L’esdeveniment combinà parlaments, entrega de guardons i la veu melosa de Maria de Medeiros. Per a l’ocasió, el Principal s’havia vestit de gala i una il·luminació blavosa sorprenia el públic just en entrar a la sala. L’altra sorpresa fou la retolació i els cartells que anunciaven Premis Ciutat de Palma 2009, tot i que ahir en realitat es lliuraven els de 2008. Els primers a pujar a la palestra per rebre el guardó (realitzat per Jaume Mir) foren Boris Pena i Javier Oliver, que reberen el Ciutat de Palma Guillem Sagrera d’arquitectura per la reforma del cinema Doré, a la barriada dels Hostalets. El seguí el premi Antoni Gelabert d’arts visuals, que fou per a Paz Alcoverro per l’obra Sin título. L’artista dedicà el guardó a la seva besàvia, Inès Bonnin, "que rebé el premi de poesia fa més de trenta anys. Llavors era més complicat que ara", assegurà.
El moment més emotiu de la nit el protagonitzà l’escriptor i col·laborador de Diari de Balears Bartomeu Fiol, que fou guardonat amb el premi Camilo José Cela de crítica literària per Entre Cavorques i Albió. Fiol s’emocionà i féu emocionar el públic en anunciar el seu desig de "cedir a la ciutat de Palma la meva biblioteca, començant pel mig milenar de llibres i documents", anuncià enmig de les mamballetes del públic. "Sempre es dispersen les biblioteques dels escriptors, crec que és interessant mantenir una unitat i, com a usuari que som de biblioteca, m’agradaria que fos públic", afegí a dBalears.
Els altres dos premis de literatura foren per al jove poeta Jaume C. Pons Alorda per Cilici, amb el Joan Alcover. Pons Alorda és fora de l’Illa i no pogué assistir a gala, encara que sa mare fou l’encarregada de recollir el premi. El seguí el Llorenç Villalonga de novel·la, que se n’anà fins a Sitges amb l’obra El temps a mitges de Xavier Gimeno Grasa. El guardó més internacional fou el Premi d’Animació per al curmetratge Gary, de l’equip francès encapçalat per Clément Soulmagnon. L’equip no tingué temps d’assistir a l’esdeveniment a Ciutat. La portuguesa Maria de Medeiros va ser la responsable d’animar els assistents un cop que es van haver lliurat tots els premis. I ho va fer un pic superats (o millor dit, oblidats) els "problemes tècnics". Més enllà d’això, la portuguesa sorprengué amb la seva actuació. Els assistents potser la coneixien com a actriu, però no com a cantant.
Els escèptics que esperaven una cantant de fados van acabar convençuts amb la seva combinació de cançons ítnimes, sovint suaus i a voltes més intenses. Maria cantà sobretot en portuguès, però també en anglès, italià, castellà i una cançó en català. Sons tranquils i acompassats que, per ventura pel retard, convidaren a més d’un a fer una becaineta. En acabar, la comitiva encapçalada per la batlessa, Aina Calvo; el president Francesc Antich (amb crossa); la presidenta del Parlament, Maria Antònia Munar; la presidenta del Consell, Francina Armengol; els consellers Gabriel Vicens, Maria Àngels Leciñena, Bàrbara Galmés, Vicenç Thomàs i el delegat del Govern, Ramon Socias, i la majoria de convidats, anaren a brufar la celebració al Casal Solleric.
"Parlo de la relació callada del paisatge amb els que hi vivim"
Xavier Gimeno està d’enhorabona: no només perquè és el guanyador del premi Llorenç Villalonga 2008 per El temps a mitges, sinó perquè és el tercer premi literari que rep. Per Gimeno, professor de llengua i literatura catalanes en un institut de Vilanova i la Geltrú, aquests guardons li donen "ànims" per continuar avançant en el "difícil camí de la literatura catalana". Tres premis de tres novel·les animen qualsevol, i amb raó! Nascut el 1959 a Sitges (una ciutat que segons ell té molt en comú amb Palma), a El temps a mitges l’escriptor presenta una "reflexió sobre la relació dels humans amb el paisatge". Es tracta d’un relat ambientat a la seva ciutat natal, en forma d’una "visió des dels anys de la postguerra fins al nostre temps". L’autor matisa que "no és una novel·la preocupada pels fets històrics estrictament", ni un relat sobre el medi ambient, sinó que per sobre de tot parla "d’una relació estètica, de la comunicació callada entre el paisatge i els que hi vivim.
Com l’acció humana deixa rastres en el paisatge i com aquest ens influeix i ens forma" són altres punts d’interès. El relat està protagonitzat per tres personatges: un fill de falangistes, una al·lota representant de la indústria del calçat local i un immigrant espanyol. La història es va "teixint" al voltant de tres dates (als anys quaranta, cinquanta i seixanta), i finalment els tres protagonistes coincideixen davant el foc de Sant Antoni gràcies a un quart personatge.
Dos premis més
Xavier Gimeno, per qui la docència "és vocacional i no representa una càrrega", havia guanyat anteriorment el Marià Vayreda de narrativa amb Pa de llop, en què també reflectia una preocupació pel paisatge a través de la "història de diversos americanos que anaven al Nou Continent per cercar-hi fortuna". En canvi, Fuga (amb la qual s’endugué el Pere Calders 2007) és "una història diferent" de les altres dues, en què l’autor plantejà una reflexió sobre la condició humana a partir de les veus de cinc dones que parlen sobre un psiquiatre que acaba d’intentar suïcidar-se.• Arnau Busquets
Pons Alorda: "La meva poesia és una poesia de les tenebres portada a la llum"
Els versos foscos i el missatge críptic de Jaume C. Pons Alorda (Caimari, 1984) han resultat els guanyadors del premi Joan Alcover 2008. Sota el títol de Cilici, Pons Alorda ha confeccionat el segon "capítol" d’una trilogia en vers dedicada a Andreu Vidal, Andreu Cloquell i Àngel Terron. "En els anys vuitanta, aquests tres genis feren una poesia revolucionària. Els admir profundament", confessà. Sota aquest punt de partida, Pons Alorda començà a teixir Els estris de la llum (La cantàrida, 2008) i després aquest Cilici. El títol té tres connotacions, explica l’autor:
"D’una banda, és un instrument de tortura; de l’altra, és una mortalla; i en tercer lloc, si ho escrius amb una s, és un component de l’alquímia". Així doncs, mort i vida s’entremesclen entre lletres vessades per formar un revulsiu poètic, tal com ho foren Vidal, Cloquell i Terron. "És un element de transformació poètica en el qual es parla de destrucció, mort i cataclisme", afegeix. Jaume C. Pons Alorda, que ahir no pogué assistir a l’entrega del guardó perquè era a Alemanya, transforma "una poesia de les tenebres portada a la llum".
47 comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Senyors i senyores de ses Illes que es xuten odi i estupidesa per la vena. Sembla mentida que no sàpiguen celebrar el talent dels poetes mallorquins. Jaume Pons Alorda es un dels poetes més potents que tenim en llengua catalana. Jo, no tenint res a veure amb les Illes, el celebro cada cop que apareix a l'Horiginal, perquè sé que estima profundament la poesia. Au, senyors i senyores mallorquins que naveguen en la mediocritat. Celebrin als seus autèntics poetes, no cometin la flagrant estupidesa de desterrar profetes, una cosa tan antiga com l'estupidesa humana. Salut, Jaume!!!
Ah!!!!! Na Conxa coneix tothom perquè és una persona agradable, molt riallera i que amb unes herbes en sa mà és SA MADONA des Raval! Camelletes no crec que en tengui, no... vaja, no l'he vista per missa!
Com pot ser que coneguis tothom Conxa? De referència els coneixes? Si no has estat mai dins cap capelleta com coneixes el personal que hi redola? En espanyol es diu allò de "Dime de què presumes...." Et sona maca? Cuida't
Al·lots.. tot això fa molta por!!! Dj ha fet una analítica tenaç i molt vident. Conclusions: En Jaume és un gran poeta. Cilici és un llibre bo... ll'astima de l'epíleg, pobret, això l'enterrarà!
Vos ho jur, anyor Mallorca, però estic contenta de viure lluny dels talibans de la cultura. Tenc 61 anys i conec tot el que s'ha cuit a Mallorca dins el món cultural, precisament perquè mai he estat a cap capelleta els conec a tots i sé de quin peu calça cadescú. Res en ve de nou, ja diuen que sap més el dimoni per vell que per dimoni.
Mol bo això de l'Acida, Sebastià, nin, ara tu i jo som una capellota, serà per les nostres còrpores respectives, Si suman els quilos entre tú i jo, d'acord que som unes "capellotes", no estam magres precisament. Mira ara tú i jo ja som una capellota més a Barcelona. Convidam a Sobrassadaman i ja tenim la capellota completa. Estic xalant com una truja ...
i) Conec, perquè l'he llegit, el llibre d'en Jaume Pons guardonat als Ciutat de Palma de poesia. D'acord amb n'Adolf Cleofe allò més sorprenent és que el llibre no hagi guanyat abans alguns dels premis als quals me consta havia estat presentat. La qualitat del llibre d'en Jaume és troba molt per damunt de la mitja del que usualment és publicat (i guardonat) en el context tant de la nostra llengua com de les altres. ii) En referència als fragments maliciosament descontextualitzats de "Victòria de la Dona Lluna", és segur que de fer el mateix amb l'obra d'autors consagrats i fins i tot clàssics (com algun dels al·ludits als comentaris)els podríem fer passar per ben "xerecs". Per altra banda, no és lícit sustentar un argument amb premises que li són alienes: l'obra que ha guanyat el premi ha estat "Cilici", no "Victòria..." iii) Compartesc absolutament els fonaments del seu discurs, llegit per sa mare, a la cerimònia d'entrega dels premis. L'obra d'Andreu Vidal, Andreu Cloquell (tan promptament truncada) i d'Àngel Terron (tan viva i bategant com podia ser al 77, quan publicà "Iniciació a la Química"), s'erigeixen en el model formal i semàntic més avançat i vigent de què avui en dia gaudeix la tradició poètica catalana. El tresbals, en matèria de crítica, comentaris, al·lusions i, fins i tot, repercusió a la xarxa, produït per l'accidentada (tan accidentada com encara hi està la d'en Blai Bonet, o com ho fou, en el seu dia, la de Joan Vinyoli) edició de l'Obra Poètica d'Andreu Vidal n'es, juntament amb l'enlluernada recepció (Vg. Pel capell, p.ex.) que n'han fet les generacions de poetes més joves, una prova evident. iv) Les tendències poètiques que s'agrupen entorn de "Tafal", "La musa decapitada" o "Blanc d'ou" assenyalen (en oposició al que suggereix algun comentarista) la definitiva superació de les estètiques noucentistes, escolàstico-mallorquines, ingènument engagé (per a no dir "enegegades")que encara ara perduren, als menys a Mallorca, sota la faiçó de propostes que semblen no haver acabat d'entendre la diferència entre "valor dialectal" (o "culte de l'idioma") i "llenguatge poètic" (al respecte seria interessant recuperar una entrevista a Andreu Vidal i Àngel Terron, publicada a principis dels 80 a l'enyorada revista Latitud 39). v) La incontinència és un valor absolutament positiu, val a dir: fecund, i encara més si va acompanyada d'un innegable potencial creatiu, tècnic i intel·lectual com és el cas de Jaume Pons. El temps, com sempre, ja s'encarregarà de discernir allò que és digne de romandre. vi) L'apel·laió, gairebé d'una manera paternal i compassiva, a la "joventut" com a causa de l'efusiva actitud vital i/o vitalista d'en Jaume Pons (la qual es tracta -i xerr amb total coneixement de causa- d'un tret natural del seu caràcter), suposa una carrincloneria reacionària i que, abans que cap altra cosa, més bé hauria de despertar un sentiment de paternalisme i compassió cap a la persona que l'esgrimeix. vii) Tota crítica és necessària i, sobre tot, fecunda (unic valor adient a una actitud efectivament progressista -en el sentit de progrés cap a l'enriquiment experiencial de l'humà- i llibertària), i més encara quan s'empara en l'estilet de l'argumentació i la militància filosòfico-estètica. D'acord amb en Pau Vadell, cal tornar a esmolar les eines i les ungles (dialèctiques) del debat estètic. Tan de bo, aquesta avinentesa servís per a això. De ser així, sens dubte que aquesta edició dels Ciutat de Palma s'esdevindria la més rellevant i prolífica de les últimes dècades. Menys corporativisme i més xulla intel·lectual!
Margaritas ante porcos... nunc est bibendum! You're great, my Lord!
Sebastià Bennàssar, fa agrura llegir-te. Ets l'esser més repulsiu que he llegit en ma vida. Posa't a fer feina i deixa de redolar , i lo teu amb Conxa no és capelleta, no, és capellot.
Fantàstic!!!... Mai la poesia havia tingut tant de ressò, amb tant de nombre de comentaris pareix més una notícia política que no pas de poesia. Precisament això és el que conta, amb aquesta quantitat i qualitat de polèmica vol dir que hi ha gent que se l'estima molt a la poesia. P.D: No m'agrada gens lo de que es pugui votar els comentaris, em sembla que veure numerets vermells o verds és condicionar de manera prèvia la lectura de l'opinió d'una persona. Ara, també entenc que ajudi a crear fronts oposats, tan necessaris per crear polèmica i diàleg. Emperò un mateix ha de ser capaç de respectar ses opinions dels demés i sinó t'agraden exposar amb paraules els teus arguments. Ja ho deien: “Jutja i seràs jutjatâ€.