Melcior Comes
Monedes pel sentit comú
Thomas Paine és una de les personalitats fonamentals de la mentalitat liberal i democràtica moderna. Aquest anglès d’origen humil va marxar a Amèrica, animat pel seu amic Benjamin Franklin, on va establir-se com a periodista i escrigué un dels pamflets més influents de la història, el Common sense o sentit comú, que posava aquesta facultat de tots els homes en el lloc que tenia la religió, la història, la doctrina o la ideologia a l’hora d’emprendre decisions polítiques.
L'Espanya dels estúpids
Com no s’han posat els de la caverna carpetovetònica quan un dels seus triomfadors més internacionals els ha anomenat estúpids. Javier Bardem (el primer i únic espanyol amb un Oscar, quina fita!) va qualificar-los així després que diguessin d’ell que s’havia venut als taurons de Hollywood. I quina no ha estat la resposta! Ai, editorials indignats, articles plens de queixalades, i crucifixions televisives en directe de la seva carrera cinematogràfica: li han dit de tot.
El turista aventurer
"Això s’ha de viure", deien els turistes a les càmeres abans de pujar a l’avió cap a Cuba, on l’huracà Ike continuava fent de les seves. En el fenomen del turisme hi ha sempre un optimisme de fons que tomba d’esquena. El turisme, pel que ja sabem els mallorquins, és una manifestació cultural directament infantil, com la televisió de masses o les revistes del cor.
Les llengües d'Amèrica
L’any 2006, els Estats Units van voler, per primer cop en la seva història, fer de l’anglès la llengua nacional. La iniciativa va partir del republicà d’Oklahoma James M. Inhofe, que volia assegurar que el govern federal s’expressés només en anglès; poc després, un demòcrata hispà, Ken Salazar, presentà un projecte de llei on es deia que...
Ecologisme paradoxal
Qualsevol diria que menjar carn de balena i ser ecologista és una cosa incompatible. Els ecologistes tenen tot el meu respecte, òbviament crec que moltes de les revindicacions són legítimes i que gràcies a les seves pressions s’han salvat algunes coses (paisatges, espècies) que algun bàrbar buròcrata, còmplice i subornat per algun tauró del maó...
La distracció creativa
Suposo que a tots ens agrada badar. Deixar la ment anar de banda a banda, tota sola, fent giravolts, buscant un meandre, un camí de llum que marqui una sortida per a les nostres més pregones aspiracions. "Ai si jo pensés tot el que em passa pel cap…", deia Txèkhov, sempre amb tanta clarividència. Crec en els somiadors: possiblement no...
Davant la crisi
En un moment com el que passem sembla que el polític es posa a prova només davant les situacions de crisi. En el context global, el gestor públic no es responsabilitza del daltabaix econòmic, ja que aquest ve de fora i l’únic que es pot fer des dels despatxos de l’Administració és intentar posar remei o trobar algun dèbil pal·liatiu a la situació de davallada.
Els mariners de l'Estat
A Bolívia tenen armada però no tenen mar. Tenir forces navals però no tenir aigües salades pròpies no ha de ser impediment per a posseir un exèrcit aquàtic, encara que tampoc no es tinguin vaixells: basten algunes llanxes. Aquestes travessen el llac Titicaca, a 3.800 metres per sobre del nivell del mar. Alguns d’aquests mariners d’aigua...
El setembre
Molts desitgen que torni el setembre. És el temps dels propòsits renovats, quan se senten rejovenits, pletòrics, disposats a tot després de les vacances. Aquestes han estat esgotadores: òbviament no s’ha fet res de profit, els llibres han quedat per llegir, s’ha abusat dels sopars i de les sobretaules...
Les monges més belles
Recordo que les veia passar des d’un finestró del cadamunt. Era durant l’adolescència, quan vaig fer-me meu tot un racó de les golfes de casa meva, amb bones vistes sobre tota la ciutat d’Inca, amb el seu desordre de terrats, dipòsits d’aigua, roba estesa i antenes de televisió eriçant la visió d’un cel alt i resplendent. Les orenetes volaven...
Amèrica
Entre les moltes coses que m’han sorprès de la vida americana segurament una de les que més m’han colpit ha estat la probitat de la gent. He passat els darrers quinze dies girant per Nova Anglaterra, entre les ciutats de Boston i Nova York per a finalment apropar-me a Montreal i tastar també què s’hi coïa, a la major ciutat de la província del Quebec.
El projecte col·lectiu
Des de fa un temps que sento la mateixa queixa. Es diu que el país no té projecte, que rere les polítiques no s’hi veu res més que un buit o una pantomima d’aprofitats, ja que la classe política és incapaç de concebre un esquema general finalista, una mena de model ideal cap al qual dirigir-nos.
Mediocritat i esport
A França estan empipats amb l’èxit de l’esport espanyol. El Giro, el Roland Garros, el futbol europeu de seleccions, Wimbledon, el Tour i ara el que s’espera que sigui tot un èxit a les olimpíades. Maneguen diverses teories que els permetin explicar-se per què, en aquest país fins no fa gaire tan mediocre, ara es troben tants esportistes excel·lents.
Festes a rompre!
En aquestes mateixes pàgines, el mestre Guillem Frontera descrivia l’estat d’indigència en què les autoritats deixen les necessitats ciutadanes. I no és tan sols que no donin solucions a les moltes contrarietats que origina la vida comunal, sinó que ja han esdevingut, en els darrers temps, els principals responsables dels trastorns que afecten el paisanatge.
Adéu a les ànneres
Com en els últims anys, aquí a Can Picafort, les ànneres han estat de goma, d’un plàstic groc i ortopèdic. Recordo el migdia del 15 d’agost de la meva infantesa, el dia de la Mare de Déu. El sol enorme i fastuós, l’aigua plana i resplendent com en un llac de mercuri, i la badia esbatanada, calda i or, la llum elevant-ho tot, esclafant-nos...
La televisió espanyola
En un diari d’abast espanyol vaig llegir les queixes d’un crític de cinema. Aquest senyor lamentava que algunes de les millors creacions cinematogràfiques que es fan al dia d’avui, les grans sèries de televisió nord-americanes, no arribessin mai a Espanya, o, si ho feien, arribessin tard, infamement doblades, a més de manipulades sense pietat...
Els joves i els títols
En conec molts: gairebé la meitat dels joves amb bona formació acadèmica han de conformar-se amb feines per a les quals s’exigeix menys que la seva preparació. En primer lloc, han fet una carrera, la qual han acabat amb bones notes, alguns n’han fet una altra, i després, tots ells, han cursat un màster en alguna especialització dins el seu ram d’activitat.
Les vacances felices
Què, com van les vacances? Les meves bé; fent feina. Però no, no, estic bé, estic molt content, contentíssim, no em vulgueu consolar, és el que desitjo, que això d’escriure és sempre una festa pels que ens hi dediquem amb passió i voluntat coratjosa. És una manera de viure, embolicant el món amb la gràcia d’un sintagma, esforçant-nos per fer esdevenir, per sobre del fugisser i de l’inadvertit, la vida real.
La reciprocitat necessària
Els fetitxistes de la Constitució espanyola haurien de saber que, en sentit estricte, aquesta ja no és del 1978. De fet, per adaptar-la als tractats de la Unió Europea, se’n va haver de retocar, per mitjans la legalitat dels quals ha estat discutida, un article, concretament el tretzè, en el seu punt segon.
Els nens extremenys
La setmana passada, per fer una mica de befa amb tot això del finançament i les balances fiscals, amb tot el desnivell econòmic que impliquen per a les regions més riques, un senyor, un tal Suñé, regidor del municipi tarragoní de Torredembarra, va penjar al seu blog personal una fotografia un xic sinistra, un xic graciosa. Mostrava dos nens...
- Impugnaran tres convocatòries de l'Ajuntament de Palma perquè vulneren els drets lingüístics dels ciutadans catalanoparlants
- Exigeixen a Educació que «deixi de discriminar els docents amb alguna discapacitat» i faciliti la seva integració als centres
- Convoquen una concentració contra el Pla de segregació lingüística del Govern
- Més de 60 entitats se sumen a la manifestació de dissabte a Palma per l'habitatge
- Fermin Muguruza: «No siguis capsigrany i som-hi! Anem tots i totes a l'Acampallengua!»