Fer o desfer?

Fins no fa gaire, el país havia comptat amb un contingent de fàbriques de producció cultural, fetes a mida, és a dir a petita escala, ocupant l'espai mínim que li permetia el disc dur gestionat pels poders fàctics. La producció d'idees, la gestió d'aquests recursos i el consum d'aquests productes sobrevivien, amb discreció i sense fer gaire fressa, amb la intenció de conviure amb els interessos culturals del capitalisme salvatge, dedicats a grans despeses sobretot en el terreny de les arts plàstiques. Sempre han estat mals moments per a la lírica, però percebem que aquest any 2012 ho serà d'una manera especialment tràgica i sagnant. La desfeta cultural i de formació està afectant d'una manera clara la vida quotidiana i ho paguen els col·lectius socials més fràgils, sobretot aquells que consideraven la formació i la cultura com un camí per ascendir socialment. Hem tingut ocasió de constatar que aquestes vacances de Nadal que tot just hem acomiadat moltes biblioteques, arxius i espais d'estudi i recerca, sobretot els públics, estaven tancats.

En contrast amb aquesta demostració, centres culturals privats, com ara la Biblioteca Bartomeu March, han tingut una demanda molt superior a la d'altres anys i s'han beneficiat d'aquesta actitud cívicament incorrecta i culturalment salvatge per part de les administracions públiques. Els horaris de visites a museus; les propostes musicals o teatrals; la producció audiovisual; l'edició o els centres culturals -i no només l'Espai Mallorca- han reduït la seva activitat de manera alarmant, tot entenent que els treballadors d'aquest sector no produeixen o la societat podria considerar que són prescindibles per al procés de reconstrucció nacional. Entenem que si aquest virus ha afectat de manera tan violenta el sector públic fet a mida d'un model de societat que ningú no acaba d'entendre cap on camina, ara, en una segona fase, també s'emportarà per davant tot el teixit privat dedicat a fabricar, mantenir i treballar el patrimoni del país, unes entitats dedicades a conservar i a treballar tot allò que la civilització ha depositat a les nostres mans, durant milers d'anys. No parlam de poca cosa, ni d'una qüestió frívola.

Aquests anys que vénen seran especialment cruels des del punt de vista del consum cultural i, en conseqüència, també per a la producció. Entenc, per tant, que també es farà difícil mantenir viu un discurs convincent que reforci el desànim dels més joves davant les escasses perspectives de futur. Com els podem animar a estudiar, sabent que la formació pot ser també un camí que té l'abisme com a principal horitzó? Veient com s'acomiaden treballadors dels centres educatius, observant com es prescindeix dels especialistes de museus, arxius i biblioteques, comprovant com llicenciats i doctors en humanitats o científics passen a ser considerats els primers individus prescindibles, constatant que l'especialització esdevé una limitació, sobretot quan la societat reclama joves treballadors poc exigents, és difícil trobar alternatives creïbles, però n'hi ha. Davant tot això, tinc molts dubtes sobre la validesa de l'argumentari educatiu. M'anima saber que països amb un recorregut cultural més modern i més profund no estan afectats per aquesta pandèmia de botxor i de mala gestió dels afers públics i privats. M'alegra llegir que, durant el 2012, Londres esdevindrà també un dels principals focus culturals europeus i que entre les seves propostes més rellevants hi ha la commemoració del bicentenari del naixement de Charles Dickens.