Escòcia i aquí

"1923: La nostra parla La nostra parla era una societat presidida pel maonès Joan Mir i Mir, el qual havia escrit el 1917: "Per part meva, crec necessari dir-vos en primer lloc que estic del tot conforme que la nostra parla no és més que una petita variació de la llengua catalana, i em pens que tots arribarem a comprendre que som catalans, fills dels que varen prendre Menorca als moros i dels qui han anat venint d'aquelles hores ençà. Catalans som i en bon català acabaran per escriure tots aquells que vulguin fer-ho així com toca". El desafiament no seria fàcil i sorgirien polèmiques per part d'aquells que defensaven el castellà. Però Joan Mir i Mir tenia les coses ben clares." (Miquel Ferrà i Martorell, dBalears, 8-2-2012) Joan Mir i Mir tenia el mateix sentiment nacional que Ramon Llull, Anselm Turmeda, Vicenç Ferrer, Ferran Valentí, Jaume Cadell, Calixt III, Marià Aguiló, Felip Curtoys i Valls, Josep Lluís Pons i Gallarza, Jeroni Rosselló, Josep Tarongí, Benvingut Oliver i Esteller, Josep Miquel Guàrdia, Ramon Picó i Campamar, Lluís Martí, Antoni Vicens Santandreu, Joan Torrandell, Nicolau Primitiu Gómez Serrano, Estanislau Aguiló, Miquel Duran, Miquel Costa i Llobera, Joan Estelrich, Eduard Martínez Ferrando, Antoni Maria Alcover, Pere Oliver i Domenge, Llorenç Riber, Miquel Ferrà, Antoni Salvà, Joan Pons i Marquès, Isidor Macabich, Francesc de B. Moll, Marià Villangómez, Gabriel Alomar, Alexandre Jaume, Francesc de S. Aguiló, Pere Ballester, Tudurí Garcia, Joan Timoner i Petrus "Menorquit", Víctor Major, Emili Gómez Nadal, Carles Salvador, Pere Capellà, Joan Fuster, Llorenç Planes, Gregori Mir, Blai Bonet, Josep Maria Llompart, Nadal Batle, Miquel Bauçà, Baltasar Porcel, Josep Guia, Joan Guasp, Miquel Barceló, Bartomeu Mestre i Sureda "Balutxo", Raimon, Gonçal Castelló, Gabriel Bibiloni, Bernat Joan, Pau Cateura, Antoni Mas i Forners, etc.

I també aubercocs forasters com Tu.

@ No copiïs el nom, que se´t veu Mira que hay tontitos por aquí, pero tú te llevas la palma, chico...

El transcriptor sense estrella no és el mateix que el que en porta. Que vol el que no en du, usurpar la personalitat de l´altre perquè que el llegeixi més gent? Idò no. És tan pesat que ni sap les regles del joc. No es pot cansar el públic amb discursos interminables. I a més falsos-Supòs que és d´aquelles persones a qui el claustre de professors, cansats de veure´l, li varen aprovar l´ESO. O ni això?

En todo caso sería: Escocia y "allí", bartolito mío.

Enhorabona perls teus comentaris. Molt interessant.

Enhorabona perls teus comentaris. Molt interessant.

Per alliberar Mallorca de l'imperialisme de Castella cal col·laboració entre tots els països no castellans que ocupa l'estat Pancastellanista d'espanya. Prou Pancastellanisme, sa nostra llengo no és la de Castella. Noltros xerram es MALLORQUÍ o CATALÀ DE MALLORCA.

El mite dels “Països Catalans”: la gran mentira de l´imperialisme pancatalanista. “La unitat de tots el territoris de parla catalana seria més clara si hi hagués un terme que els englobés. Perquè els noms –ai!- fan la cosa”. (Joan Fuster, “Dolça Catalunya”, nº 43, 1970) .. A la gent de la meva generació, fills del pujolisme i del Club Súper 3, la noció dels Països Catalans resulta quelcom normal i quotidià. Des de petitons, per tot arreu hem vist el mapa del nostre imperi perdut: a la televisió pública quan surt l’home del temps; o a l’escola, penjat de la paret de l‘aula; o als llibres de text de socials, història, llengua; o als concerts de Sau i a les samarretes d’Els Pets. És un ingredient habitual de la papilla nacionalista que ens han fet empassar: gaudir de (extasiar-se amb) la visió del mapa dels Països Catalans… Catalunya, València, Balears, Rosselló, la Franja i la ciutat italiana de l’Alguer… i també un poble de Múrcia de 670 habitants que es diu Carxe, i també les Illes Medes, i les Illes Formigues a Palamós. Ay! L’imperi perdut! La Terra Promesa!!! La qual serà heretada per “l’ànima col·lectiva”, que va dir en Prat de la Riba, presumiblement després de fer ioga. L’origen del mite Tot i la nostra mil·lenària història, la primera vegada que trobem escrit els termes Països Catalans o Catalunya Gran fou a finals del s. XIX, en el context del naixement del nacionalisme català i de la seva inseparable historiografia romàntica. Des de bon començament, amb aquells termes es vol descriure no només un fet cultural i lingüístic (“terres de llengua catalana”, de forma similar als francesos amb la seva Francofonia), sinó un projecte polític que aglutinaria aquelles terres. Així, per exemple, el 1886, Narcís Roca i Farreras a la revista L’Arch de Sant Martí feia referència a la “simpatia de tots els Països Catalans d’ençà i d’enllà de l’Ebre, d’ençà i d’enllà dels Pirineus Orientals”. O el mateix Prat de la Riba, quan escriu “la llengua és la Pàtria”, a La Nacionalitat Catalana (1906). El terme es va recuperar als anys 30 del segle XX. Així, el maig de 1934 trobem el manifest “Desviacions en els conceptes de llengua i de Pàtria”, signat entre d’altres per Pompeu Fabra, Rovira i Virgili, Massó-Torrents, Pere Bohigas… Hi podem llegir: “La nostra Pàtria, per a nosaltres, és el territori on es parla la llengua catalana (…). L’afebliment i la desaparició del sentiment d’unitat coincideix amb els temps de decadència, i no cal dir que la nació que ens governa des de forma ha procurat –i procura encara-, per tots els mitjans, fomentar i accentuar la divergència entre els Països Catalans”. A més, a aquesta dècada, es concreta com a projecte polític tal i com observem en els programes d’alguns partits (Unió Democràtica) i en alguns escriptors (J. Carbonell i Gener). Malgrat aquests antecedents, el mite pròpiament dit neix als anys 60 del segle XX en el context de la (virtual) oposició al franquisme per part del nacionalisme català: Primer, trobem la tasca de reidentificació “nacional”, en el context dit de lluita antifranquista, engegada per un grup d’intel·lectuals nacionalistes, com ara Max Cahner i Joan Fuster, i finançada per Òmnium Cultural. Es tracta d’un projecte de construcció identitari basat en la llengua catalana com a pal de paller d’aquesta identitat. Segon, a aquest projecte identitari li hem de posar un nom. Joan Fuster, al seu conegut opuscle “Qüestió de noms” (1962), recupera aquella terminologia decimonònica que hem vist als antecedents. Tercer, ara que ja tenim nom, hem de començar a definir el contingut i significat d’aquest nom. Aquí trobem, primer, el Congrés de Cultura Catalana (1976-1977) que el defineix, al seu Manifest, com a “comunitat de cultura que s’ha desenvolupat al llarg d’una història de més de mil anys, una comunitat bàsicament homogènia i específica, conscient que ho és i amb la voluntat de continuar essent-ho”. Immediatament, aquesta comunitat de cultura esdevé projecte polític a molts programes electorals de partits els quals, fins i tot, ens governen. En definitiva, és a les darreres dècades del franquisme (anys 60-70) quan neix -impulsat per alguns intel·lectuals burgesos- un projecte reidentitari-lingüístic, d’arrel nacionalista català, al qual se li cerca un nom per a, després, definir i donar forma al concepte. Un cop definit, és el moment d’intentar fer realitat el mite de País: cal engegar el projecte d’uns Països Catalans. . La definició del mite Hem vist com el “Manifest de la cultura catalana” (1977) definia els “Països Catalans” segons aquests quatre següents: a) comunitat de cultura; b) base història de més de mil anys; c) homogènia i específica; d) conscient de ser-ho i voluntat de continuar. Podem fer els comentaris següents: . a) Comunitat de cultura: Llengua i Pàtria són elements inseparables en el nacionalisme català: ho hem vist amb Prat de la Riba, quan va escriure “la llengua és la Pàtria” a La Nacionalitat Catalana (1906); o Pompeu Fabra, Rovira i Virgili i d’altres intel·lectuals firmants del manifest de 1934 “Desviacions en els conceptes de llengua i de Pàtria” amb el paràgraf ja citat, que comença dient: “La nostra Pàtria, per a nosaltres, és el territori on es parla la llengua catalana (…)”. A més, esdevé projecte polític a programes electorals de diversos partits, com ara la UDC dels anys 30, o actualment a partits que ens han governat fa poc com ERC, el qual afirma que “la Nació Catalana ha estat dividida en diferents territoris per imperatius polítics: la Catalunya Nord, el Principat, la Franja de Ponent, el País Valencià, les Balears i Pitiüses, Andorra. Aquest esquarterament, fruit de més de 300 anys d’opressió per part dels Estats espanyol i francès, ha fet que els diferents territoris hagin viscut ignorant-se els uns als altres o, en el pitjor dels casos, ignorant la seva pròpia identitat” (article 13 de la Declaració ideològica d’ERC, XIX Congrés Nacional, 19/12/1993). Trobem declaracions similars a d’altres partits i coalicions, com ara les CUP, Solidaritat, Reagrupament, PSAN, etc, i fan pedagogia popular d’aquest projecte polític tot coregent eslògans com ara “sense València no hi ha independència”, o “Volem, volem, volem independència, volem Països Catalans”. Per tant, podem afirmar sense equivocar-nos que el concepte “Països Catalans” transcendeix la lingüística i la cultura: és un projecte polític. . b) Base històrica: “Més de mil anys d’història tenen els Països Catalans”, diuen aquests intel·lectuals nacionalistes el quals acaben de definir un projecte teòric i que ara es disposen a fer-lo realitat. És un exemple d’historiografia romàntica en ple segle XX, tot el contrari de la historiografia científica . I també un anacronisme: llegir la història amb les ulleres nacionalistes contemporànies que acaben de fabricar. Els “Països Catalans” no han existit mai com a subjecte polític. Es refereixen a la Corona d’Aragó, però això és una cosa ben diferent: és el conjunt de regnes que van estar sotmesos al Rei d’Aragó, entre els segles XII i XV, on trobem no només el territoris de llengua catalana, sinó també altres regnes com ara la pròpia Aragó, València parcialment, Sicília, Còrsega, Sardenya, Nàpols i els ducats d’Atenes i Neopàtria. És a dir, no és la llengua l’eix vertebrador de la Corona d’Aragó sinó la submissió a la jurisdicció d’un Rei, criteri propi de l’Edat Mitjana, la qual hem de llegir amb els seus propis ulls –i no pas amb els nostres criteris contemporanis– si no volem caure en anacronisme. Però més important em sembla la auto-identitat que tenien els habitants del Principat, la qual era marcadament hispànica. Es sentien hereus de la hispània romana i visigoda, i havien anomenat, segles enrere, el seu bressol com a “Marca Hispànica”, no pas catalana. Aquesta identitat profundament hispànica la trobem en Jaume I el Conqueridor, on podem llegir a la seva Crònica, tot referint-se al seu pare, que «el Nostre pare el rei Pere va ser el més franc de quants va haver a Espanya» (Crònica, 6). Parlant del noble català Guillem de Cervera diu que era «d’aquells més savis homes d’Espanya» (34). Es refereix a les seves forces militars com «les forces de les millors d’Espanya» (21). En un altre capítol (el 392) diu que Catalunya «es el millor regne d’Espanya» y «la més honrada terra d’Espanya». En repetides ocasions es refereix Jaume I als «cinc regnes d’Espanya», es a dir, Lleó, Castella, Navarra, Aragó i Portugal. El mateix podem llegir a la Crònica de Bernat Desclot, quan narra un viatge del Comte de Barcelona a Alemanya per tal d’entrevistar-se amb l’Emperador. Es presenta tot dient: «Senyor, jo soc un cavaller d’Espanya». I es presenta a l’Emperadriu dient: «Jo sóc un Comte d’Espanya a qui diuen el Comte de Barcelona». L’Emperador diu al seu seguici: «… han vingut dos cavallers d’Espanya, de la terra de Catalunya» (Desclot, Cap. VIII). [Textos extrets de Marcel Capdeferro, “Otra Historia de Cataluña”]. I és que Catalunya ja tenia identitat pròpia molt abans de què nasqués el nacionalisme al s.XIX, i abans de què es dibuixés cap projecte identitari basat en la llengua com a pal de paller d’aquesta identitat. La identitat mil·lenària catalana troba el seu origen en el procés de reunificació i reconquesta peninsular medieval, corrent històrica marcadament hispànica. Que Wifré el Pilós visqués a la “Marca Hispànica”, no pas catalana, és significatiu. I que Jaume I s’autodefinís a les seves Cròniques com a un dels cinc reis d’Espanya, juntament amb Lleó, Castella, Navarra i Portugal, és determinant. . c) Homogènia i específica: Emprar aquests dos adjectius el 1977, podria semblar la manifestació d’un desig i no pas la descripció d’un fet. Però llegit amb els ulls del 2011, això és la constatació de l’error nacionalista: avui, hem vist caure molts dels “fets diferencials” que ens eren específics i que ens homogeneïtzaven a tots plegats com a membres de la mateixa tribu. Els catalans no som ni més honrats ni més nets que els de la Meseta (aquí la corrupció també és possible), ni més llestos, ni més alts. Demografia, geopolítica, globalització, multiculturalitat, són reptes homogenis… però de la aldea global. L’únic fet homogeni i específic el trobem, no als Països Catalans, sinó al Principat i a les Províncies Vasques: l’existència comuna d’un nacionalisme identitari, autodestructiu i empobridor, que renega dels seus orígens històrics, i que ha trobat en l’odi a Espanya l’únic combustible per anar empenyent els dies, justificar el cul a les poltrones, i malversar impunement sota l’ombra de la senyera. . d) Conscients de ser-ho, i voluntat de permanència en el futur: Ni som ni volem ser. Trenta anys després del Manifest, queda clar que els andorrans volen ser andorrans, i que ni valencians, ni illencs, ni algueresos ni rossellonesos, volen ser catalans. Els habitants de Carxe, a Múrcia, tampoc. Perquè no ho són, i no ho han estat mai de catalans –excepció feta del rossellonesos-. Marc Prenafeta explicava que a l’Alguer, durant els actes commemoratius del cinquentenari de “lo retrobament” entre Catalunya i l’Alguer, es parlava català barceloní i poc alguerès. No hi eren les autoritats alguereses, sinó només les de la Generalitat, que van anar tots plegats a l’Alguer un cap de setmana a fer discursos inacabables sobre l’Alguer i Catalunya, presentacions de llibres, degustacions gastronòmiques, regates esportives… finançat tot per la Generalitat, és clar. Com un cap de setmana a una masia rural amb els amics, però gratis i amb nivell. També observem indiferència a la Catalunya Nord, on tot i les nombroses associacions civils procatalanes, el suport social és quasi residual: a darreres eleccions, hem vist com el candidat de Convergència al Rosselló, Jordi Vera, ha estat el menys votat al seu cantó, amb només 93 vots! Els guanyadors, la UPM de Sarkozy i el FN de Le Pen. A València trobem, més que indiferència, resistència i antipatia envers el projecte dels Països Catalans, no només entre les classes populars sinó també entre les dirigents, tot i les quantioses subvencions que la Generalitat catalana atorga al projecte (Eliseu Climent i muller). I es que això dels Països Catalans és “tot per als Països Catalans, però sense els Països Catalans”: un projecte impulsat per l’élite nacionalista del Principat, que no respon a cap realitat ni reclamació social, ni tampoc gaudeix del recolzament de les élites locals valencianes, alguereses, etc. . Conclusió A les darreres dècades del franquisme (anys 60-70 del s. XX), alguns intel·lectuals nacionalistes –d’arrel romàntica decimonònica- impulsen un projecte de reidentificació “nacional” on troben en la llengua catalana l’eix vertebrador, el pal de paller, de la identitat catalana. Estan finançats per Òmnium Cultural i són, entre d’altres Max Cahner i Joan Fuster. Tot cercant un nom per al projecte, troben el terme “Països Catalans” (Joan Fuster, “Qüestió de noms”, 1962), emprat per primera vegada a finals del XIX. Un cop trobat el nom, han de definir i donar forma al concepte, la qual cosa fan al Congrés de Cultura Catalana (1976-1977), el Manifest del qual defineix els Països Catalans com a “comunitat de cultura que s’ha desenvolupat al llarg d’una història de més de mil anys, una comunitat bàsicament homogènia i específica, conscient que ho és i amb la voluntat de continuar essent-ho”. Finalment, un cop tenim nom i l’hem definit, arriba l’hora de fer realitat el mite de País: és el moment d’engegar el projecte d’uns Països Catalans, la qual cosa succeeix a partir d’aquell Congrés de 1977. En la seva execució, el projecte ha estat rebut amb indiferència o inclús –com és el cas de València- amb resistència i antipatia. I és que es tracta d’un projecte ideat per les élites del Principat, però que no respon a cap realitat ni reclamació social, ni tampoc gaudeix del recolzament de les élites locals valencianes, mallorquines, etc, com ha quedat palès trenta anys més tard. “Tot per els Països Catalans, però sense els Països Catalans”. I és que el projecte pateix defectes estructurals: en primer lloc, els impulsors han confós el fet cultural i lingüístic amb la organització política, la qual cosa no és culpa d’ells, sinó que ve d’antic: ja Prat de la Riba va dir que “la llengua és la Pàtria”, ergo si parlem la mateixa llengua des de Salses fins a Guardamar, doncs és difícil superar aquella confusió. En segon lloc, han substituït la identitat catalana mil·lenària –de profunda empremta hispànica- per la lingüística, la qual cosa tampoc ajuda a superar la confusió esmentada. Finalment, la història no els dona la raó: valencians i mallorquins, majoritàriament, ni son ni volen ser catalans, perquè no ho han estat mai: la Corona d’Aragó era un altre cosa, tot i que els impulsors del projecte alegin a Jaume I com a pare espiritual d’un projecte que s’han inventat ells.

MITES I MENTIRES DEL NACIONALISME CATALÀ La sardana, folkclore català d’arrels hel•lèniques Un altre mite, i dels grossos. Recordo de petit les ballades de sardanes a la Plaça Catalunya, de Barcelona, organitzades per El Corte Inglés, on anàvem tots a aprendre i a defensar –orgullosos- les nostres antigues tradicions. La sardana, el ball nacional de Catalunya, dansa d’arrels hel·lèniques i vinculada a l’antic folklore català. Doncs això és un mite. La sardana ni té orígens grecs (sinó que fou inventada pel catalanisme de dretes a finals del s.XIX), ni pot ser considerat folklore, ni és cap tradició catalana. Els joves musicòlegs catalans insisteixen en desmitificar la sardana i el seu creador, Pep Ventura, trencant definitivament amb aquell discurs tradicional, tergiversat i mitificat. Així, per exemple, la jove Anna Costal (Figueres, 1981), musicòloga i tenora de la cobla Vila d’Olesa, treballa en una tesi doctoral que intenta treure la fullarasca del mite i retrobar, per exemple, les sardanes “proscrites” de Pep Ventura. El rerefons del mite: “Durant anys hem conegut al Pep Ventura que la literatura catalanista amaga darrere una imatge volgudament tergiversada. Les finalitats polítiques –que al tombant de segle XX cerquen la creació i institucionalització de nous mites i noves tradicions per a una Catalunya moderna i sobirana- justifiquen la invenció d’una sardana ‘tradicional’”. (Costal) Així es crea un mite: “El catalanisme converteix la sardana en el ball nacional de Catalunya i al músic Pep Ventura en un mite, tot reinventant la seva biografia i proscrivint algunes sardanes inspirades en ‘zarzuelas’ i òperes de moda, proscrites només perquè no encaixaven en el discurs més purista del catalanisme”. (Josep Playà Maset). Així, la idealització de Pep Ventura s’inicia amb la “Historia del Ampurdán” (1883), de Pella i Forgas, i continua amb Verdaguer i el seu poema “L’Empordà” (1884) –com una roda de roses i clavells girant sota el sol-, i també en els elogis de Joan Maragall a la sardana A partir d’aleshores, les biografies sobre el músic sempre s’han basat en la “imatge romàntica d’un pagès autodidacta, d’infància paupèrrima que, per intercessió de la musa popular, es dedicà a recollir cançons tradicionals catalanes i a inserir-les –salvant-les així de l’oblit- a la sardana, una dansa prehistòrica que arribà a l’Empordà a través de grecs i fenicis”. Igualment, es tergiversa la música de Pep Ventura trencant qualsevol lligam amb les músiques contemporànies i vinculant-la a l’antic folklore català. Pous i Pagès escriu: “Desde el principio, el músico ampurdanés pagó también tributo a la chabacanería de la época, poniendo en ritmo de sardana los motivos de los operistas italianos más a la moda, pero ¿cómo podía liberarse, pobre músico aislado en un rincón del mundo, de rendir homenaje a lo que era tenido por indiscutiblemente superior, en opinión de las personas letradas?” Veiem, per tant, com historiadors, poetes, literats, homes de cultura, es posen al servei del poder polític nacionalista de l’època, per tal de crear i inventar senyals identitàries per a una Catalunya que es vol modelar a la seva ideologia preestablerta. Així es desfà un mite: procés de desmitificació: L’exposició “Pep Ventura abans del mite: quan la sardana era un ball de moda” (2009), de l’Anna Costal, trenca amb aquest discurs tradicional. Recupera la música de Ventura sense aures mítiques ni llegendàries: partitures musicals com la “Sardana de la Sonàbula” que recull fragments d’una òpera de Bellini estrenada a Fiegueres l’any 1866, i també d’altres inspirades en zarzuelas, com ara “La cançó del 6 d’octubre”. Es presenta a Pep Ventura en el context de la seva època i, arran la seva biografia, superant la idealització a la que havia estat sotmès. No-Folklore fossilitzat: Stanley Brandes considera que la sardana no pot entrar en la classificació de folklore, ja què els balls folkòrics “s’aprenen i es transmeten de mode informal, no a través de classes organitzades, no gratuïtes, patrocinades, com succeeix amb la sardana. Tanmateix, les danses folklòriques experimenten una evolució indubtable, tot i que imperceptible… En canvi, la sardana ha quedat fossilitzada des de fa un segle en diverses variants d’una seqüència invariable, idealment perfecta de moviments. Certament, aquest tipus d’estandarització no és pas característic de cap tipus de folklore, ni tan sols del ball”. La sardana com a “tradició inventada”: Brandes cataloga la sardana com a “tradició inventada”, concepte definit per Hobsbawm i Ranger (1986) com a “conjunt de pràctiques, normalment regides per una regla oberta o tàcitament acceptada i de tipus ritual o simbòlic… que implica automàticament la continuïtat amb el passat”. Doncs bé, Brandes considera que, efectivament, la sardana durant un segle va elevar-se a un rang simbòlic particular, representant una herència comuna amb “un passat mític malament definit”. I és que per Brandes tampoc es pot donar a la sardana origen hel·lènic: “aquests intents de reconstrucció històrica són fútils. El ball en rotllana és tant difós, i la forma circular tant universal, que seria sorprenent que no s’haguèssin inventat balls en rotllana independentment de molts llocs i èpoques. Actualment, no disposem de proves documentals ininterrompudes que permetin remuntar la sardana amb la Grècia antiga. Per tant, aquestes especulacions haurien de cessar”. Conclusions: La sardana és un invent de mitjans segle XIX. El nacionalisme de dretes del s. XIX cerca la creació i institucionalització de nous mites i noves tradicions per a una Catalunya moderna i sobirana. Es justifica així la invenció d’una sardana “tradicional”: un ball i una música de moda en aquell moment, amb lligams amb la zarzuela i l’opereta italiana, es sotmet a un procés de mitificació per raons polítiques i ideològiques, tot inventant-se arrels antigues i tradicionals. Esdevé, així, en dansa nacional de Catalunya. Paral•lelament, es va anar bastint i forjant el mite de Pep Ventura: idealització històrica, literària i musical, tergiversant-se volgudament la seva imatge, fins arribar a proscriure bona part de la seva obra musical per “poc catalanista” Aquest procés és que alguns autors anomenen “tradició inventada”: la necessitat de tradicions que té la societat es el que provoca la seva invenció en les èpoques de ràpides mutacions socio-econòmiques o polítiques, com fou la Revolució Industrial i la Renaixença a finals del s. XIX. I es en aquest context –sense mites ni llegendes- on em de trobar l’origen i el sentit de la sardana. Un altre mite!