L'extrema dreta, avui, a Europa, exerceix el paper de beneit útil. És una tereseta en mans del poder econòmic i polític, però sense capacitat real d'intervenció política autònoma.

Això no vol dir que els caps rapats i buits que creuen que militen en alguna organització d'ultradreta no siguin perillosos i no tenguin capacitat d'infligir patiment. De tant en tant ens ho recorden ells mateixos amb l'apunyalament o l'apallissament de qualque ciutadà. Un servidor mateix ho ha patit en la seva pròpia pell i, per tant, no seré jo qui en negui la perillositat, però la capacitat d'incidència directa real, en la gran política, que té avui l'extrema dreta és ben minvada.

Fa molts d'anys que tenc clar que els aparells dels diversos estats d'Europa, si més no de l'Europa occidental, mantenen sota control els partits (i gairebé m'atreviria a dir que tots i cadascun dels seus militants) que formen l'extrema dreta.

No tenc cap dubte que els partits d'extrema dreta a Itàlia, Àustria, França, el Regne Unit, Holanda i Alemanya estan infiltrats per les policies i els serveis d'intel·ligència dels seus respectius estats. També podríem pensar que no tenen sort i que cada vegada que pugen "excessivament" en vots, pateixen una escissió... o el líder populista de torn té un accident.

Per ventura, al lloc on aquesta tesi podria posar-se més en qüestió seria a Espanya, on no hi va haver ruptura entre el règim feixista i l'establiment d'una democràcia liberal vigilada. La conseqüència d'això és que, encara avui, molts llocs de poder són ocupats per franquistes.

D'altra banda, bona part de l'extrema dreta espanyola no es troba militant als partits que es defineixen com a tals, sinó que es troba allotjada -i amb quotes de poder gens menystenibles- al Partit Popular.

Però, tant si són dins un partit minoritari com si són en un partit majoritari, el paper dels "ultres" d'avui a Europa no és el d'ocupar el poder polític, sinó el d'avantguarda ideològica teledirigida pels falsos liberals, que li allarguen o escurcen la corda d'acord amb els seus interessos.

Possiblement, el cas més il·lustratiu del que vull dir el trobam a l'Estat francès, on un Jean Marie Le Pen que no ha governat mai, encara que a les eleccions presidencials de 2002 va arribar a la segona volta, ha funcionat com l'herald anunciador de les properes polítiques a aplicar. Dit d'una altra manera, sense un Le Pen, avui seria inimaginable que un personatge com Sarkozy ocupàs la presidència francesa i aplicàs les polítiques que està aplicant.

En aquest sentit, és ben alliçonadora la reflexió que fa Slavoj Zizec, un dels filòsofs vius més interessants des del meu punt de vista: "El paper de Le Pen va ser introduir certs temes (l'amenaça externa, la necessitat de limitar la immigració, etc.) que després adoptaren calladament no tan sols els partits conservadors, sinó fins i tot els partits 'socialistes".

Estic temptat de dir que, si no hi hagués hagut un Le Pen a França, s'hauria d'haver inventat: ell és la figura a qui a la gent li encanta odiar, cap a la qual l'odi garanteix el "pacte" liberaldemocràtic general, la patètica identificació amb els valors democràtics de tolerància i respecte cap a la diversitat; no obstant això, després de cridar "Que horrible! Que incivilitzat! Totalment inacceptable! Una amenaça als nostres valors democràtics més bàsics!", els indignats liberals procediren a actuar com un Le Pen amb rostre humà...".

Aquest és per mi el paper que exerceixen Heinz-Cristian Strache (successor del mort en accident Jorg Haider), de l'FPO austríac, Nick Griffin, del BNP britànic; Geert Wilders (successor de l'assassinat Pim Fortuyn) a Holanda i, en un terreny ja més domèstic, Carlos Delgado a Mallorca.

Diuen que quan el savi assenyala la lluna, els necis es fixen en el dit. Caldria afegir-hi que, quan qualque nazi aixeca el braç, els intel·ligents es fixen en qui mou els fils.