El Mallorca com a metàfora

Durant els darrers anys, una part majoritària de l'opinió pública illenca (i també de l'opinió publicada) s'ha omplert la boca reclamant que el Reial Mallorca fos, a la fi, propietat de ciutadans mallorquins de soca-rel (malgrat el penós antecedent de Grande); autèntics illencs "pata negra" que preservarien les essències del club i el mantendrien al marge de les magarrufes d'excèntrics especuladors vinguts de fora de l'illa, que únicament cerquen treure profit personal d'un dels símbols més estimats de la nostra terra. A la pràctica, això implicava reivindicar la puresa de sang de les arrels nostrades gairebé com a garantia de rigor i responsabilitat, com si la poca manya i la ineptitud fossin trets que només podien venir de fora o el simple fet de tenir una arbre genealògic d'immaculada mallorquinitat garantís la bona gestió del club.

Els fets demostren que, per molt que es vulgui, posar-se davant els ulls un filtre de patriotisme a l'hora d'analitzar la realitat és una via segura cap al desastre. Atribuir virtuts a les persones en funció del seu origen o aventurar escenaris de futur en base a judicis previs sobre la gent sovint ens acaba provocant una profunda agrura, amarada de desencís i vergonya. Si el Reial Mallorca se'n va en orris serà exclusivament per la manca d'encert de les persones que el gestionen; que aquestes persones siguin de sa Pobla, de Biniali, de Madrid o de Hannover en realitat no altera el vertader problema, el drama quotidià que ens recorda que, a la vida, no hi ha conducta més democràtica que l'obsessió dels éssers humans d'acabar frustrant sempre les esperances dipositades en ells.