L'art i l'Apocalipsi

La gran obra que recorda la primera massacre nuclear, la d'Hiroshima, és el fong recollit per una fotografia. Es tracta d'una de les imatges més poderoses que descriuen el segle XX. Cap monument commemoratiu ni cap obra d'art no n'han pogut superar la capacitat d'estremir-nos. Aquesta fotografia és una obra d'art? No ho crec, a no ser que acceptem que l'art pot emanar espontàniament de qualsevol obra de l'home o de la naturalesa desenvolupada sense la deliberada voluntat artística. No hi entraria ni que em mostrassin les escorretjades. La fotografia del gran fong va ser feta amb una sentit de document -històric, militar, bèl·lic...- i seria interessant, en cas que els àrbitres de la cultura la definissin com a obra d'art, rastrejar-ne els arguments i les estratègies museístiques.

Però ara per ara em conforta el judici o la predicció de Glenn Lowry, director del MOMA de Nova York, que, al seu pas per Madrid, ha dit a Miquel Codolar, del diari Ara: "Passaran anys abans que els fets de Japó inspirin art". Inspiraran altres coses, nobles la majoria, però l'art és una destil·lació de l'esperit humà que rarament respon a la urgència del moment. No sé de cap gran obra d'art induïda per la tragèdia de les Torres Bessones. Ara per ara, en servam imatges que no han perdut la capacitat de commoure'ns. Cadascú du a dins una polseguera indestriable de sentiments que, abans que no se sedimenti tot plegat, dificultarà la trobada i l'encaix de l'ordre i l'emoció.
W.G. Sebald va estudiar a Sobre la historia natural de la destrucción (Quinteto, 2010) la immensa dificultat de la novel·la alemanya per reflectir la tragèdia de la destrucció física de ciutats alemanyes durant la Segona Guerra Mundial.

Les víctimes -la societat alemanya, en aquest cas- pateixen d'una manca de capacitat per incorporar la gran destrucció física del seu món, de manera que aquesta destrucció tardarà ferm a transformar-se en una font nodridora de l'art de la novel·la. Els fets de Japó són tan aclaparadors que no els podem absorbir en temps real. Molt menys poden fer-ho els japonesos -i encara menys els que són part dels fets. No podem ni preveure aproximadament quan l'estat de xoc en què passen aquests dies donarà lloc a la vivència plenament conscient del que els haurà passat. I és vera, crec, que s'hauran d'escolar els anys abans que aquests fets inspirin art. Però l'art no parla només de les coses que passen. Les coses que passen en són el suport o el pretext. En realitat, l'art ens parla de la condició humana. I, així, els japonesos i nosaltres podrem començar a millor entendre què ens passa si la nostra mirada cerca hostatge en aquelles obres que ens ajuden a comprendre i a comprendre'ns, perquè del que ara ens passa ja ens en parlaren molts d'artistes -ara pens en Goya, en Böcklin...- i molts d'altres ens guiaren als camins del conhort i de l'assossec.