Recentment, el Tribunal Suprem ha desestimat el recurs de cassació interposat per les cinc activistes feministes condemnades a un any de presó per l'Audiència Provincial de Balears amb motiu de la protesta duta a terme a l'església de Sant Miquel de Palma, el 9 de febrer de 2014, contra l'Avantprojecte de reforma de la legislació de la llei d'interrupció voluntària d'embaràs. Dies després que transcendís de la sentència del Tribunal Suprem, vàrem conversar amb una de les activistes condemnades, Laura Dorado, i amb César Oltra, membre del col·lectiu antirepressiu d'Alerta Solidària.

En quin context es produí l'acció del 9 de febrer de 2014?

D. Això era el curs polític 2013-14, s'estava a punt d'aprovar la contrareforma de Ruiz Gallardón, del PP, en què els drets reproductius de les dones tornaven enrere i on se succeïen accions diverses a Mallorca, als Països Catalans i a la resta de l'Estat espanyol. Nosaltres també volíem participar en aquestes protestes. Tot i que ja s'havien assenyalat altres culpables d'aquesta proposta de contrareforma, notàvem que faltava assenyalar un altre dels principals: l'Església catòlica, apostòlica i romana, que n'era un dels impulsors i, a més, té una influència brutal en la política estatal. Aleshores, des d'una comissió d'Arran Palma, en el marc de la campanya d'accions Febrer Lila, abans del 8 de març, es varen organitzar diverses accions en clau feminista, una de les quals va esser aquesta. Es va estendre de boca a boca i es va firmar com Antipatriarcals Mallorca, perquè hi havia gent d'altres organitzacions, gent que no militava, que venia a títol individual, gent que coneixíem, gent que no.

Quins eren els objectius principals de l'acció?

D. Volíem assenyalar aquesta aquesta relació implícita i tàcita, que pareix que no hi és, entre Església i estat, i que no només s'evidencia amb la contrareforma de la llei de l'avortament, sinó també amb molts comentaris i declaracions de la Conferència Episcopal, de bisbes i capellans, no només contra els drets de les dones, sinó també contra qualsevol dissidència sexual. Pareix és que és un estat aconfessional, que no és el mateix que laic, però tenim present aquesta religió en molts àmbits de la nostra vida. Tot i que l'article 16.3 de la Constitució espanyola declara que «cap confessió té caràcter estatal», tot seguit estableix que els poders públics han d'establir «relacions de cooperació amb l'Església catòlica» i, significativament, la sentència de l'Audiència de Balears recorda que «la religió catòlica és l'única que té reconeixement constitucional exprés». Setmanes després de l'aprovació de la Constitució, l'Estat espanyol va subscriure un nou Concordat amb el Vaticà, que estableix restriccions de la llibertat de càtedra, per no contradir la doctrina cristiana, la qual s'ha d'oferir obligatòriament a tots els centres d'ensenyament i impartida per personal designat digitalment pel bisbat, reconeix el dret de l'Església a establir centres docents no universitaris i organitzar cursos a les universitats públiques, imposa el compromís de l'Estat de sostenir amb recursos públics de l'Església catòlica, com també li concedeix un caramull d'exempcions fiscals i confirma l'assumpció del calendari festiu cristià com a calendari festiu oficial. Havíem d'assenyalar aquesta connivència que hi ha, encara ara, entre Església i estat i que, suposadament, en un estat aconfessional no hi hauria d'esser, però que és clara. N'hi ha prou de veure que, al Codi penal, hi ha un article específic sobre els actes contra cerimònies religioses en centres de culte, en aplicació del qual mos han condemnat (el 523), separat del precepte sobre actes adreçats a impedir el desenvolupament d'altres reunions o manifestacions autoritzades (514.4) i que les penes en el primer cas són molt més altes.

Hi ha una confusió molt gran sobre si una protesta política pacífica en una església pot esser considerada constitutiva del delicte tipificat a l'article 523 del Codi penal.

D. Diuen «amb violència, amenaça, tumult o vies de fet», no diu res de protesta pacífica. En qualsevol cas, la protesta va esser totalment pacífica. De fet, si hi va haver violència, va esser per part de la gent que hi havia allà dins; hi va haver empentes, estirades de cabells, arrencades d'arracades, mos van arrabassar la pancarta. I, és clar, això els testimonis del judici no ho varen comentar i, de fet, la sentència diu que mos varen aconseguir fer fora «amb les mans enlaire». Això és totalment fals. I nosaltres, pacíficament, vàrem retrocedir, no vàrem oposar gens de resistència, fins que vàrem sortir.

Us varen detenir l'endemà que el bisbat interposàs la denúncia...

O. La part més dretana de l'Església catòlica s'havia posat en marxa molt abans per pressionar la policia perquè començàs a investigar una cosa que encara no s'havia denunciat, la qual cosa és bastant il·legal.

D. L'acció va esser diumenge 9 de febrer. El divendres següent, 14 de febrer, el bisbat mos va denunciar. El 17 de febrer varen detenir les primeres persones. Com pot esser que el bisbat posi una denúncia divendres i en un cap de setmana, amb aquesta celeritat i energia, ja tenguin tres detingudes dilluns?

Tenguéreu converses amb el bisbat per a evitar el judici, que no conclogueren en cap acord.

O. El capellà, al principi, quan va sortir la notícia, va dir que no denunciaria. I, si es va denunciar, va esser perquè el varen pressionar. Hi varen haver pressions polítiques des del bisbat, o des del sector més conservador del bisbat, perquè això anàs per la via legal. No hi va haver converses serioses fins al darrer moment. Durant tot el procés, molta gent, monges, tot tipus de partits polítics, sense el nostre consentiment directe, varen intercedir per convèncer el bisbat perquè rebaixàs la petició de penes o que no demanàs penes de presó. Nosaltres en cap cas havíem dit que volguéssim converses amb el bisbat, sinó que qui hi volgués parlar, que ho fes, però no en nom nostre, sinó en el seu. Mos varen convocar per la pressió de la solidaritat, perquè tota la societat mallorquina, molta part de l'Estat espanyol i, sobretot, els Països Catalans mos donaven suport. Abans que es produís aquesta reunió, hi varen haver cartes entre advocats. Hi va haver un moment que mos vàrem dir que, si demanàvem perdó, tot estaria arreglat. Nosaltres de cap manera teníem intenció de dir res que paregués perdó. Això ho teníem claríssim.

D. Vàrem anar allà, tot molt protocol·lari, molt correctes, però l'objectiu final era que demanàssim perdó i que els asseguràssim que això no tornaria a passar. I vàrem dir que nosaltres no estàvem disposats a demanar perdó, perquè crèiem que no havíem fet res mal fet, i que no els podíem assegurar que això no es repetiria, ja no per part nostra, sinó per altres grups feministes que decidissin dur a terme aquest tipus d'accions. No els entrava dins el cap que nosaltres no tenguéssim el control sobre les accions a les esglésies. No vàrem tenir cap més conversa i mos vàrem tornar a veure al judici, que era el que ells volien evitar.

Inicialment, l'acusació particular del bisbat demanava quatre anys i la Fiscalia, un i mig.

D. El darrer dia de judici, a les conclusions finals l'advocat del bisbat va dir que s'adheria a la petició de la Fiscalia i, per tant, tots dos en demanaren un i mig. Com que demanaven menys de dos anys i cap de nosaltres no teníem antecedents, sabien que no aniríem a presó, que era el que tothom volia evitar i, al final, va caure un any, que és ridícul igualment...

Considerant el to de la sentència i les interpretacions forçades que fa el tribunal dels preceptes que pren com a pretext, fa la impressió que tenia decidida la condemna per endavant i que després ha intentat vestir jurídicament la decisió.

D. A la sentència del Suprem s'avantposa la llibertat religiosa a la nostra llibertat d'expressió. Tanmateix, del dret a la llibertat religiosa, no se'n dedueix la prohibició de dur a terme actes de protesta política pacífica en esglésies. Encara menys quan l'objectiu de la protesta no era dissoldre la cerimònia, sinó protestar contra l'Avantprojecte de Ruiz Gallardón i la posició de la jerarquia eclesiàstica en aquest conflicte. A més a més, el fet que les penes establertes a l'article 523 del Codi penal siguin més elevades que les del 514.4 és discriminatori envers les reunions o manifestacions no religioses i vulnera el principi d'igualtat dels espanyols declarat a l'article 14 de la Constitució. Tot plegat palesa palesa novament els privilegis de què gaudeix la religió catòlica en l'ordenament jurídic espanyol.

Sorprèn el contrast entre la interpretació restrictiva de l'exercici del dret a la llibertat d'expressió de les sentències sobre el vostre cas i la de la protesta contra la capella a la UCM. Segons la sentència de l'Audiència Provincial de Madrid, «en una societat democràtica avançada com la nostra, el fet que dos joves es despullin ja no ha d'escandalitzar ningú, com tampoc que alguns d'elles es facin besades». Sembla, en canvi, que per a l'Audiència de Balears i el Suprem el fet de cridar avortament gratuït i fora rosaris dels nostres ovaris atempta contra el dret a la llibertat religiosa. Quina interpretació en feis?

O. La sentència del judici a Rita Maestre serà diferent des del mateix moment que ella és una política i s'hauria embolicat molt més si a ella la condemnaven a més anys que a nosaltres, perquè ella té un altaveu amb què nosaltres no comptàvem. A més, Rita Maestre va demanar perdó i, doncs, es va estimar més esser políticament correcta que no militant dels moviments socials compromesa amb la lluita feminista.

L'Audiència de les Balears al·lega, en un dels fonaments jurídics, que pertanyeu «a un grup organitzat». 

D. Amb l'excusa de l'acció, mos jutjaven pel fet d'esser feministes, independentistes, de pertànyer a una organització com Arran. Aquest comentari et demostra que anaven per nosaltres. A què treu cap, si no? Estan evidenciant que, de totes aquelles persones, mos en varen agafar a nosaltres sis perquè érem d'Arran. Hi ha altres persones que també varen participar a l'acció que no eren d'Arran. Érem vint o trenta persones en l'acció en aquella església i totes les que varen encausar érem d'Arran en aquell moment i amb un perfil activista bastant actiu i, a part, una de les persones que varen encausar ni hi era, però, com que era d'Arran i estava fitxada, la varen ficar en el cas.

O. Des del minut zero, això era un judici polític. En aquella època, Arran estava molt actiu. Assenyalava tot allò que estava portant la crisi: desnonaments, corrupció... I podia fer en una setmana fins a dues accions. El nivell de compromís que tenien les companyes era molt alt. Si el judici no hagués estat polític, ells no haurien abaixat la pena que demanaven, de quatre anys i mig, que és el mateix que demanava la Fiscalia. Ells tenien clar una cosa molt evident: si mos absolien, l'Església quedava malament, però si mos condemnaven amb quatre anys, com demanaven, l'Església també quedava malament. Llavors, si tu et bases en la llei, no penses que quedes malament, continues amb la pena que demanes, perquè tens clar que ho estàs fent bé. Però si no ho tens clar, el que fas és demanar el mateix que demana la Fiscalia, rebaixar les penes. Sabien que, amb manco de dos anys, no entraríem a presó, i era el que volien evitar. Però sí que volien que tenguéssim un càstig.

Llevat de la persona que no hi era, vàreu reconèixer i reivindicar l'autoria dels fets.

O. Fins i tot la defensa de la persona que no hi era, fora del judici, per no rompre la defensa, deia «jo ho tornaria a fer».

Quina acollida política i popular va tenir l'acció?

O. Tota l'esquerra s'hi va bolcar, davant la injusta petició que feia el bisbat.

I ara, després de la sentència del Tribunal Suprem, heu rebut mostres de solidaritat?

D. Quan vàrem fer la conferència de premsa, el 28 de desembre, va venir gent de Podem, tant dels anticapitalistes com de l'altra branca.

O. De Més, però, no, i del PSIB, tampoc.

Presentareu recurs d'empara al Tribunal Constitucional i, si escau, al Tribunal Europeu de Drets Humans?

O. Les encausades s'esgoten mentalment i són molts de doblers. Ara hem de pagar les costes del judici, que són molt elevades. Ells tenien un objectiu clar, que era desactivar-mos políticament, mitjançant la repressió i la por. Va passar tot el contrari: no mos varen desactivar i, amb un any, ells es pensen que mos retiren del carrer, en el sentit que, si es comet un altre delicte, s'hauria de repensar com s'executa aquesta pena, o l'executòria que se n'ha fet, però el que no saben és que la nostra activitat política continua, que una condemna d'un any no mos aturarà els peus i que seguirem fent feina política i que, si hem de tornar a entrar a l'església, hi tornarem a entrar.

D. No vivim com una derrota el fet que mos hagin condemnat a un any de presó, perquè hem aconseguit moltes coses: es va tirar enrere la contrareforma, encara que s'ha aprovat algun article restrictiu; no vàrem demanar perdó ni mos vàrem agenollar en cap moment, que era el que ells volien; els vàrem posar en evidència davant tota la societat mallorquina; fins i tot veïnades i persones que són religioses que mos coneixen no es podien creure que demanassin aquest tipus de penes. Crec que, al final, moralment, hem guanyat nosaltres, per tot el que hem aconseguit i crec que puc parlar per totes si dic que estam satisfetes per com ha anat el procés, perquè hem evidenciat moltíssimes coses que estaven amagades. Jo crec que, al final, la victòria és nostra.