Retrat d'una crisi (1868)

"Vaig néixer... a una ciutat del Languedoc on hi ha, com en totes les poblacions del Migdia, molt de sol, abundància de pols, un convent de carmelites i dos o tres monuments romans. Mon pare, el senyor Eyssette, que aleshores es dedicava al comerç de mocadors de seda, posseïa a les portes de la ciutat una gran fàbrica i, aferrada a un dels seus murs, s'havia fet construir una casa confortable i alegre, ombrejada per plàtans i separada dels obradors per un ample jardí. Allà vaig venir al món i allà vaig passar els primers i únics anys bons de la meva vida, per la qual cosa la meva memòria, agraïda, ha conservat sempre del jardí, de la fàbrica i dels plàtans un record permanent i, quan la ruïna dels meus pares m'obligà a abandonar tot allò, ho vaig sentir tant com si es tractàs d'essers molt estimats. He de començar per dir que el meu naixement no va dur gens de felicitat a la família Eyssette.

La nostra cuinera, la vella Anna, em va contar en diferents avinentes que el meu pare, que en aquells dies era de viatge, va rebre al mateix temps la notícia de la meva aparició en el món i la desaparició d'un dels seus clients de Marsella, que li devia més de quaranta mil francs, i es preguntava, feliç i desesperat alhora, si havia de plorar per la desaparició del client o riure per la venturosa arribada d'en Danielet. Era precís plorar, senyor Eyssette, plorar per les dues raons. La veritat és que vaig esser la mala estrella dels meus pares. Des del dia del meu naixement, els assaltaren per vint llocs diferents grans desgràcies. Amb mi va arribar la fuita del client de Marsella, després hi va haver dos incendis en el mateix any, llavors una vaga de les obreres i les nostres desavinences amb l'oncle Baptista, que acabaren en baralla total. Poc després, un plet ruïnós amb els nostres tractants de colors, i finalment, la Revolució de 1868, que ens va donar el cop de gràcia."

Heus aquí la història d'una crisi econòmica. De com s'esbuca ràpidament una empresa familiar. De com una gent rica cau de sobte en el forat sense fons de la misèria. Una situació que avui, al cap de tant temps, viuen moltes empreses familiars d'arreu d'Europa. Ho explica molt bé en una entretinguda novel·la, Història d'un nen (Petite Chose), Alphonse Daudet (1840-1897), el qual no fa més que rememorar d'alguna manera els anys de la seva infantesa, la qual va transcórrer a Provença. Després de la ruïna dels pares, hagué d'abandonar els estudis i es traslladà a París en companyia del seu germà major, Ernest. Alphonse tenia aleshores disset anys. Tots dos varen estar algun temps al servei del Duc de Morny, que era el director del periòdic Le Figaro.