Els escriptors i folkloristes catalans Joan Amades i Francesc Pujol publicaven en eDiccionari de la Dansa la lletra d'una antiguíssima cançó: «La Bolanguera té un ansat / que hi cuina tot el veïnat:/ hi cuina en Pau, hi cuina en Pere/ tot ballant la Bolanguera;/ tant per davant com per darrere/ sap ballar la Bolanguera».

Un «ansat» és una olleta d'una ansa, per la qual cosa en aquesta estrofa hi podem veure una certa intenció eròtica que ens vendria a confirmar aquella altra que diu:

«Bolanguera té diners/ que no els ha suat pas gaire,/ que se'ls ha guanyat filant/ de Ripoll fins a Valldaura».

Era doncs, la Bolanguera, una jove que filava en doble sentit. Però aquestes i altres estrofes, com explica Francesc de Borja Moll, eren la base de diverses danses populars que es ballaven a França, a gran part de Catalunya, a Mallorca i al País Valencià. «La figura de la Bolangera, en aquestes cançons, se'ns apareix com una dona capbuit. Però Joan Alcover, en lloc de captar aquest aspecte del personatge, es fixa només en el «fila filarà» de la versió mallorquina i va convertir la Balanguera o Bolanguera en una vella filadora revestida del caràcter mític de les parques, vident i profetessa, que ha passat a esser el símbol de les inquietuds pel destí i l'esdevenidor del nostre poble:

«La Balanguera fila, fila,/ la Balanguera filarà;/ posau foc a sa caldera,/ sa caldera bullirà». Ja és sabut que les parques, divinitats gregues i llatines, dites també les moires, eren tres germanes, Cloto, Laquesi i Atropos que presideixen el naixement, la vida i la mort dels humans. Un sentit del destí que passaria a la mentalitat àrab, que pensa que res no es pot fer contra allò que «es troba escrit» en el llibre d'Al·là. La filadora, per altra banda, amuntega esforç i paciència i, com diu la cançó, «de nostra vida treu el fil». Diguem de passada que la figura de la filadora és freqüent en les manifestacions de la nostra cultura popular, especialment de les rondalles. Filen al·lotes i filen jaies. Potser un dels casos més curiosos és el d'aquella rondalla titulada L'Hermosura del Món i que mossèn Antoni Maria Alcover recollí de boca d'una criada de ca seva, Antonina Cordera:

«Això era un rei cristià i un senyor moro, amics corals ferm. Un dia se n'anaren a caçar. Quan tornaven, es vespre, veuen una doneta véia que filava, amb un llum penjat en es nas. -Que li tir? digué el Rei. -No li tireu! digué es moro. El Rei era d'un geni que en pensar-la, l'havia de fer, i no pogué estar pus: apunta a sa véia, li dispara sa fletxa, li toma mig pam de nas, i es llum li va caure, i tots es copinyats li soià. Aquella véia era fada, i més maleïda que foc, i tot d'una digué: Per fat i fat, que la mia mare m'ha comanat i un punt més, que lo que ara diré, que sia ver i veritat: que es qui m'ha tirada aquesta fletxa, no tengui conhort fins que haja trobada s'Hermosura del Món...».

Explica, per altra banda, l'arabista Jaume Busquets en un article publicat el 1929 a la revista La Nostra Terra, que l'origen d'aquesta frase màgica o sibil·lina que apareix sovint en aquestes rondalles mallorquines, «per fat i fat que la mia mare m'ha comanat i un punt més, que lo que diré sia ver i veritat», és, ni més ni manco, una deixa àrab. Resulta que el començament autèntic d'aquesta frase és «per la fatifat» i significa «per la 'hatihat'», que és el nom de la primera sura o primer versicle de l'Alcorà.