Admirat Pere

Probablement en falten moltes dades per entendre i compartir la política actual; m’estim més atribuir la meva manca d’enteniment a la desinformació que pensar que hem tornat idiotes incapaços de discernir entre el gra i la palla, entre el que és substancial i el que és accessori, entre la dialèctica i el monologuisme.

Alguns de nosaltres –digau-me nostàlgic—vàrem tenir la sort de conviure amb una sèrie dels grans factòtums de la política balear del darrer segle. El major regal que vàrem rebre era compartir vida i feina amb persones com Sebastià Serra, Damià Pons, Mateu Morro i, per suposat, Pere Sampol.

En Pere Sampol va ser d’una determinada casta de persones (fixau-vos que no dic polítics): honestes, compromeses, formades, generoses i visionàries. La seva capacitat de connexió amb un ventall tan ampli, que anava des del nacionalisme més conscient a la mallorquinitat més «natural», va fer que es convertís en la persona que més va eixamplar l’espai nacionalista a Mallorca. Alerta, però, tenia clar –ara ja no passa- quins eren els trets bàsics i imprescindibles a defensar pels nacionalistes: llengua/cultura, territori i justícia social, però el seu discurs creixia fins a l’economia, l’habitatge, el jovent... Tenia, a més, el punt naïf imprescindible per no caure en el desencís permanent. Com a Vicepresident i Conseller de Comerç va fer, segons una gran majoria de comerciants, la millor llei de comerç feta fins aleshores. Molts d’aquests mai no el votaren, a pesar de la seva creença que la bona feina feta tendria una recompensa electoral.

En Pere Sampol va ser un gran orador, la seva dialèctica fou extraordinària. Ens ho va demostrar una vegada més l’any passat a la celebració dels 25 anys del primer pacte de progrés--, i quan dic dialèctica parl de la d’Aristòtil, no de les pures ocurrències –«això és el colmo». Darrera l’ocurrència o la captació d’atenció hi havia un discurs sòlid, pensat, intencionat, preparat, rigorós, amb dades i propostes... No facem comparacions amb l’actualitat perquè tendríem encara més motius per plorar.

En Pere Sampol es va plantar davant les oligarquies de l’època, davant els que han fet i desfet a les Illes Balears durant anys i panys, aquells que quan arribà el primer pacte de progrés afirmaven «ara governen els pagesos». En Pere no podia consentir que alguns amenacessin el bé comú, no admetia l’enriquiment d’alguns a costa de la pèrdua de molts.

Vaig tenir l’oportunitat de fer una campanya electoral amb ell. Ell era candidat a la presidència del Govern i jo a la batlia de Palma. Quina màquina d’idees, quina energia, quina capacitat per connectar amb tothom, quin argumentari, quins valors, quina mà esquerra quan feia falta i quina fermesa sempre... En alguns moments li vaig donar mala vida, a ell i a alguns companys més del PSM. No sempre és fàcil encertar i si ets jove i et bull la sang, menys encara. Potser ja és tard, Pere, però em va saber greu no haver parlat amb tu sobre aquell moment. Crec, d’altra banda, que cap dels dos ho vàrem haver de menester, la nostra amistat i reconeixement mutu va continuar fins al darrer moment.

En Pere ha partit però ens deixa un llegat immens. Fora bo que les noves generacions, que les persones que es dediquen a la política, s’interessassin per aquell llegat, que agafassin el diari de sessions i llegissin les intervencions d’en Pere, o d’en López Casasnovas, les d’en Ramon Orfila, les d’en Damià Pons, o les d’en Sebastià Serra. Sincerament, no hi confiï gaire. Estam envaïts per les respostes fàcils i ràpides, pels titulars i per una desorientació i pèrdua de rumb alarmant. En Pere des d’allà on sigui continuarà fent capades amb el seu somriure característic, tot desitjant que no oblidem mai d’on venim, ni quin país volem ser.