En l'immens blau de l'oceà Pacífic, un petit tros de terra fa ressò d'antics misteris: Rapa Nui, també anomenada Illa de Pasqua. És la llar d'un poble amb una història lligada al vent i a la pedra. Els rapanui eren navegants valents que varen desafiar la grandesa del mar per establir-se en aquest racó aïllat del món. Però les seves virtuts marítimes no es varen quedar aquí; Varen arribar a Amèrica dos segles abans que les caravel·les 'Pinta', 'Niña' i 'Santa María' dirigides per Cristòfor Colom.
L'ADN extret de 15 cadàvers de Rapanui emmagatzemats al Museu Nacional d'Història Natural de París ho ha demostrat, el 90% d'aquests cadàvers són polinesis i el 10% americans. «No hi ha cap rastre d'ADN europeu, la qual cosa indica que hi havia un contacte transpacífic entre els dos pobles abans de l'arribada dels habitants del Vell Continent», va dir l'antropòleg evolucionista mexicà Victor Moreno-Mayar, que ha estudiat la història d'aquest poble de la Polinèsia. origen, va explicar a GAUR8.
El resultat de la seva investigació s'ha publicat a la famosa revista 'Nature', i ha donat un nou gir a la història d'aquesta petita illa perduda en la immensitat de l'oceà Pacífic. A l'est, l'illa de Pasqua es troba a més de 3.500 quilòmetres del territori de Xile. En sentit contrari, les illes Pitcairn (única colònia britànica que queda a l'oceà Pacífic) són el punt més proper, a una distància de 1.900 quilòmetres. Juntament amb les illes Henderson, Ducie i Oeno, les illes Pitcairn formen un arxipèlag que forma part de la Polinèsia d'Oceania. De fet, «els primers que varen arribar a l'illa de Pasqua varen ser els polinesis que varen arribar de l'oest cap al 1250», diu Moreno-Mayar. Potser, «varen ser els millors navegants de la història», ha afegit. La seva expansió va durar entre mil i dos mil anys, i es varen traslladar d'una illa a una altra en petits vaixells. Això reforça la idea que també varen arribar a Amèrica.
No obstant això, aquesta ruta requereix un viatge de tornada. I aquest és un dels dubtes que les dades genètiques no podien mostrar; és a dir, eren els polinesis els que anaven i tornaven o els nadius americans actuals els que anaven a Rapa Nui? «S'ha d'entendre que avui entenem l'oceà com una paret i ells l'entenen com un camí. Navegaven contra vent, sembla il·lògic, però hi ha una explicació. Si navegueu cap a l'est i alguna cosa va malament, el vent us ajudarà a tornar a casa», explica l'antropòleg. Aleshores, per les seves dots marineres, «entenem que aquest viatge es va fer des de Rapa Nui a Amèrica, i després varen tornar», ha afegit.
L'ADN s'ha utilitzat per situar la trobada entre les dues poblacions al voltant de l'any 1300, quatre segles abans del 1722, l'any que els europeus varen arribar per primera vegada a l'illa del Pacífic Sud, i gairebé 200 anys abans que Colom aterràs al Carib el 1492. «A cada generació, l'ADN es barreja, es recombina i explica la història dels nostres avantpassats», ha explicat Moreno-Mayar. «Si analitzem l'ADN d'aquests individus, podem veure la longitud d'aquests blocs americans, i determinar quan varen entrar a la població polinèsia de l'illa de Rapa Nui», ha subratllat. «Com més curts són, més antiga és la data del mestissatge», i viceversa.
L'illa de Pasqua és potser el lloc més llunyà de la Terra, depenent d'on la mireu, és clar. També és un dels últims llocs colonitzats pels humans. Allà, sota el cel obert, els habitants polinesis varen navegar milers de quilòmetres fins arribar a l'illa, i varen construir 900 estàtues de pedra conegudes com 'moai'. La seva alçada mitjana és de 4,5 metres -alguns superen els 10 metres- i el seu pes estàndard és de cinc tones. Encara hi ha molts enigmes sobre la construcció i el trasllat, així com sobre els orígens de les persones que els van construir.
Un estudi del 2017 de les restes de Rapanui que varen viure fa molts segles no va trobar cap rastre d'ADN americà, i aquest va ser un dels trencaclosques que va motivar l'equip de Moreno-Mayar a continuar la seva investigació. Per això varen analitzar els 15 cossos recollits per l'explorador i etnòleg francès Alphonse Pinart cap al 1870.
Fins a l'anàlisi, aquests ossos estaven emmagatzemats i etiquetats, però sense més informació sobre el seu origen. «Vàrem parlar amb els representants de la comunitat rapanui, que intenten repatriar els cossos i objectes dels seus avantpassats, i els vàrem preguntar si acceptaven continuar amb el projecte», ha explicat l'antropòleg.
En conseqüència, varen analitzar onze ossos i quatre dents dels cranis dels 15 individus identificats. Aquests rapanui varen viure entre 1670 i 1900, i el seu perfil genètic mostra un 90% d'ADN polinesi i un 10% americà. Els resultats donen suport al treball anterior del mateix grup de Moreno-Mayar i posen en dubte els resultats de l'estudi del 2017.
Desxifra l'enigma
Una de les narracions promogudes pel científic Jared Diamond diu que amb el temps la població rapanui va assolir nivells insostenibles i va acabar amb els recursos de l'illa: varen talar tots els arbres, varen matar els ocells i varen esgotar la terra. Quan els europeus varen arribar el 1722, aquella civilització s'havia ensorrat i només quedaven unes poques persones, milers, segons el mite.
La investigació publicada a 'Natura' qüestiona aquest mite de l'«ecocidi», i defensa que la població de Rapa Nui no va acabar amb la seva pròpia població; que no va arribar a nivells insostenibles, ans al contrari: que aquells polinesis varen trobar la manera de fer front a les limitades condicions de l'illa i varen mantenir una població reduïda i estable durant segles, fins avui.
«La teoria de l'ecocidi suggereix que la desforestació i l'abús de recursos es varen produir al voltant de 1600. Si hi hagués hagut un col·lapse, els individus estudiats haurien de tenir signes genètics del col·lapse, però no és així», diu l'antropòleg.
No obstant això, no varen poder evitar la pèrdua d'un terç de la població l'any 1860 quan varen començar a arribar vaixells d'esclaus del Perú. Els europeus també varen portar malalties a l'illa, com la verola, i els contactes posteriors van provocar noves epidèmies. En algun moment de la història, aquests fenòmens van reduir la població a 110 rapanui. «La història colonial és molt dura a tots els racons del planeta, i Rapa Nui no és una excepció», diu Moreno-Mayar.
Els resultats també plantegen preguntes. Quantes vegades es va produir el contacte? Va passar això només entre les poblacions rapanui i americanes, o també amb individus d'altres illes?
És molt difícil trobar la «població mirall» dels pioners polinesis. De fet, hi ha moltes menys dades genètiques poblacionals a Amèrica del Sud que a Europa o als EUA
Ibai Azparren. Naiz. 19 octubre 2024
Traducció: Joan Vicenç Lillo Colomar
Una illa que és a més de 3500 km del continent americà, ¿es pot dir que forma part d'Amèrica? Una altra cosa és que aquesta illa depengui políticament d'un país, sí, americà.
Quan Algèria depenia políticament de Franca no dèiem pas que era part d'Europa (i de, p. ex., Marsella a Alger hi ha molt menys de tres mil cinc-cents km).
Una cosa és la geografia física i una altra, la política.