TW
1

Aquests dies els cristians hem viscut dues experiències aparentment contraposades, que responen a una mateixa realitat. Ens referim a la commemoració del cinquantè aniversari de l'obertura del Concili Vaticà II i la mort del Cardenal Carlo M. Martini.

La convocatòria del Concili no es pot considerar com una simple anècdota en el context del segle XX, sinó més aviat com la resposta d'una Església que es pronuncia i planta cara a la realitat, la mira als ulls, l'estima i promet estar al costat de les problemàtiques actuals i vives. Una Església que, sense por de les conseqüències, optà per posar el rellotge a hora, tot des de la certesa que la religió només té sentit arrelada i en sintonia a la història.

El compte de resultats, durant aquests cinquanta anys, no ha seguit un fil que podríem definir com a lineal ni progressiu. Els sectors de l'Església que lideraren aquell canvi avui observen aquest tram de la història amb divisió d'opinions. Un estat d'ànim que segurament comparteixen amb altres col·lectius que durant els seixanta somiaren un futur possible.

Però ni el temps ni els homes no han afavorit l'èxit absolut d'aquelles idees i d'aquells plantejaments socials optimistes dels seixanta i hem viscut un enduriment de la carretera a mesura que anàvem ascendint el segle XX, per finir en el cim del segle XXI. El cansament que pateix l'Església catòlica en molts sentits també és equiparable al fàstic que senten molts ciutadans quan observen les conquestes i les ruptures dels seixanta i setanta i ara han de constatar recessions inacceptables.

El Cardenal Carlo M. Martini també és un fill exemplar del Concili, un cristià excepcional, un creient que ens ha ajudat a ser optimistes i a optimitzar el sofriment que provoca aquest haver d'anar contracorrent en gairebé tot. En l'imaginari de molts cristians catòlics Martini hi figurava com a successor de Pere, com a guia espiritual i com a cap d'una Església que, a la mort de Joan Pau II, esperava un canvi. Un gir que es desitjava potser perquè existia la sensació que la nau s'havia desequilibrat i tombava massa en una sola direcció.

En aquell escenari, Martini -ja malalt, amb parkinson- mantenia un posicionament serè i la seva mirada contagiava pau. Són molts els que coneixen Martini per la seva obra escrita i hem valorat aquest savi crític, intel·ligent i senzill que havia fet de la seva vida un trajecte imitable i que apareixia com un far enmig de tanta boira espessa.

Des de la ribera dels qui creuen mai no perdé de vista els qui no creuen. Llegint les seves converses amb Umberto Eco, per exemple, teníem la certesa que la seva trajectòria acadèmica, pastoral i humana tenia un toc d'excel·lència i atorgava confiança als nostres dubtes.

Martini ha estat catalogat en els cercles intel·lectuals com un referent de diàleg amb la cultura i la ciància contemporànies. Ens referim, tanmateix, a un creient modern, a un profeta que ha tingut el do de transmetre la fe des de l'essència. Els seus articles als mitjans són avui un llumí que il·lumina una societat que tendeix a caricaturitzar la religió.