Us escandalissau, encara?

Sorprenentment, augmenta la trobada amb gent que s'autodefineix indignada, quan en realitat està escandalitzada. Després de tot el que hem anat veient durant les darreres dècades i de tot allò que sabíem però no podíem motar el desequilibri emocional que patim és complex. Ens havíem acostumat a fer de la banalitat un estil de vida i, per ventura, ja no podem tornar enrere del tot. Valentí Puig ens parlava d'aquest tema en una entrevista aquesta setmana i consideram que val la pena pensar-hi amb profunditat. Altres, des de sectors més conservadors, han parlat de relativisme moral, com si el mal de la humanitat tingués a veure amb unes idees associades a unes ideologies determinades. Personalment no m'indigna conèixer comptabilitats, però m'escandalitza fer part d'una societat que persisteix a no voler veure la realitat i no accepta el món com és. Tampoc no em consider legitimat per jutjar les opcions personals, ni les seves tendències, ni el seu punt de vista sobre allò que podríem denominar qüestions bàsiques sobre la vida. Dit això, aquesta setmana m'he sentit especialment ofès moralment, per tot allò que consider que és una reiteració del mal exemple dels sectors dirigents de la societat espanyola. He seguit tres actituds que consider altament vituperables i indignes, dirigents que em costa acceptar com a meus i que, per una qüestió de salut mental, he d'eliminar dels meus somnis, on actuen amb impunitat. No m'agrada l'actitud del president Bauzá, posa en perill valors que no són seus i que malgasta de la mateixa manera que fa calaix a la seva apotecaria. No es pot actuar amb aquesta frivolitat, ni amb aquesta impunitat, ni amb aquesta actitud desafiant contra la manera de pensar de molta gent. No és una qüestió política, sinó cívica i ètica. Amb la seva vida pot fer el que vulgui, però si és president del govern ha d'assumir que els ciutadans tenim un cert dret a saber-nos tranquils i no en mans d'una persona que fa la impressió de confondre els plans de la realitat. És una impressió que pren un format lamentable quan és analitzat per observadors forans, com he tingut ocasió de constatar aquesta setmana amb un grup de col·legues que es trobaven temporalment a Mallorca i no coneixien gaire el nostre paisatge polític. Tampoc no m'ha afalagat gaire tot allò que he vist al voltant de la ministra Ana Mato, perquè tot plegat està associat a les èpoques més casposes i més tèrboles del passat. Les seves opcions personals s'han de respectar, però fa la sensació que aplica polítiques ultraconservadores que es contradiuen amb el marc de la seva trajectòria personal. Tot allò que s'ha fet públic de la privacitat esdevé un antitestimoni notable, però sobretot qüestiona notablement el seu tarannà. Sabíem que passava un mal moment, que no gosava intervenir en públic, però no coneixíem exactament que una part rellevant de tot plegat té un recorregut que la deixa molt mal posicionada personalment i públicament. Finalment, aquesta setmana, hem intuït que allò que prepara el PP i que vindrà després de Rajoy té una clara tendència a empitjorar allò que coneixem.•