Catalunya altre pic a l'avantguarda

En aquesta època d’estropell, de submissions sense final als poders terrenals que, en conseqüència, es caracteritza per la precària qualitat en tots els ordres de la vida política, s’han escrit moltíssims llibres sobre el procés sobiranista de Catalunya, milers i milers d’articles i altres papers. Ara, precisament ara, a tocar del començament dels judicis polítics, m’agradaria destacar algunes de les opinions que ha expressat el periodista Josep Martí perquè crec que formulen, molt encertadament, una part d’allò rellevant que han aconseguit els catalans que han tengut caràcter i aptesa en resposta sacrificada.

Gràcies al denominat procés, Catalunya ja és un actor polític genuí en l’àmbit internacional; notícia força rellevant. Gràcies al procés, Catalunya ja no és una comunitat autònoma, ni que sigui destacada, d’Espanya; ara el món ja l’equipara al cas d’Escòcia o al del Quebec. Tal com diu Martí, els mitjans de comunicació internacionals, les cancelleries o els centres de decisió financers, han hagut de posar a les seves agendes la política catalana i l’aspiració a la independència. És a dir, el món ja sap que una part significativa de catalans no accepta les condicions humiliants que els partits polítics de Madrid els imposen per al seu encaix a Espanya.

Un altre aspecte rellevant, la nova configuració política del catalanisme. Per primera vegada la centralitat del catalanisme, per mor de la seva transversalitat, se situa en l’aspiració independentista. El mapa polític tradicional, producte d’una precària transició democràtica, s’ha fet miques i ha posat en evidència el catalanisme de confiteria que representaven el pujolisme, Unió Democràtica i el PSC. Ara el mapa institucional és totalment diferent perquè la independència és percebuda com a solució pragmàtica, gràcies al fet que el projecte ja és intergeneracional i interclassista. Tal com diu Martí, una opció normal.

El procés també ha permès canviar la manera que tenia el catalanisme de relacionar-se institucionalment amb l’Estat. Els nacionalistes catalans han assumit, definitivament, un escenari de relacions bilaterals amb els nacionalistes espanyols que representen l’Estat, és a dir amb Madrid; un principi de legitimitat diferent al del raquític sistema de les autonomies. Tal com ho diu el periodista, els catalans pot ser que hagin d’anar per carreró que no passa, però ara ja són molts els qui en són conscients, ho propaguen i s’hi rebel·len de veres. Vet aquí l’actitud que ha estat útil per treure legitimitat a l’Estat, cosa que encara ara no fa l’esquerra espanyola, provinent de la transició que toleraren els franquistes.

Per primer pic els ciutadans espanyols saben que el seu Estat es pot trencar i, gràcies al procés sobiranista, veuen que hi ha motius importants a causa de la transversalitat del projecte. Per primera vegada, al Congreso de Diputados hi ha un partit d’adscripció espanyola, Podemos, que, tot i les dilacions i els dubtes, defensa la necessitat d’un referèndum pactat. En aquest sentit, el fet que el procés tengui també el caràcter de reivindicació republicana, ha posat en un compromís seriós l’esquerra espanyola. Per primera vegada, un projecte d’emancipació social ha estat impulsat per la societat civil en comunió amb partit polítics de procedència diversa, cosa que demostra a tothom que no hi ha institucions que siguin immunes al pas del temps i a l’evolució de les societats.

Tal com ha escrit Martí, que Felip VI hagi de dedicar part del seu discurs, durant la cimera econòmica de Davos (Suïssa), a defensar la Constitució espanyola, és mostra de debilitat; que el ministeri de l’Interior hagi hagut de dedicar recursos públics a organitzar la denominada Operació Catalunya, és mostra de debilitat; que la policia espanyola rebi ordres del ministeri de l’Interior, amb l’aval de la presidència del govern de Madrid, per a carregar amb violència contra ciutadans pacífics, pel fet de voler votar, és mostra de debilitat; que el PP i C`s hagin d’apostar exclusivament per l’anticatalanisme, en el seu objectiu de guanyar eleccions, és mostra de debilitat; que l’administració de Justícia hagi de construir causes de rebel·lió amb l’argument d’una violència que no va existir mai, posant en risc l’estat de dret, és mostra de debilitat.

Finalment, que Felip VI, en el segle XXI, hagi de fer el paper d’actor partidista en un conflicte que afecta ciutadans del seu regne, això no és fer de mediador, és mostra de debilitat. Menysprear més de dos milions de persones que varen anar a votar pacíficament, acusant-los d’il·luminats, de ser gent manipulada, de ser uns ignorants, uns supremacistes, sense fer cap esforç per entendre els motius de la rebel·lió, és demostració de debilitat; que el sistema mediàtic espanyol hagi hagut de fer el paper de salvador de les essències imperials, a costa d’empassar-se, tan sovint, el codi de deontologia professional, i que aquesta actitud hagi disposat del beneplàcit i l’agraïment públic del govern de Madrid, pel fet d’haver contribuït a la unidad de destino en lo universal, és mostra de debilitat, no de fortalesa. Doncs bé, tota aquesta bugada ha estat possible gràcies al procés sobiranista de Catalunya.