Rafel Crespí
Haguéssiu començat per aquí...
Hauríeu d'haver començat per aquí, sr. president. Per parlar clar. Però no en sabeu. El Youtube us ho pot recordar cada vegada que en tengueu ganes
'Lo nostro' i les carasses
Una de les interpretacions semiòtiques més lúcides de la famosa escala-perxa-mostruari-(des) afectiu-de-lo-nostro la va fer Joan Melià. Allà on tothom hi va veure una escala d'anar a collir figues, que també ho era, ell hi va veure una escala d'emblanquinar. Just a la fusta! Molt propi d'aquesta austeritat de mitjans que caracteritza 'lo nostro' i que es troba a anys llum de les parafernàliques monstruositats calatravesques o dels bigalots-palaus dits de congressos, per citar-ne només dos exemples.
'Roucades i bausanades'
Roucades i Bausanades tenen alguna cosa més en comú que una similitud fonètica. Ambdues ofereixen una rima fàcil a un hipotètic glosador: animalades, bajanades – totes les que em vénen al cap tenen el mateix rost-. Ambdues, a més, són hereves putatives d'un mateix pelatge no gaire honorable al qual, el lector, hàbilment, sabrà posar un qualificatiu adient.
'Momes salades'
Encara que us costi de creure no faré cap referència explícita al deplorable capítol – la sèrie, si no hi ha entrebancs, promet ser llarga- protagonitzat per la senyora Joana Maria Camps.
Més forques i més forcades
Ho dic d'entrada perquè no hi hagi malentesos. La forca, la forca pagesa, símbol també de 'lo nostro', serveix, si és de ferro, per escurar les estables i les solls.
Han mort 'sa truja'?
Deuen haver mort una truja? No, la mentidera de l'article anterior, no. Hauria estat un degollament metafòric i qui sap si saludable. - Els coverbos no es degollen, escriptoret. Ah, teniu raó, germans. Tampoc no parlava d'aquesta sinó del subjecte passiu – deu ofendre la llei de símbols anomenar-lo així?- que fou immolat aquest cap de setmana passat a Campos per a honor i glòria del PP. Pobra truja o pobre porc haver hagut de colar la vida per a servir tan espuris interessos.
"Truja mentidera"
L'anècdota podria ser digna de “L'ignorància” o dels “Aygo-forts” de Gabriel Maura però va passar en un mercat de Palma a finals de la dècada dels setanta del segle XX.
Brams de somera al Parlament
A vegades sembla difícil de creure que la diputada Aina Aguiló hagi trepitjat mai una escola.(Bé, ja sabem el pànic escènic que el duet PISA/ trepitja causa en les files populars).
La Coca Cola com a símbol
Mentre el menut de Menut – l'ínfim segons amb quins paràmetres es mesuri- es nega dins el tassó d'aigua que ell mateix ha disposat, un altre símbol – aquest no prohibit, ni vetat, signe de vida alegre- acaba d'engaltar un cop baix aels mallorquins i, subsidiàriament, al seu govern.
Símbols i bunyols democràtics
És curiós que un govern que hauria de tenir com a màxima preocupació acabar amb els problemes fonamentals de la ciutadania -la manca de feina i la consegüent caiguda, cada dia més, de la població en l'abisme que anomenam pobresa- es dediqui a legislar i contralegislar aspectes que, bàsicament preocupen el President; no tant com a persona física que procura el benestar dels seus i de la seva terra sinó com a persona que vol fer carrera a Madrid. I per fer-ho ha de seguir les directrius ideològiques que des de Madrid – des de les catacumbes de Madrid- es consignen.
Ni 'coach' ni aplicació, 'only love'
A vegades la vida és això: una successió de contrastos. O una de freda i una altra de calenta, que dirien els nostres ancestres. I com va dir el poeta, senyor de Beniarjó, “tots jorns ne prens enseny”. Ahir llegint un diari de Mallorca ho vaig poder tocar amb les mans.
El senyor, l'amo i el majoral
Han estat uns dels pilars fonamentals de la nostrada estructura socio-econòmica. Com que no pretenc fer un escrit costumista passaré per alt una descripció minuciosa de cadascuna d'aquestes figures.
Tal eren, tal són
"Don Quijote [metafòricament representa el caràcter castellà/espanyol] i John Bull [metafòricament representa el tarannà anglès] no s'han pogut comprendre ni es comprendran ja mai.
Avançam
Avançam. No és una consigna per a unes futures eleccions. Ni tampoc el primer mot d'una nova lletra per als ressuscitats Antònia Font, semblant a la cançó Canta. Ni tampoc l'esmorrell d'una frase extreta d'un llibre d'autoajuda. És, senzillament, una mundanal i particular constatació que en el transcurs d'aquest escrit m'agradaria explicitar i compartir.
Allò que hauria de ser notícia
Durant una setmana he estat visitant habitual de Son Llàtzer; deures filials obligaven. I és clar, hom no pot estar de fixar-se en allò que són les curolles professionals. En aquest cas: els usos lingüístics. Tant de malalts, famílies com també dels assistents. És cert, que, de les meves observacions, no se'n poden treure conclusions excessivament rigoroses i fer-les extensives a tot l'hospital, ni tampoc al sistema sanitari públic de les Illes Balears. Tampoc no ho pretenc.
Al Cèsar allò que és del Cèsar...
Crec que ho diu l'Evangeli: pels seus fets els coneixereu. Així, l'indecís i popona Rajoy s'amaga rere una pantalla de plasma. I el nostre president fa tuits com qui fa bufes.
L'anunci ignominiós
Permeteu-me que us obsequiï amb un títol carnerià. La invocació al Príncep dels Poetes no és gratuïta i voldria xuclar-ne també aquella elegant ironia que exhibeix, per exemple, al poema titulat “l'anunci lluminós”. I és que ens en fa falta una embosteta per “pair” certs devessalls amb voluntat de fer naufraig, com diuen en bon mallorquí, que comencen a florir en aquesta terra nostra. Una terra que s'ha d'avesar, massa vegades, a veure com els tords volen baixos.
L'ensaïmada i el sedasset
No fa gaires dies a un forn del meu poble vaig observar un fet que em va remoure la nostàlgia. La dependenta va enfarinolar les ensaïmades que despatxava no amb el típic sedasset, amb les vores de fusta amable, allisada, palpada pel temps i infinites mans sinó que ho va fer amb un colador. Ben bé hauríeu assegurat que l'havia comprat als 'xinos': el mànec delator, les vores de plàstic d'un rosa fosforescent.
Altament perniciosos
Ha estat notícia aquest darrer mes als canals habituals per on corren aquestes notícies. (El lector farà bé descartar la premsa orgànica de Madrid d'entre els canals difusors).
La medicina de Rajoy
El senyor Rajoy sembla que té una fórmula màgica per salvaguardar de tots els perills aquelles coses que considera importants. Aquesta medicina s'anomena unitat. Poden repetir el mateix exercici que he fet jo. Es tracta de clicar al Google el nom del subjecte i el nucli de la fórmula medicinal, unitat.
- Un centenar de vehicles de mercaderies amb destinació a les Balears estan retinguts a València i Barcelona
- El Pi, altres partits locals i independents preparen «una gran coalició mallorquinista» en vistes a les properes eleccions
- Bleda Runner, el distòpic muntatge audiovisual de Raphel Pherrer que parla de la situació de massificació turística que viu Mallorca
- Denuncien diverses irregularitats en la gestió de la Policia Local de Calvià
- Aproven tres borses de feina a l'EMT Palma amb l’exigència del B2 de castellà i l’exclusió del català