A la ciutat hi ha arbres als parcs i carrers. Alguns d’aquests són centenaris. Són pocs, però fan intensa la bellesa que porten. Altres espècimens són situats a jardins depenen d’institucions i altres a jardins privats. Són part de la memòria col·lectiva dels ciutadans, i per tant molt estimats.
El primer que em ve a la memòria ja no existeix. Estava situat a la part de dalt de la plaça de la Reina i una malaltia estranya el va descompondre branca a branca, i arrel rere arrel. Era un ombú bell i grandiós, l’arbre típic de la pampa argentina. Ara sols un restaurant el recorda amb el nom. Però des de nin l’admirava, era un bellaombra, com li deim a Mallorca, amb unes rels que pareixien un laberint mític.
Els plàtans del Born, els que defineixen una mena de catedral gòtica amb les branques també són formosos. A la vora, a la plaça del Mercat està la gran magnòlia que competeix amb el monument a Antoni Maura de l’escultor Mariano Benlliure. Té pals de ferro que subjecten el brancam. Quan floreix perfuma els dies i a tots ens abelleix veure les fulles verdes que semblen com a mans que ens interroguen.
L’olivera de Cort exhibeix el seu port dantesc, és immortal com Zeus. Cada branca porta la saviesa d’Atenea. Però fou trasplantat des d’un hort de la finca Pedrutxella petit per devers Pollença. Té més de cinc-cents anys... En certa manera, està fora de lloc: és el producte d’una concepció decorativa de la vida.
Dins l’espai públic, hi ha també just a la vora de la Llonja un arbre d’origen australià amb unes flors petites d’un violeta íntim, una lagunaria patersonii. Està classificat, al llibre editat per l’Ajuntament de Palma l’any 1997 «Els Arbres d’Interès Local del Municipi de Palma de Mallorca» fet pels tècnics de l’àrea de Sanitat i Medi Ambient, com un arbre singular. Abans era l’únic exemplar existent al terme, ara se n’han plantat més.
A l’antiga casa Chacón, abans Minyones i ara una Conselleria, hi ha un teix centenari que mostra la serena verdor per damunt de les restes de la murada. No és tan gran com el de la finca La Granja d’Esporles.
A l’antic jardí botànic de la Universitat vella, dissolta el 1842, hi ha arbres notoris. Un és un ficus enorme que té més de dos-cents anys. I a la vora hi havia un 'paloborracho' o ceiba speciosa, que no sé si és l’arbre més petit que es mou entre les rels del primer. Hi havia també una xicranda espectacular que un camioner durant unes obres es va carregar.
Cal destacar les velles quènties del Casal Balaguer, un temps eren quatre, però ara sols en resten dues de vives en la seva pregona vellesa.
Als jardins de can Montenegro també un temps, floria cada any una xicranda que es veia des de la biblioteca de l’Aliança Francesa. Una altra, el carrer del Call, fou tallada fa uns anys pel descendent del marquès de la Collera, segons heterònim emprat per Jaume Vidal Alcover a partir del personatge de Llorenç Villalonga, per fer-ne una piscina al lloc que ocupava: propietat privada. La gran pintora Dolors Sampol va tenir un disgust espantós poc abans de morir, ja que estimava les flors i fruïa amb la bellesa de l’arbre que incorporà a les seves pintures i dibuixos.
Al campus de la UIB, als jardins mallorquins de Son Lledó hi ha també espècies ufanoses, com vells cedres entre d’altres. El cap de fibló de 2007 va destruir molts dels arbres de la ciutat i el campus, caigueren pins, palmeres i xiprers per ací per allà. Fou com un infart de la vida perdurable. Ara la Universitat vol construir un jardí botànic, cal lloar l’empresa. Visitar jardins botànics com l’antic de la Universitat de Harvard a Cienfuegos és una experiència única, un sent vibrar tot el tròpic sota la humitat cubana.
Certament, no hi ha cap arbre perfecte pel jardí: uns tiren fruits, altres flors o atreuen insectes desagradables. Però formen part de la vida, oxigenen l’ambient i dibuixen la nostra memòria d’infants amb contes de fades sense entrebancs.
