El poble mai no perd

El poble de les Illes Balears no pot sortir perdedor d’aquest impàs polític, perquè el poble té ànima i perdura, mentre les institucions, els governs i les ideologies canvien i passen sovint amb més pena que glòria. El cent mil que diumenge sortiren al carrer estan animats, han recuperat l’optimisme i se senten amb força mental per iniciar un trajecte cívic de llarg recorregut. Estam davant un col·lectiu que se sent orgullós d’ell mateix i sap que ha fet una passa de gegant. Veurem en quina direcció i a quina velocitat. Però ningú no podrà frenar aquest impuls que neix de l’interior i que irromp com un volcà que ho inunda tot de foc. Una gran majoria d’aquests cent mil en arribar a casa ha compartit amb els seus el goig d’haver participat en una de les gestes simbòlicament més extraordinàries d’un poble estigmatitzat com indolent i poruc, sempre atemorit davant els senyors, els cacics i els seus amos.

Com més reflexionam sobre les conseqüències d’aquesta manifestació més constatam que el govern no vol, ni pot ni sap interpretar la partitura que es va compondre aquest passat diumenge i que s’ha anat harmonitzant durant els darrers mesos. Per entendre i dialogar amb gent normal es requereix gent normal, per tractar gent preparada se necessita gent preparada, gent amb tacte i amb finezza florentina, gent senzilla, persones que vénen de baix i que saben l’esforç i l’energia que requereix anar pujant escalons d’una forma ordenada i pausada.

Allò més agradable i il·lusionant de la manifestació d’aquest diumenge passat era compartir el carrer, el color i la música amb gent plural, també amb ciutadans convençuts del seu conservadorisme polític, votants del partit que governa, ciutadans que diferencien clarament allò que pensen, allò que voldrien i allò que convé a la majoria. Ningú no ha sortit per donar lliçons a ningú. S’ha sortit al carrer perquè hi ha moments que se necessiten gestos. Hi ha dies que un s’ha de posar en camí, abandonar la seva comoditat i sumar-se a tots aquells que entenen que ha arribat el moment de dir basta i començar a exigir una altra manera de fer les coses a tots els que estan encamellats. És clar que la vaga ha d’acabar, però han de seguir les mobilitzacions, l’antídot moralment més sòlid per anorrear el decret llei sistemàtic destinat a intimidar i a posar a prova la resistència psíquica de la democràcia.