La pedregada

Una de les coses que posen més nerviós és veure que gairebé ningú acaba jutjant les coses -l'economia, la política- amb una mica de sentit de la realitat, de sentit pràctic: no es poden plantejar solucions perquè, de bon principi, sembla que no sabem ni quin és l'abast del problema. No hi ha remei possible si abans no s'ha fet un diagnòstic encertat, i davant d'aquest desastre em sembla que no afina ni l'esquerra, ni la dreta ni el centre aristotèlic.

El PP de Madrid ha agafat una fixació malaltissa amb el dèficit, com si amb això en tinguéssim prou, com si fent quadrar els números davant la mestressa alemanya -Merkel- tot hagués de començar a encarrilar-se. A més de fer el Sudoku s'ha de tenir alguna cosa que oferir: però tanmateix no hi ha cap diner que posar sobre la taula.

La presa de pèl que hem viscut durant aquests últims anys ha estat monstruosa: ni els més perspicaços ens van voler advertir del miratge. Tot s'assentava en una estafa mútua genial, ara han caigut els decorats i tot és un campi qui pugui. I per molt que l'esperança blava del PP hagi mostrat la seva bancarrota en menys de cent dies tampoc ningú creu que tornant a les fórmules socialistes navegaríem de nou en alguna forma de remuntada econòmica o social.

Ara ja sabem que tot això només pot fer que créixer -amb els mercats del deute espanyol sense sortida, les amnisties fiscals vergonyoses, els retalls en sanitat i educació, i l'expropiació d'empreses espanyoles a l'Argentina- i és aquí on potser la classe política voldrà que les pedrades trobin un destinatari en la monarquia.

El rei pot acabar sent el boc expiatori de l'Espanya culpable d'haver apostat el propi futur en jocs especulatius sense solta ni volta. El diner barat, el totxo, la feina fàcil, el frau fiscal, i no invertir en formació en les disciplines que donen forma al món d'avui i sí en infraestructures inútils, que han deixat els nostres pobles i ciutats plens de fantasmes -alguns de carn i ossos- que ens xuclen la sang. A tot això hi hem de sumar un model territorial tallat sota un paràmetre irracional: l'amor a la cadireta ben remunerada va vèncer en el seu moment el més pur sentit comú. Potser era el preu que s'havia de pagar per a tenir tothom content; tanmateix era com fer-se trampes al solitari...