Les coses tenen el valor que nosaltres mateixos les hi donem. Soc jo qui valoro tot el que faig, el que dic i el que penso. Tots els fets, tots els escrits, tots els pensaments, tots els passats, presentes i futurs i tots els projectes de vida i de mort. La meva voluntat és la que dona el valor, a la meva existència i al meu ésser personal, que més li agrada. És extraordinari!

El veritable valor de tot plegat és el que jo li atorgo. Aquesta és, potser, l’autèntica llibertat i l’autèntica felicitat: segons el valor que donem al que ens passa, al que experimentem i al que pensem, som i actuem d’una manera o d’una altra. Jo sempre dono el màxim valor a allò que m’agrada i que em dona pau interior i exterior. Més interior que exterior. De cada dia m’afecta menys l’opinió dels homes, inclosos els homes més ben catalogats de l’espècie humana. M’agrada saber què es cou al món, què en pensen les autoritats polítiques, judicials i religioses. De manera destacada les religioses. Perquè penso que totes les autoritats humanes són, en el fons, religioses. La religió ens manté units amb els altres i més enllà dels altres. Així i tot, això no significa que a aquest suposat coneixement li atorgui un valor absolut. El valor absolut és el valor que dono a la meva consciència després de sospesar totes les informacions de que disposo. Només així em sento tranquil i en pau.

Malgrat tot, i aquí es troba el misteri més gran de tots, sé que no soc jo el qui ha creat i qui forma i conforma la meva consciència. Per sobre meu albiro un poder superior al meu poder personal. És a les mans d’aquest poder superior que em deixo anar i m’hi abandono. Al principi m’incomodava una mica que fos així, però ara m’hi he acostumat. Encara que volgués no podria fer-hi res per canviar la situació. Tot el contrari, és tan potent aquest poder superior que he optat per valorar-lo infinita i il·limitadament, i donar-li tota la meva bona fe i tot el meu crèdit. És aleshores que em sento del tot satisfet amb mi mateix i amb tot el que física i metafísicament m’afecta. Em dic que és d’aquesta manera que he de valorar i he de valorar-me. El secret, que no és tal secret, és aquest i cap altre. Ho he dit de passada: és a les mans d’aquest poder superior que em deixo anar i m’hi abandono. Dom Vital Lehodey és l’autor de ‘El Sant Abandonament’, un conjunt d’assajos sobre el meravellós potencial de l’esperit humà. En aquest llibre s’hi fa un repàs a tots els valors amb que la naturalesa ens ha dotat als homes. Són infinits, però els desconeixem i, el que encara és pitjor, no els volem conèixer.

Llàstima. És una llàstima aquest analfabetisme voluntari dels homes actuals que gaudim del privilegi de viure en una època de tant progrés tècnic i científic. Però l’autor és generós amb tots nosaltres, ja que no s’oblida de les nostres mancances i dels nostres defectes, també naturals. Aquesta imperfecció natural és allò que més ens invalida a l’hora de valorar com cal la nostra existència al món. Els escrúpols propis són el pitjor flagell de la vida interior, del seu benestar natural i de la seva pau genuïna. Els escrúpols, que no sabem com espolsar-nos-els de sobre, no ens permeten gaudir de la plenitud de vida per a la qual fórem creats. Uf, a mi m’ho heu de dir! Sempre han constituït les meves busques dins l’ull. No hi ha manera de treure-me-les de la meva híper-susceptible consciència. Sort en tinc de la gratificació, també natural, del meu particular esperit humorístic. Cal tenir present, ens suggereix Dom Vital Lehodey, en tot moment la misericòrdia de Déu més que la seva justícia.

No sé si ho entenc bé del tot. No sé si ho entenc bé del tot, perquè jo no deixo mai de mirar prim, de pesar àtoms, fabricant gegants de les galindaines més insignificants. Tots som com som. Però, Lehodey, en aquest sentit també ens adverteix objectivament que l’esperit que divaga, com el meu, potser ensinistrat convenientment per un bon amic que sàpiga diagnosticar la malaltia i prescriure els seus medicaments. I és així. És així, perquè ho he pogut comprovar personalment: veure a Déu com el Pare infinitament bo que és, i no com el jutge terrible que nosaltres ens imaginem. Aquí es troba l’autèntic valor de les nostres vides.

El significat més adient a la paraula valor és el de patrimoni. Cal donar valor al nostre patrimoni. I el nostre patrimoni més essencial i nostrat, el que ens constitueix com a éssers humans únics és el nostre jo, el nostre ésser que ningú no ens pot arrabassar ni prendre. No tinc casa meva més meva que el meu jo. Aquest és el valor més elevat de mi mateix. És a casa meva que hi ha la veritable llibertat i el veritable amor. És quan estic a casa i quan hi torno que trobo l’amor que em proporciona la pau del meu cor. És a casa meva que experimento la calma i la confiança que el Pare té sempre disponible per a mi. El Nou Testament ens assegura el valor que necessitem: és Jesús de Natzaret qui en ho diu, qui ens ho comunica i ens ho promet. I ell sempre compleix les seves promeses.

Hi ha un autor, que massa sovint tinc oblidat, que medita gairebé sempre en segona persona, però és a ell mateix que es dirigeix. Però el seu estil literari té aquesta peculiaritat que jo trobo especialment molt escaient i oportuna per mi. Es tracta de Henri J. M. Nouwen i està catalogat com un dels grans escriptors espirituals del segle passat. A mi em recorda bastant al nostre estimat Miquel Ramis Alonso. Sembla que estigui escrivint en concret pel seu lector, perquè ho fa en aquesta poc habitual estil, però realment a qui escriu és al seu propi interior, al seu propi cor i a la seva pròpia ànima. A la seva particular intimitat. Recordo un dels seus llibres més breus, ‘La veu interior de l’amor’, com una lectura impactant del meu quefer de lletraferit. Ens diu el que tots ens agrada que ens diguin, i és així perquè s’ho diu en primer lloc a ell. Tot això del meu jo com a casa meva, de l’experiència del jo en primera persona, de l’absència de la soledat perquè el Pare sempre ens acompanya. Aquests són els valors que fan de la vida una aventura sublim.

Bé, jo vaig fent via cap a la meva ment intuïtiva, per no perdre el valor, i per augmentar els millors valors que tinc. Que tinc! Que estan inclosos en la meva persona, en la meva substància intrínseca. Els tinc: els tinc! Els tinc i no en soc conscient: quin desbarat més gran no conèixer el nostre patrimoni més valuós!