Les ciutats portuàries del Renaixement, com és el cas de Palma, Maó o Eivissa, s'havien hagut de reformar sobre els seus ja antics fonaments de l'Edat Mitjana. L'humanisme es reflectí també en la tècnica i en aquells moments, Juanelo Turriano, el gran enginyer de l'emperador Carles V i després, de Felip II, enllestia els seus 21 llibres dels enginys i les màquines, un manuscrit que sembla que mai fos portat a la impremta. Havent dibuixat una portada, amb l'escut reial, hi posà com a títol: «Los Veínte y un Libros de los Ingenios, y Maquinas de Juanelo, los quales le mandó escribir y Demostrar el Chatolico Rei D. Felipe Segundo Rey de las Hespañas y Nuebo Mundo. Dedicadas al Sereníssimo Señor Don Iuan de Austria Hijo de el Chatolico Rei d. Felipe quarto Rei de las Hespañas».
Considerat, com ens expliquen Modesto Vigueras i Javier Peña, un dels primers tractats d'Hidràulica, consagra Juanelo dos dels seus llibres al tema dels ports, la seva tecnologia i construcció.
Molt il·lustrat, amb dibuixos del mateix Juanelo, el manuscrit ens mostra, per exemple, com era un martinet, com es podien fer dics verticals i trencaones, quins equips eren necessaris per a tals construccions, com es podien bastir grues flotants, pales i gànguils, com amb una cullera especial es podia dragar amb gran eficàcia el fons marí... Les actuacions de l'època, per tal de reformar un sistema portuari obsolet, afectaren Sevilla, Gibraltar, Cadis, Barcelona i Màlaga, principalment. A Ciutat de Mallorca, aprofitant l'abric natural de la badia, es va construir el moll Vell, de devers quatre-centes vares de llargària, sobre el qual es varen anar fent reformes d'ampliació. Però allà on la Corona mostrava més preocupació era Barcelona i Gibraltar. Com diuen els autors abans esmentats, «el port patia grans aterraments produïts per la mateixa empenta de la mar i que encegaren les dàrsenes primitives i obligaren a construir dics exteriors. L'antic port restava a l'interior de l'actual línia de costa. El problema dels aterraments pesava sempre en les diferents solucions que s'estudiaren des de finals del segle XV fins a mitjan XVI. Encara el 1581 s'hagué de començar la construcció del dic anomenat moll de la Santa Creu, del tipus de l'escullera vessada, però sempre sota l'amenaça bategant del desbordament de les sorres litorals que encegaven l'abric».
Gibraltar, que no seria anglès fins el segle XVIII, era també un punt estratègic i prioritari: «Des de començaments del segle XVI hi existí un moll anomenat el Mandracho (veu derivada del topònim italià Mandarascio) que pels seus defectes de projecte i deficiències en la seva conservació patí greus avaries. Volent el rei procedir a arranjar el moll, Cristóbal de Rojas proposà la construcció d'un moll nou. Així i tot, Antonelli recomanà la reparació de l'existent, cosa que va fer finalment Rojas, executant un fort mantell exterior de defensa amb grans pedres que tenien per suport el parament de l'antic moll. Es construí també un moll interior de blocs que deixava atracar els vaixells de punta».
