ben a prop, va topar amb la porteria i en la seva caiguda va fer-se mal a l'espatla. El davanter madridista queia lesionat i Luis Aragonés es veia forçat a fer el primer canvi. Així va donar entrada a Fernando Torres. Precisament l'atacant de l'Atlètic de Madrid va atorgar un nou aire a l'atac de la Selecció, aportà més frescor i especialment una gran velocitat. Els de Luis, amb Angulo que entrava en el lloc de Capdevila, sortiren a la represa disposats a sentenciar aviat, però cada vegada els seus remats es trobaven amb la defensa islandesa, fins i tot un extraordinari Arason, o bé anaven desviats. Els aficionats mallorquins, lluny d'exasperar-se, continuaven animant, però el rellotge corria contra de la Selecció, cosa que desesperava Luis Aragonés. Iniesta, Villa, Torres i fins i tot Carles Puyol gaudien d'oportunitats per desnivellar el marcador davant un rival tancat a la seva àrea, però mai sense l'encert necessari.
Als 32 minuts, el porter nòrdic cometria la seva única errada en tota la nit, en no poder retenir una pilota, i el valencianista Silva ho va aprofitar per perforar la seva porteria. L'àrbitre, emperò, anul·là el gol per una presumpta falta que va ser molt protestada per la grada de l'Ono Estadi. El partit, d'aquesta manera, entrava a la recta final amb un penós empat contra un combinat com l'islandès, infinitament inferior sobre el paper a l'equip del «savi d'Hortalesa». Va ser aleshores quan va aparèixer Andrés Iniesta. El barcelonista va rebre una pilota dins l'àrea de David Villa i va afusellar la porteria d'Arason, per fer embogir Son Moix i fer justícia al que succeí damunt el terreny de joc durant els 79 minuts anteriors. La resta del partit va ser una festa a la grada, ona inclosa. Però l'Espanya de Luis tornà a demostrar que no funciona.
