'Vèncer la por' és el títol de la biografia de Gabriel Ferrater que Jordi Amat va publicar l’any 2022 en motiu del centenari del naixement del poeta. El títol interpel·la el lector perquè la por és un sentiment universal. I és que la tesi d’Amat parteix de la idea que la por va tenir tenallat el poeta durant tota la seva vida. I és en aquest sentit que la literatura li interessava perquè «li servia per entendre’s a sí mateix, també les dones i els dies. El que li importava era saber com viure; bàsicament perquè de viure, no se’n sortia» -afirma l’autor. Llegint arribam a aclarir quines pors el tenallaven, i per què. Però també entenem per quin motiu Ferrater ha passat a ser un dels escriptors puntals de la història de la literatura catalana perquè al llibre s’inclouen alguns dels seus poemes i al mateix temps, les dades biogràfiques per poder interpretar-los. La rigorositat dels fets està assegurada perquè Amat s’ha basat sobretot en cartes; entre les quals figuren les d’ Helena Valentí i Jill Jarret, dues dones cabdals en la vida de Ferrater. Cartes, s’ha de dir, a les quals Amat ha tengut accés i que encara no han estat publicades. Dia 29 d’octubre, al club de lectura de la delegació de l’OCB de Palma vàrem tenir el privilegi de poder parlar amb Jordi Amat, l’autor de 'Vèncer la por' ell.

- Una de les idees més importants del llibre és que Ferrater va viure tenallat per la por. Ara bé, no creus que ha de fer falta tenir molt de coratge per voler viure de la literatura des de l’esperit crític en una època de repressió política i fent feina per una revista dirigida per un falangista?

- Ferrater va ser, sobretot, un apassionat de la vida. I la passió per la vida, que sobretot era la passió per les dones, el va portar a apassionar-se per altres dimensions de l’existència, sobretot la del coneixement. La passió, més que la professió i més que les servituds de la vida adulta, és allò que li importava. Però a la vegada, com va dir Helena Valentí, en Ferrater hi havia una falla interior, una inseguretat estranya. Aquesta tensió entre la passió i la falla era allò que jo volia explorar i em va semblar que la clau de volta era la por: la por al fracàs, de guanyar-se la vida com adult, la por al fantasma del suïcidi del seu pare -que va ser per motius econòmics- mentre ell intentava viure amb dificultats per poder aconseguir una estabilitat econòmica. No sé també fins a quin punt no hi havia un punt d’inconsciència perquè només es preocupava per fer el que li interessava i no, pel que li convenia fer per responsabilitat adulta. Era en aquest sentit, un nen aviciat.

- Els capítols van seguint un eix cronològic excepte a l’inici en què decideixes anticipar el període que abraça de l’any 58 fins al 61. Per quin motiu?

- El Ferrater que més m’interessava és l’home que escriu els versos de Les dones i els dies. Potser aquest llibre no va ser el nucli de la seva vida, però sí volia que ho fos de la meva biografia. Volia remarcar el lloc rellevant que ocupa Ferrater en la història de la literatura catalana del segle XX. La del 58-61 és una etapa en què manté molta relació amb dos grups crucials del món literari d’aquell moment: el de Carles Riba i els seus deixebles; i el de la colla de la revista Laye (Jaime Gil de Biedma, Barral, Castellet..) que estava adquirint un protagonisme creixent i modernitzador. Narrativament em semblava molt atractiu presentar-lo com un escriptor que pren el relleu d’algú tan important com Riba per això faig un retrat de l’impacte que li va causar la seva mort. Aquest capítol també recull la polèmica que es va generar a l’entorn del veredicte del Premi Carles Riba en què l’obra de Ferrater no va guanyar; tot i ser a parer meu, un llibre fundacional de la literatura catalana moderna.

- «M’agraden els turmells joves, la ginebra i els quadres de Rembrandt i no m’agraden ni les ideologies ni les cases on fa fred». Deduïm que allò que el seduïa era la bellesa i sobretot la llibertat. Van ser aquests principis els que el van apartar dels altres?

- Aquest fragment pertany a la primera entrevista que li feren després de la publicació de la seva primera obra. En un moment en el qual es cohesionen equips d’intel·lectuals, Ferrater no vol quedar atrapat i va a la seva. Mentre els amics construïen les seves vides més o menys convencionals, la seva ocupació és en canvi seduir els estudiants que anaven a escoltar-lo parlant de llibres -que és allò que millor sabia fer-, al bar Carioca. Aquesta incapacitat per pactar amb la convenció el du a ser una persona radicalment lliure. Deia el que pensava sense cap tipus de fre.

També és ver que l’alcohol el va apartar dels altres i és ben probable per això que la seva companyia en determinades ocasions, fos incòmoda. De fet, des de la relació amb Jill Jarrell, crec que va fer poca vida social.

De certs intel·lectuals d’aquell moment afirmava que «eren captius d’història i de dignitat» en referència al paper dels vençuts durant la postguerra. No va voler assumir Ferrater el paper de vençut?

No volia sentir-se part d’una causa ni tampoc volia sentir-se’n víctima. Era lúcid i volia entendre per ell mateix com està fet el món. Els Ferrater van marxar de Reus a França durant la guerra. És probable que un dels motius que els encaminés a fer-ho fos la possibilitat que mobilitzessin en Gabriel, tal com explica Ramon Gomis en el seu darrer llibre. No viurà França amb la tristesa de l’exili, sinó com una oportunitat. I quan pensa en la guerra civil - a 'In memoriam', per exemple- ho fa amb un ventall de matisos molt més alt que els seus contemporanis.

- És curiós que un intel·lectual com Ferrater que va compartir tantes circumstàncies vitals amb Fuster (grans lectors, bevedors, provocadors, loquaços, que malvisqueren de l’escriptura fins que finalment aconseguiren impartir docència a la universitat) mostràs tanta animadversió per ell fins al punt de qualificar-lo de «fundador del feixisme catalanista». Saps si coincidiren en algun moment? Quin era el punt de divergència?

- No sé si van coincidir però va anar d’un pèl que no es trobessin a Formentor el 1961. Fuster va ser-hi a una trobada de novel·listes, però no al premi dels editors internacionals. Sé que es creuen una carta però no crec que Ferrater anés mai a València i el món en el qual Fuster era acollit a Barcelona tampoc era el seu. Ara bé, i això és el que compta, Fuster va detectar de seguida la vàlua del Ferrater poeta. I als germans Ferrater els interessava Fuster en qualitat de crític literari.

Dubto que aquestes paraules «fundador del feixisme catalanista» Ferrater les hagués escrit en un text públic. De fet, formen part d’una conversa epistolar entre el seu germà Joan i ell. Crec més aviat que s’han d’interpretar com una broma entre germans. Ara bé, és cert que cap dels dos germans es caracteritzava per la seva filiació a cap tipus de nacionalisme. No s’hi sentien còmodes i intueixo que Nosaltres, els valencians no els va agradar.

Una altra divergència de base entre tots dos és en relació al paper d’intel·lectual en la societat. Mentre que Ferrater entenia la ideologia com una traïció a la llibertat i per això menyspreava aquells intel·lectuals que «estaven al servei de les ideologies i no de les idees», Fuster en canvi va ser un intel·lectual públic, que des de la publicació de Nosaltres els valencians assumeix un rol molt concret i té una idea clara de la direcció política que ha de prendre el país. De fe hi ha gent que va a Sueca a sentir el seu discurs que serà decisiu en el catalanisme d’aquella època, entre ells Josep Pla. Ferrater més aviat menyspreava aquest tipus d’intel·lectual.

- De totes maneres resulta paradoxal que un escriptor com Ferrater, cabdal en la història de la literatura catalana sentís un menyspreu tan exacerbat pel catalanisme....

- Si bé és ver que al llarg de la seva vida va criticar les ideologies, cap al final en les darreres entrevistes va moderar la seva postura. Ara bé, era perfectament conscient de la tradició literària a la qual pertanyia. La reflexió que s’hauria de fer és: Qui fa una aportació millor a la cultura catalana, aquell que és capaç d’interpretar Riba- Carner- Foix; o Pla -Ruyra- Víctor Català, posem per cas?, o aquell que no aporta res però porta la senyera? Segurament Ferrater contestaria que la millor aportació és la d’aquell que pensa amb profunditat sobre les coses. I per a mi, Ferrater va ser el qui va pensar sobre la nostra tradició amb més profunditat que ningú. L’enriquiment de la tradició és per l’exigència a l’hora de pensar-la. És al cap i a la fi, la mateixa idea que volia transmetre Fuster quan transforma aquell vers clàssic «Puix parla català Déu, li’n do glòria» en aquest altre «Puix parla català, vejam què diu»

- Al llibre aportes molta quantitat de dades fins al punt que, de vegades, més que un periodista sembles un investigador privat. D’on extreus tants detalls, molts d’ells íntims; com per exemple amb qui passava les nits Ferrater?

- Una cosa que em preocupava era quedar seduït pel mite Ferrater: molta gent té anècdotes sobre ell que no hi ha manera de poder documentar. La solució va ser fiar-ho gairebé tot a la documentació, la publicada i la inèdita, i refiar-me poc dels testimonis orals. Vaig entrevistar poques persones, la veritat. Les informacions que extrec sobre les deliberacions dels premis Formentor, pertanyen a les actes i cartes del secretari Jaime Salinas (publicades al volum Cuando editar era una fiesta). La clau però van ser les cartes d’Helena Valentí i de na Jill Jarret a les quals vaig poder tenir accés tot i que encara no estan publicades.

- Una personalitat com la de Ferrater, provocador, intel·ligent... degué tenir seguidors però sens dubte també, detractors. D’altres, sembla que l’evitaven. Per exemple, Foix li havia de fer una presentació del llibre i en el darrer moment decideix no fer-la-hi. Li tenien por?

- Por no sé si era la paraula. Més aviat, creava situacions incòmodes. De fet, s’havia desmaiat a can Foix a causa de l’estat en què es trobava pel consum d’alcohol. Era una persona que en algun moment, els devia incomodar no només per la seva intel·ligència sinó també per la vehemència i la contundència de les afirmacions. Moltes vegades té el coratge de dir les coses que ningú s’havia atrevit a dir fins ara i en aquest sentit, va ser una ventada de modernitat moral. Per això des de la ruptura amb na Jill Jarrell, més que amb els amics de sempre, la seva vida transcorria entre l’editorial i el bar de Sant Cugat on es trobava amb els joves que hi anaven seduïts pel personatge.

- Al llarg de la seva vida li fan molt encàrrecs. Riquer li encomana col·laborar en l’elaboració de la història de la literatura universal; Antoni Comas, en un diccionari de literatura etc... però no acabà lliurant-los.

- Francisco Rico ho va encertar de ple quan va afirmar que Ferrater era una intel·ligència superior, però sense mètode. I el mètode és fonamental quan s’aspira a la professionalització. A la vegada ell, no tenia la feina com a prioritat perquè per a ell era més important entendre allò que intel·lectualment el preocupava; ja fossin les matemàtiques, la pintura, la poesia o la gramàtica. La seva intel·ligència li permetia esdevenir un especialista original en la matèria. Ara bé, a l’hora de traslladar aquest coneixement a una obra d’assagista, Ferrater no tenia el mètode necessari.

- L’objectiu primordial del poeta, segons Ferrater no ha de ser expressar sentiments ni emocions sinó experiències, tot fent servir la imaginació. Què és el que et va seduir a tu particularment?

- La poesia de Ferrater és una experiència radical de la vida moral: una exploració sense trampes ni lliçons morals sobre la relació d’un home amb la seva circumstància (amb ell mateix, amb les dones, amb el seu temps, amb el passat on es va construir la seva personalitat). És una forma d’humanitat. És en aquest sentit, una poesia molt propera a l’experiència biogràfica dels lectors.

Però el més important és el canvi de model de llengua. Ferrater i Jaime Gil de Biedma s’havien proposat escriure poemes seguint l’estil d’una carta comercial, sense un gran aparell metafòric. Com a lector tens la sensació de no estar llegint la poesia d’algú que ho fa per treure la pols com si fos un antiquari. Aquest estil el fa molt proper. Llegeix els lírics anglesos com Shakespeare que exploren la intimitat i en definitiva, fa un exercici d’exploració de la subjectivitat que ningú havia fet fins ara. Explora els aspectes que ens fan ser humans, amb una capacitat molt gran per comprendre la mecànica del desig. Per altra banda, la seva visió de la guerra és molt lúcida.

- I quin atractiu tenia més enllà de la seva obra?

- Era un molt bon lector i un molt bon coneixedor de la literatura europea. Fa informes de lectura molt interessants. A més oferia una imatge d’escriptor modern. Tenia un punt d’etern adolescent. Els anys 60, quan tenia 40 anys ja duia texans. En el llibre aport fotografies del seu aspecte alhora que evito en tot moment de fer sensacionalisme de la seva vida. Però la realitat era que tenia un gran problema amb l’alcohol i una relació malaltissa amb la idea del suïcidi. Ja als trenta anys havia confessat que es suïcidaria i la realitat va ser que ho va fer. La seva mare i el seu germà, també al cap d’uns anys.

- Ferrater va ser sens dubte, un gran coneixedor de la lit eratura catalana, i la lingüística. Però quin interès creus que li hauria suscitat el coneixement de la sociolingüística?

M’atreveixo a respondre’t en funció de què era allò que l’interessava a Ferrater dels camps que va estudiar i el van apassionar. A Ferrater, més que la societat o la història, l’interessava fer-se amb una teoria per entendre. És molt evident en el cas de la pintura i és molt significatiu que l’interessés la matemàtica i, de la lingüística, la gramàtica. No crec que la sociolingüística li hagués interessat especialment.