Rafel Crespí
Bufa el vent (segons a on)
Ho sabem tots que una mentida, quan la volen fer passar per veritat, només cal que la repeteixin per pa i per sal. Arriba un moment que la gent se l'acaba creient. Encara que a les mans tengui proves fefaents que la cosa no és així. És el que passa amb el rebut elèctric. És un discurs repetit des de les elèctriques i el govern – com si anassin a mitges- que l'electricitat de cada vegada és més econòmica. Basta pegar una ullada a les hemeroteques per adonar-nos-en. He fet una cabussada al Google i la resposta ha estat aquesta.
Fátima i les profecies
La veneració de la Verge de Fàtima és un fenomen relativament modern. Encara no fa els cent anys de l'aparició i diuen que ja s'han complert les tres grans profecies que el misteri o secret encobeïen. Uns auguris que no sempre eren del tot positius. Per exemple, al costat de la conversió de Rússia al cristianisme – cosa que va ocórrer segons els exegetes el 1990, any de la desintegració de l'URSS – hi ha la predicció de l'atemptat contra Joan Pau II, que va ocórrer l'any 1981. Segons com es miri, una de calenta i una freda.
Bauzá descarrilat
Ha estat una de les estampes d'aquest Sant Sebastià veure el President córrer per dins els túnels del metro. Entre foscors malmeses per flaixos i fluorescències tèrboles. L'estampa podria tenir un aire bucòlic si no anàs impregnada de populisme. De populisme de baixa estofa.
Tots som [...] però què som?
Malauradament la societat occidental – o la convencionalment entesa com a tal- viu convulsa des dels fets de París de la setmana passada. El caos del no saber-ne les raons ha estat més paorós que no els mateixos fets en si – lamentables del tot però no per això quotidians a altres indrets que no són qualsevol ciutat, amb major o menor graduació, de la vella Europa. I la immensa majoria de papers que he llegit o opinions que he escoltat – tot i que no hi he parat gaire esment- malden per donar alguna opinió versemblant.
Sense tòpics, ni propòsits
Tots tenim algun mite íntim i particular. De la mateixa manera que tots tenim una inscripció al Google, encara que sigui per no haver pagat a temps una multa de l'ORA.
El jorn del judici
El jorn del judici és, segons els Doctors de la Llei que pul·lulen pel Consolat de la Mar, l'inici d'una cançó romàntica, escrita, evidentment, en llengua romàntica. Com que té un ritme tan aferradís i la tonada és romàntica pels quatre costats es va espargir a l'època medieval per un territori de llengua innominada – probablement romàntica també- en la qual varen escriure entre d'altres, Ramon Llull, Ausiàs March i Bernat Metge.
Asades i mulades
Hi ha coses que, si no ens sorprenen, recordem Terenci – homo sum; humani nihil a me alienum...- sí que ens criden l'atenció. Per això són notícia i com a tal es consignen a lloc més o menys preferent als mitjans perquè hom hi topi de morros. Davant segons quins fets allò que ens hauríem de preguntar és si aquests són humans o inhumans.
La Riera fa pudor
En una ciutat no gaire irreal hi ha un torrent que passa ran dels instituts. Entre l'herbei que creix pels marges encara no encimentats és fàcil trobar-hi alguna penyora que n'és testimoni: una goma d'esborrar, les restes esquinçades d'uns apunts, l'ansa d'una motxilla, alguna fulla esparsa d'un llibre de poemes, una carta d'amor. Les pedres dels ponts duen escrits el noms de professors.
Els privilegis dels castors
Què tenen en comú els castors, els mastodonts i els mamuts? Segurament, a alguns lectors, la pregunta els agullonarà, per uns instants, la curiositat. La majoria, amb tot el dret del món, ho trobaran un doi com unes cases. De totes maneres, si algú li resta un mínim interès els diré que aquests animals comparteixen el sacre honor d'haver desaparegut al plistocè. Bé, no tots, que en això de l'evolució sempre n'hi ha que són més afortunats. Tres espècies de castors han sobreviscut fins als nostres dies. Curiosament, aquests animalets són més hàbils en medis aquàtics que no en terrestres i, sí, en el seu redol, hi ha una mica de llot, millor. No sé si tot plegat una premonició...
'Trails' escatològiques
L'altre dia, a través de les xarxes, una amiga i exalumna anunciava que abandonava les Trails, ja ho saben: fer curses per la muntanya fins a nivells extrems i extenuants al meu veure. Per aquests mateixos conductes me n'he assabentat que ella no és l'única entre els meus ex deixebles que practiquen aquest esport que requereix una gran dosi d'esforç i capacitat de superació.
Pudir com carn de xinxa
Són coses del llenguatge col·loquial: la deformació de les frases fetes. L'he trobada documentada al DCVB com a “més dolent que carn de xinxa”, però jo posaria messions que l'he sentida per ca nostra talment com apareix al títol d'aquest paper. No és que avui vulgui fer un inventari de frases fetes, tot i que, vist el panorama com està potser seria aconsellable, talment com qui va a un balneari o a matar l'aranya a un sex shop. Tot segueix igual, els govern gros peixeix el castor amic no fos cosa que el mossegàs; en Matas se les campa a lloure i en Nuñez ha tengut una misèria de fred a la presó de Quatre Camins.
Ball pudent de màscares tòtiles
El ball està ben arrancat. No hi ha por que la festa decaigui. El actants, que no actors, ballen fins a treure's els ossos de lloc. Alguns s'han tirat a la pista, com qui es tria al vici, per fer-se notar, per fer-se bons. Fa estona que estan sadolls però ara els toca ballar i ballar, el preu que s'ha de pagar per estar enmig. De tant, en tant, per una bufada fiscal els cau la màscara. Una màscara de porcellana. Alguns, mentre els rodola membres avall intenten recompondre-se-la. Però és un intent infructuós.
Marratxí, l'experiment
Disculpau-me el localisme. Marratxí, per als meus lectors de fora Mallorca, és el municipi on vaig néixer i on visc. És un municipi gris, com tots els que tenen l'infortuni de ser limítrofes amb la capital, encara que sigui provincial i provinciana. A banda d'alguna que altra glòria local, poc coneguda fins i tot pels mateixos vilatans, i d'algun monument prehistòric, ídem que l'anterior, són pocs els esdeveniments que sacsegen aquest municipi, antany de pas, ara dormitori.
Excuses de mal pagador
Ara que s'acaba la legislatura autonòmica tot sona a cant de cigne, a darrer bramul. En José Ramón, - aquell prodigi d'oratòria que tothom pot recordar: sabemos lo que hay que hacer...- ara comença a fer anques enrere.
Els perversos efectes de la immersió lingüística
Fins fa quatre dies escassos no es coneixia cap efecte secundari maligne de la immersió lingüística. Ara ja se'n coneix un. I segons com es miri, ben pervers i funest. Llàstima que en Bauzá no se n'hagi temut perquè si no hauria estat la peça clau de l'argumentari en el seu discurs del debat de l'estat de la comunitat. Hi hauria posat un puntet d'originalitat i fins i tot, hauria fet somriure les senyories i qui sap si despertat una certa admiració i enveja per part de la mateixa coeta de Pablo Iglesias.
Patètic home del sac
Quan era al·lot menut vaig patir la terrible por de l'home del sac. Ma mare no sé per quin déu de la pedagogia il·luminada, d'una manera que em semblava cruel, de tant en tant, s'ocupava d'atiar-la fregant amb un bastó la finestra de la meva cambra de la planta baixa que habitàvem.
Bauzá, el triler trilingüista
Ja saben que els trilers no són permesos per la llei. Com a mínim a dia d'avui. No vol dir que algun dia no arribin a ser, fins i tot, constitucionals i d'ordre. Potser quan el virus de la triple B ho acabi empastissant tot.
Bauzá, el titella que volia semblar autòmat
Convendria que les alegries – malgrat no siguin recurribles- no ens facin perdre el sentit de la realitat. I no focalitzar excessivament els problemes o les solucions en una sola persona o nucli. Fer-ho així seria d'un infantilisme i una ingenuïtat imperdonables.
Carta de comiat a Joana Maria Camps
Benvolguda Joana Maria,Ja em permetràs que t'escrigui en aquestes hores tan amargues – o potser són dolces?- per les quals transites. Ben bé no sé per on començar, són tantes coses les que m'agradaria dir-te però crec que es poden resumir en una sola paraula: ENHORABONA.
Trona però no plou
Hem tengut un estiu molt sec, sobretot el darrer mes – que és allò que sempre recordam-. Bascós cosa de no dir. Molts hem mirat el cel a la recerca de la clemencial pluja que refredàs l'ambient i el fes una mica més transpirable. Al final de la setmana passada vàrem tenir un indici d'alegria: s'anunciaven pluges, pluges benèfiques, generoses. Unes pluges que, com a mínim al meu redol, no s'han produït.
- Un centenar de vehicles de mercaderies amb destinació a les Balears estan retinguts a València i Barcelona
- El Pi, altres partits locals i independents preparen «una gran coalició mallorquinista» en vistes a les properes eleccions
- Aproven tres borses de feina a l'EMT Palma amb l’exigència del B2 de castellà i l’exclusió del català
- Fan una crida a no adquirir productes d’Israel, com els comercialitzats per Illa Camp o Agromart
- Ataquen amb pintura el bust d’homenatge a Joan Mascaró i Fornés