Antònia Carré-Pons (Terrassa, 1960) és filòloga especialista en literatura medieval i una escriptora que fuig de la repetició. Ha publicat novel·la juvenil, satírica, històrica i no classificable. Acaba de treure al carrer el celebrat llibre Com s'esbrava la mala llet (Club Editor); un recull de contes sobre la vellesa. Un llibre que no deixa a ningú indiferent i que en només tres mesos ja va per la tercera edició.

-El seu llibre és un 'esclat' poètic i narratiu. Tracta d'una manera clara, contundent i real molts de temes que obsessionen la vida de l'individu occidental: l'amor, la mort, la finitud del temps, el fet d'envellir del cos, la soledat, la malaltia, etc. Amb tot, crec que hi ha dos temes que hi sobresurten: l'experiència del dol i la memòria. Què ens pot ensenyar 'Com s'esbrava la mala llet' sobre aquests temes?
-Tots aquests temes hi són, al llibre, perquè són temes universals i antics com la humanitat. Ciceró ja els va tractar al De senectute, per exemple. Però l'època de Ciceró ens queda molt lluny... Jo en parlo des de la quotidianitat i la immediatesa, des de circumstàncies que tothom coneix per experiència directa o indirecta. Els meus vells circulen per casals d'avis, per residències geriàtriques, hi ha situacions dramàtiques i situacions còmiques, però el que hi ha per damunt de tot és una mirada cap als vells sense prejudicis de cap mena: no els ensucro, però tampoc no els maltracto. Presento una galeria de personatges, de situacions i d'emocions variada i intensa. Em fa l'efecte que molta gent s'hi pot trobar identificada, amb alguna d'aquestes emocions, i això ajuda a fer que els contes siguin propers. Vull dir que algú pot pensar: mira, a mi, com a cuidadora de la mare em passa exactament el que diu el conte 'Sembles un pallasso', on la filla que va a veure la mare a la residència es baralla amb el deure moral, amb la mala consciència que no la deixa viure perquè sempre voldria fer més per la mare, però s'adona que no pot, que no li queden forces. Acceptar aquestes situacions adverses amb naturalitat és un gran aprenentatge i m'agrada pensar que el llibre hi ajuda...

-Els paràmetres dominants de les societats actuals se centren sobretot en la cultura del 'no envellir'; de la por a fer anys. Creu que no ens agrada envellir? Creu que encara hi queda espai per a fer visible i agradable la vida de les persones majors?
-Ningú no vol envellir, i tant que no!! El món actual es basa en el culte a la joventut, a la força, a l'esplendor. La de coses que fem, per no envellir: mengem sa, fem esport, ens posem cremes i bótox, ens operem... Però és una batalla perduda. I hem de ser conscients d'això. A mi m'agrada definir la vellesa com un estat de la matèria que transita. I amb això vull dir que ser jove o ser vell no té cap mèrit. Simplement, és. L'única sortida digna que ens queda és acceptar la vellesa amb naturalitat, viure-la amb intensitat, com qualsevol altra etapa de la vida. Els protagonistes del primer conte del volum, 'El ball', ho fan: comencen la seva revolució sexual al casal del barri. ¿I per què no? Els sentiments i els desitjos poden ser tan intensos en la joventut com en la vellesa, només cal voler-los viure i aprofitar. Hi ha gent jove que està morta per dintre, que només sobreviu. Hi ha gent vella que viu amb plenitud perquè sap que la vida se li acaba. Aquest és un estímul molt poderós.

-Lligat al tema de la memòria, un dels seus relats parla obertament d'una problemàtica relacionada de manera molt estreta amb la vellesa: l'alzheimer. En el relat es contraposa joventut i vellesa. Com creu que afecta aquesta malaltia a l'experiència de la vida i la identitat?
-El conte es titula 'Una muntanya d'impedits'. La pèrdua de la memòria és terrible per a qui la conserva. Allò que ens atorga identitat és la memòria: sense memòria no hi ha records, no hi ha passat, i per tant, no hi ha vida. De tot això me n'he adonat a partir de la malaltia que va patir el meu pare ara fa cinc anys, un ictus gravíssim que l'ha deixat estabornit i paralitzat de mig cos. Ell es comporta com si no hagués existit mai res abans d'ara, com si no hi hagués ni passat ni futur. I per això viu tranquil. Som nosaltres, els que tenim memòria, els qui ho vivim com una tragèdia. Evidentment que és una tragèdia (i aquest vessant no es defuig al llibre), però penso que hem de fer l'esforç de mirar-nos el món des de la perspectiva d'aquests vells decrèpits. Si ens posem al seu lloc, moltes de les coses que diuen o que fan són molt còmiques. A mi em fan riure, determinades situacions! Això sí, me les he de mirar des dels seus ulls.

El que trobo més interessant de la vellesa és la manca de prejudicis. Salten totes les normes, totes les convencions, i per això els vells diuen el que pensen i el que senten en cada moment, sense preocupar-se per les conseqüències. I ho fan perquè no hi ha cap mena de dramatisme en el que diuen o en el que senten. Som nosaltres, els que l'hi posem, perquè interpretem la realitat dels vells només des de la nostra realitat i aquest és un gran error. Als contes hi ha un fill que li diu al pare que no té en compte la realitat. I el pare li respon: "¿Quina realitat, la teva o la meva?". Aquí hi ha la clau!

-El relat que m'agrada més és el que dóna títol al llibre, escrit amb humor, ironia i realisme. Amb tot, si hagués de triar, amb quin relat del recull es quedaria?
-Aquesta pregunta és impossible de respondre. És com si a una mare li demanes quin fill s'estima més... 'El cotxe nou' és molt divertit: parteix d'una situació inversemblant. Un pare gairebé nonagenari demana al fill que li compri un cotxe nou, perquè a ell li agrada anar amb l'últim model. El darrer conte, 'Punt de creu', és el que han elogiat més els lectors. M'han dit que tanca el llibre d'una manera natural i gens dramàtica, que he escrit un llibre de contes que s'acaba com una novel·la.

-Una nova generació d'escriptores semblen despuntar en les lletres catalanes. Vostè, Eva Baltasar (amb el seu impressionant Permagel), Blanca Llum Vidal, Lucia Pietrelli, Laia Martinez i Lopez, etc. Creu que es fa tot el possible per promocionar a les escriptores en llengua catalana?
-La llengua catalana té un handicap de partida insalvable i és que tenim una llengua minoritària i que no tenim estat, cosa que fa que qualsevol empresa cultural sigui d'entrada lloable. Les editorials independents i petites que aposten per publicar literatura en català tenen molt de mèrit. La literatura sempre està en desavantatge als mitjans de comunicació, és cosa sabuda i no m'hi estendré. Per a mi, més que la promoció, el veritable problema és l'índex de lectura del país, que és baixet. Si la pregunta pretenia arrencar-me un al·legat feminista, no el faré. A mi m'interessa la bona literatura, més que el gènere o el sexe de qui l'escriu. Això no vol dir que no sigui feminista, ¿eh?

-A l'Estat espanyol vivim una certa involució en els drets democràtics. Com creu que això pot afectar a la promoció de la cultura i la literatura en llengua catalana?
-¿Certa involució, només? Jo diria que és rotunda, la involució! La situació és complicada i difícil. I va canviant tot molt ràpidament. També ho fan els nostres sentiments, que poden passar de la desolació a la por, l'esperança o l'eufòria en poques setmanes. Ja veurem com acaba tot això. Evidentment que en una situació de desconcert polític, la cultura se'n ressent molt, però jo soc de les que penso que no desapareixerem. Si no ho hem fet amb tot el que ha vingut després de la Guerra de Successió, no ho farem pas ara! I'll survive, com cantava la Gloria Gaynor. No m'agraden els discursos apocalíptics.

-Per cloure, una pregunta obligada... realment, com creu que s'esbrava la mala llet?
- Al llibre s'esbrava amb una mena de sexe... Això depèn de cadascú. Jo l'esbravo amb una raqueta de tennis i a la mà i corrent com una boja per la pista.