Les produccions de Moriarti, productora que realitza els films d’Aitor Arregi, Jon Garaño i José Mari Goenaga, són un èxit quant a qualitat i reconeixement. Els tres autors van tenint diferents responsabilitats a cada obra que produeixen. Les més reconegudes dels darrers anys són: Loreak (2014, a Movistar, Max i Disney+), Handia (2017, a Filmin i Netflix), La trinchera infinita (2019, a Netflix), Cristóbal Balenciaga (2024, una sèrie a Disney+) i Marco (2024, a les sales de cinema). Ens hem assegut per a xerrar amb Jon Garaño de cinema.

• Per què us interessen tant les històries basades en ancoratges sobre individualitats tan característiques o especials? A Handia tracteu la vida d'un jove que tenia gigantisme. A La trinchera infinita, on el personatge de Belén Cuesta et lliga emocionalment tota la història. Més tard, Marco i Cristóbal Balenciaga, que són personatges molt predominants en les seves històries. Què us donen aquests personatges principals tan potents?

No té una resposta fàcil perquè moltes vegades no saps per què en concret hi ha una història que et crida l'atenció, per què vols contar una història i per què vols canalitzar una història a través d'un personatge. És una cosa a vegades també instintiva o que està en el subconscient. Però sí que és vera que coincideix que gairebé sempre estan basats en els personatges com l'eix de tota la història. A més, crec que també utilitzam a aquests personatges per a endinsar-nos en diferents mons, però d'alguna forma sempre guiats per la seva psicologia.

Llavors, en cada cas és diferent també. A més, en Marco, per exemple, el protagonista és el protagonista absolut de la pel·lícula. I en unes altres, en canvi, com en Loreak, per exemple, són tres les protagonistes i cadascuna simbolitza una cosa diferent i cadascuna amb una psicologia molt diferent. És més, en el cas de Loreak, precisament el que ens agrada és la contraposició entre aquests personatges perquè hi ha una que vol oblidar, una altra que vol recordar i això genera un conflicte que ens agradava. Fins i tot hi ha una tercera, que és Nagore, que ni recorda ni oblida perquè a penes va conèixer a la persona i reconstrueix d'alguna forma la memòria.

• Continuam parlant de guió, quan xerram dels entorns lingüístics de la pel·lícula. Com us vàreu documentar sobre aquests entorns i quins idiomes es parla en les diferents situacions de la pel·lícula… Per exemple, en les reunions de l'associació que es veuen a l'obra. Va ser una decisió que vàreu prendre vosaltres? Va ser una decisió de guió o vàreu acceptar allò que passava en la realitat del moment?

En una pel·lícula en la qual es parla tant de la veritat i de la mentida, a nosaltres ens agrada estar aferrats una mica a la realitat. Llavors, fer una pel·lícula a Catalunya i amb aquests personatges que no s'escolti català, nosaltres no ho vèiem. I, de fet, ens semblava molt estrany, llavors apostam per això. I a part, Enric gairebé totes les xerrades que feia col·legis les feia en català. Després, òbviament, si va al Congrés dels Diputats de Madrid, parlava en castellà.

Aquestes situacions lingüístiques sempre ens han interessat moltíssim. És a dir, és com en la nostra primera pel·lícula, 80 egunean (2010, a Filmin), és una història d'amor entre dues senyores majors. Ara, per sort, la indústria accepta millor això que hem pogut fer en Marco, que també hem fet en Cristóbal Balenciaga, que també vàrem fer en Handia. De fet, el canvi per a nosaltres va ser amb Handia perquè, en aquest moment les televisions i els cinemes varen entendre que era possible. Però, per exemple, en 80 egunean, nosaltres aquesta pel·lícula la volíem fer bilingüe en un principi i la vàrem voler fer bilingüe perquè la nostra realitat és així. Llavors ens semblava molt interessant mostrar aquesta situació lingüística. En aquest moment ens varen dir que havíem de triar que la pel·lícula anàs o en castellà o en eusquera, que no podia ser en dos idiomes. Nosaltres en aquest moment òbviament optam per l'eusquera perquè se'ns feia raríssim imaginar-nos a unes senyores majors en un poble, en un entorn rural, xerrant en castellà entre elles. És més, quan vàrem fer La trinchera infinita, li vàrem donar molta importància també al tema de l'accent, i de fet va ser un tema molt comentat.

• Ens traslladam del guió al rodatge… Una cosa que m'al·lucina de fer cinema és el procediment, com es roda tenint en compte el record emocional (la continuïtat entre plans i escenes) que tenen els personatges, perquè al final no es roda de manera cronològica habitualment. En aquest cas l'obra és molt emocional, té molt de viatge narratiu i, potser, una escena es roda el dia quatre i Eduard Fernández ha d'estar en un lloc molt concret emocionalment i que quedi bé després quan es vegi. Com aconseguiu que això munti bé, que en veure-ho l'ull de l'espectador no capti cap discontinuïtat emocional?

Per a mi és una de les coses més difícils de dirigir. És a dir, és on més notes el canvi de fer un curt a un llarg. Perquè aquí de sobte t'adones que a més aquest és el treball exclusiu del director i de l'actor, però és del director en el sentit que moltes vegades li has de recordar a un actor d'on vens, si ja vas rodar una seqüència recordar com ho vàrem fer, li has de posar en el ‘mood’ de la pel·lícula. Llavors, com es fa? Bàsicament tenint la pel·lícula al cap, tenint molt clar el guió, com has de contar aquesta pel·lícula i quan arribes a aquesta seqüència en concret saber per què la vols contar així. I sí, amb l'experiència ho vas aprenent.

• No sé si us ha passat, que a vegades vosaltres considereu que és necessari un to i l'actor o actriu un altre. Com s'arriba a un acord? Ho decidiu vosaltres? Com funciona?

Hi ha gent que necessita que estiguis explicant-li tota l'estona on estam perquè estan en una altra cosa. Tenen una tècnica i saben actuar d'aquesta forma i entren i surten del personatge amb molta facilitat. Hi ha altres actors que estan tan ficats en la pel·lícula que gairebé no necessites dir-los res. Igualment, ha d'estar ficat en la pel·lícula i que estigueu els dos ficats en la mateixa pel·lícula. Perquè si no, seria un desastre.

Llavors, quan això succeeix així, com en el cas de Marco, les coses són molt fàcils perquè Eduard sabia a cada moment on havia d'estar. Què succeeix quan no passa? Que ens ha passat, òbviament. Moltes vegades és qüestió de parlar-ho.

• La pel·lícula parla de la mentida, narrativament és la història d'una mentida de n’Enric Marco. Llavors, hi ha un moment en què la pel·lícula t'enganya, t'oculta la mentida, encara que tu la intueixes o ja ho saps perquè has llegit sobre la pel·lícula. En un moment determinat, va fent-se palpable la mentida i sembla que la càmera va apareixent-se també. De tal manera que sembla que no només és una mentida narrativa, sinó que també hi ha una història de com el format cinematogràfic també t'està dient, aquest llenguatge també és mentida…I a poc a poc, comença a notar-se cada vegada més aquests moviments de càmera, que fan visible la càmera, fins i tot en un moment determinat la càmera cau.

Sí, és una mica el que dius tu. La idea era, des del principi mostrar que és un artifici, que ja que es parla tant de la veritat i de la mentida, de com es conten les històries, de qui te les explica, diguem que en el contingut de la pel·lícula, formalment també, fa el mateix.

Per això, l’inici del film on s'ensenya la claqueta. Mostrant que això és una pel·lícula, no sols una claqueta, sinó que quan surt la claqueta escoltam la interrupció «acció» i quan ho diu, els actors comencen a moure's i alhora que es mouen entren els efectes sonors, ja propis del cinema. Fins llavors ho escoltam com un documental, com si anàs d’una cosa real. I després entra la música i entra també un grafisme. És a dir, coses pròpies del cinema, coses que no veus tu quan vas caminant. Ni et sona la música, ni aquests efectes sonors, ni veus un cartell que t'explica on estàs. I després, òbviament, això es tanca amb un cartell final, que és l'última informació que fa la pel·lícula, que és que l'any 2024 es va fer una pel·lícula en la qual…

Però sí que ja quan és evident que aquest senyor està mentint, ens agradava mostrar encara més que érem aquí darrere d'aquesta pel·lícula, fent les coses que deies tu, hi ha dos moments on cau la càmera directament. Hi ha un moment en el qual la càmera gira sobre el seu propi eix, on gira en 360 graus. Hi ha moments que es distorsiona el fons, usam unes lents especials. Hi ha una sèrie de coses per a mostrar això, sinó que també està el joc de com es representa aquesta història a través d'una pel·lícula, però també què passaria si contam aquesta història com un documental. Per això, hi ha moments en els quals hi ha imatges de documentals o de noticiaris reals, però també hi ha noticiaris generats per nosaltres. Sembla que si és un noticiari, és un documental, és més real, però també és un artefacte, també és alguna cosa, és una construcció. Com amb la nostra pròpia pel·lícula.

Tot això et fa reflexionar sobre què és el realment important, al final, és la història, és la realitat o el relat? El tema de la veritat que ara mateix sembla que és un tema que ens preocupa a tots, ara es parla de veritats subjectives, veritats alternatives, mitges veritats, fake news… I és molt perillós. Marco, en aquest sentit, és com, algú que va portar tot això a l'extrem.

• Llavors, al cap i a la fi, a mi em sembla molt interessant, ja que el debat de la pel·lícula és aquest…

D'una banda, està el fet de no jutjar ni blanquejar al personatge. Perquè és un personatge que es presta al fet que des d'un principi ja el condemnis. Nosaltres intentam que això no estigui des del principi de la pel·lícula i que l'espectador arribi a les seves pròpies conclusions.

• A vegades quan parlam de documentals que ens intenten contar una història, al final no deixa de ser una ficció pensada per algú per a contar-nos una història sobre el que, entre cometes, és la realitat del que va succeir. La qüestió és quanta veritat hi ha en allò i una pel·lícula et pot portar a exactament el mateix procés d'una altra manera. Llavors, crec que aquí és on jugam sobre si realment es conta la veritat o s'intenta cercar la veritat o si s'intenta contar la realitat.

Jo crec que és paradoxal, però hi ha ficcions que s'acosten més a la realitat que documentals. Perquè un documental pot ser molt manipulatiu. Per molt que les formes i les convencions per a fer-te arribar al missatge ens facin pensar que no és així. Però hi ha documentals que se suposa que estan capturant la realitat i no és així. Llavors, aquí hi ha un tema interessant perquè amb la ficció té un avantatge i és que et puguis apropar als sentiments. Però, ho fas des d'un punt de vista molt subjectiu.