El 20 de setembre de 2017, ara fa tres anys, em vaig despertar al pis de Barcelona on vaig viure uns mesos i com cada dia vaig dutxar-me i vaig berenar mentre escoltava la ràdio. Quan vaig sentir que la Guàrdia Civil espanyola estava assaltant diversos departaments del Govern de Catalunya i estava detenint alguns alts càrrecs, vaig decidir anar cap a Rambla Catalunya, on hi havia el departament de Vicepresidència. En arribar-hi, ja hi havia milers de persones que s'hi havien concentrat, per manifestar el seu estupor per l'atac dels militars espanyols al Govern català i el rebuig a l'intent de frenar de manera violenta el referèndum previst per deu dies després.
Vàrem estar allà concentrats de manera pacífica. De fet, es va muntar un petit escenari i diversos músics i cantants hi varen oferir les seves actuacions.
Mentre era allà, un dels companys amb els quals estàvem parlant, va veure al seu mòbil, a través d'un grup de Telegram, que uns encaputxats intentaven entrar a la seu de la CUP.
En cinc minuts vaig ser al local del carrer Casp. El tros de carrer de davant la seu de la CUP estava tallat per cotxes creuats al mig. I hi havia una dotzena d'energúmens, amb caputxes o mocadors que els tapaven el cap, que anaven i venien. Vaig anar cap a la porta del local, pel meu costat va passar una senyora molt major que arrossegava un carro de compra i que em va dir: «entra ràpido que vienen!».
Vaig entrar al local i m'hi vaig trobar un grup de companys i companyes que es preparaven per resistir pacíficament si els individus encaputxats pretenien entrar.
Ens varem asseure tots a l'entrada, amb la idea que si assaltaven el local, primer ens haurien de treure a nosaltres.
Al cap d'una estona començaren a arribar companys i amics de la CUP i varen anar situant-se davant del local, a manera de tanca humana. També varen començar a arribar furgons de la policia espanyola amb dotzenes d'agents antiavalots. Quan des de dins del local vàrem veure que, en cas que la policia intentàs assaltar el local, passarien hores abans de fer fora tota la gent que s'hi havia congregat, vàrem obrir la porta, vàrem repartir tot el material de la campanya del referèndum que hi havia i vàrem muntar un equip de megafonia per agrair a la gent el seu compromís i per demanar-lis que no caiguessin en provocacions dels policies infiltrats que hi havia.
La jornada va ser llarga i intensa i després de moltes hores, la policia es va haver de rendir i va haver de partir.
Durant els dies abans i els dies després, vaig ser testimoni de dotzenes d'actes de resistència pacífica i compromesa dels ciutadans de tota Catalunya compromesos amb la idea de poder fer un referèndum d'autodeterminació.
Després arribaria l'1 d'octubre amb l'acció criminal dels policies i guàrdies civils malnats que varen atacar violentament votants pacífics, que, malgrat tot, varen aguantar estoicament la violència dels policies sobreestimulats i sobreexcitats.
I després va venir el 3 d'octubre, quan el barrut Felipe de Borbón va fer el discurs infame de suport a la violència xenòfoba contra els catalans...
Però la punyalada més dolorosa contra els herois anònims que varen dur Catalunya al llindar de la independència, va ser que no es fes efectiva la República.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.