Formam part d'un petit món que tant umpl la mesura que arriba a vessar. O no arribam o ens passam set pobles. Per una banda retallam i per altra actuam sense mesura amb qüestions que afecten les emocions i l'estat d'ànim de la ciutadania. L'esport, des d'aquest punt de vista, és com un parc temàtic idoni per aproximar-nos a la realitat, per entendre alguns dels components d'interpretació econòmica d'un país.
Aquests dies tenim tres referències claríssimes relacionades amb el futbol, el tennis i el bàsquet, tres camps temàtics d'excel·lència a les Illes Balears. El Govern espanyol no volgué plantar cara a la Federació Espanyola de Futbol ara fa dos anys, en el context de la celebració de l'Europeu 2008. La victòria de la selecció es convertí en àncora de salvació per una federació que estava sotmesa a tota casta de presions per part de l'Administració de l'Estat. Sembla que els bons resultats obtinguts en el terreny de joc legitimen qualsevol gestió, perquè les classes populars necessiten èxits simbòlics i emocions fortes.
Ara, amb les compensacions econòmiques que es prometen als jugadors, abans d'iniciar la fase final del Mundial, torna a passar el mateix. Malgrat tothom parla de crisi, només una minoria qüestiona aquesta actitud dels dirigents del futbol que continuen vivint en una bombolla, tot reconeixent la situació d'endeutament en el qual es troba aquest esport. Mentrestant, el Mallorca espera pacientment un comprador solvent, mentre es troba en el quiròfan concursal. La situació del tennis per ventura és diferent, perquè és un esport elitista, protagonitzat per ciutadans de cultures solvents com ara suecs i suïssos, sobretot.
Del tennista s'esperen actituds, maneres i un ressò que va molt més enllà del propi exercici. Per ventura Nadal representa una excepció en aquest inventari d'excel·lència. Nadal té fama mundial, però ningú no n'espera d'ell més que la seva capacitat física i psíquica per acabar amb els seus adversaris. Nadal pega a la pilota, gemega i gesticula, tot amb un ritual rutinari que respon més aviat a la timidesa i la superstició. Però molt poca cosa més. Sap que això és suficient per omplir pistes, teatres, cinemes i places a la fresca davant una televisió.
Acabat el partit hom té la sensació que a Nadal se li fa la fosca, i no recorda qui és, d'on ve, ni quin són els seus compromisos amb la terra. Una foscor que genera un dubte profund sobre el seu lideratge i sobre la seva imatge. El bàsquet, per la seva banda, també és un reflex de la situació econòmica, amb algunes excepcions, perquè Grècia i Espanya lluiten per liderar l'endeutament d'aquest esport.
Un deute justificat pels equips i per les administracions que els han de mantenir amb el benentès de tenir la segona millor lliga del món i per lluitar per totes les medalles continentals. Internament el bàsquet no ha perdut el seu esperit civilitzat i culte, i encara ha evolucionat convertint els seus exportistes en referència de valors. A punt de començar el Campionat del Món de Futbol 2010, una pensada sobre les cuines de l'esport no hi és de més.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
En Rafel Nadal, per jo, mos està fent un mal immens com a poble, igual que en Pau Gasol, perquè un i s'altre tenen prejudicis nacionalistes cipais. En Joan Llaneres, que com a ciclista no té res a envejar an en Nadal com a tenista i sempre ha demostrat un amor cap a sa terra que s'altre no ha demostrat, ja s'ha retirat, mentre que n'Oleguer Presas està com a exilat; potser mos queden el Barça i en Pep Guardiola
En Rafalet Nadal i tota la seva família passarà a la història negra de Mallorca. Quina manera més poc intel·ligent d'actuar que tenen tot aquest clan i els que els riuen les gràcies. A mi no em fa gens de gràcia tenir un esportista al cim del lideratge mundial i que se senti tant d'un estat i d'un equip de futbol que ens odien des de sempre. Castella, reconvertida en Espanya, no ha fet més que intentar esborrar la nostra identitat: llengua, cultura, tradicions, etc. O ens acostam d'una vegada per totes a Catalunya o deixerem d'existir. Això ho hauria de saber en Nadal i el seus tios i el seu padrí, i tothom que embogeix veient-lo rebolcant-se per la terra de Roland Garros. Quin espectacle més patètic per haver guanyat un partit de tennis. Jo no veig que ningú faci això a cap altre lloc ni esport ni art ni competició ni concurs. Ja ho he dit: patètic.
Sr. Fullana: ¿Otra vez cuestionando a Nadal porque no hace lo que Ud quiere? Que le parece si Ud coge una raqueta y se va por ahí a jugar torneos y cada vez que participa hace un llamado por la lengua, la cultura y todos los etc. que defiende? O si no se la pongo mas fácil; haga algo importante en su profesión que le de repercusión en el mundo - como es el caso de Nadal o la selección española - y después envuélvase en la bandera de Baleares y suelte su arenga. Pero escribiendo en esta tribuna este tipo de artículos, solo da lástima y demuestra mucha envidia e impotencia. Un saludo
Potser algun dia Nadal veurà la claror més enllà dels partits. És molt jove i es deixa dur pels qui només veuen en ell un producte que es ven a tot el món extraordinàriament be. Tant de bo que es faci la llum en el seu enteniment i ens doni a tots una gradable sorpresa.