Antich, orgullós, diu que encara no basta

El debat de les xifres és un debat pesat i farcit de matisos. És per això que avui l'oposició pot llegir les que ahir donà el president de manera diferent, si s'atreveix, o fer com Bauzà, que es presentà en la seu del partit -els toros des de la barrera, evidentment- a dir que Antich és un personatge de Lewis Carrol que no viu en la realitat del carrer (té nassos que ho digui qui no vol ni aparcar al carrer, però aquesta és una altra història). Podria dir que el discurs d'Antich sonà a monòton, però no en record cap que l'algaidí llegís amb imposició de veu i en el qual cercàs el matís del to per aportar expressivitat al que llegia. Pel bo i pel dolent, el nostre president avorreix les cariàtides del Círculo quan llegeix els seus discursos i ahir no en va ser l'excepció. No és al meu abast fer crítica literària del text llegit, malgrat que hi destacaria, en aquest sentit, dues notes: no va fer ús (ni abús) de les cites literàries ni dels grans autors com tampoc no incidí en el seu caire més popular i deixà gloses i frases fetes per a altres espais. Bromes, ni una.
La intenció del missatge no era altra que treure pit per les inversions fetes, per la quantitat i per la finalitat, amb una defensa gens dissimulada de l'increment de la inversió pública per a compensar la caiguda de la privada en temps de crisi. Un increment que suposarà un dèficit desconegut en aquests indrets i que el president reconeix que ampliaria si els que manen de veritat li deixassin. Un keynesià en estat pur que, per seguir l'estela del victoriós Tomás Gómez, s'atreví a insinuar que "aquí no tenen lloc ocurrències improvisades" que tant podria servir per a criticar la megalomania presumptament criminal de Matas o l'optimisme infantil de Zapatero (mai no ho sabrem) i que, per rematar, qüestionà la reculada en la despesa pública que ordena Brussel·les. El Govern ha gastat molt i no ho considera massa si serví, segons digué, per mantenir 40.000 llocs de feina. Ahir, Antich es mostrà orgullós del com, quant i per què ha gastat, de presidir un petit país amb uns emprenedors més dinàmics que la mitjana i que tot junt ofereixi menys foscor (dir llum és molt optimista) en el túnel de la crisi que atrapa Espanya. Era l'orgull de qui se'l va empassar a Son Espases i encara no ho ha digerit del tot.
Orgullós, no s'ho sentí tant de la classe política a la qual, i per no emprenyar UM, ficà en el mateix sac sense distincions gaire quirúrgiques -tenia raó Barceló quan aclarí que tots patim els efectes de la corrupció però no tots n'han participat. Cal repetir-ho-. No tots són iguals i estar per veure si, en un hipotètic govern del PP, minuts abans que Bauzà faci el seu discurs en el Parlament com a president, el cap de l'oposició és entrevistat més de mitja hora en directe i per IB3. Ahir passà i, encara que només sigui un detall, són d'aquells que marquen diferències.