Un equip del Museu d'Història de Catalunya ha elaborat un estudi laboriós i científic sobre les tombes reials de Santes Creus. Ens referim als sepulcros de Pere el Gran, Jaume II i la seva esposa Blanca d'Anjou, víctimes de les inclemències i de les incoherències de la història, particularment de la modernitat. La història de les tombes dels obradors de la pàtria i dels monarques mateixos reflecteixen que el passat no té aquells nivells de coherència que hom voldria, singularment quan es dedica a reconstruir-la i a explicar-la.
Van ser precisament els liberals catalans els qui profanaren els símbols de la pàtria, en una conjuntura d'exaltació i de purificació. Van ser, tanmateix, els liberals mateixos els que reconstruiren el país i en recuperaren els símbols i els mites del país, amb ambigüitats i dubtes. A Mallorca passava alguna cosa semblant, amb matisos més grisencs i descolorits, com se suposa. Fins i tot en ple Sexenni Revolucionari, després de l'exili de la reina Isabel II, les institucions illenques i els poders locals convidaren l'exmonarca a instal·lar-se a Mallorca, imaginant que això afavoria els interessos nostrats.
A Inca, curiosament, l'Ajuntament es negà, el 1875, a col·locar el retrat d'Alfons XII tot i que ja havia estat proclamat rei d'Espanya i la restauració borbònia estava legitimada. Els sectors popular de la ciutat havien cremat, el 1868, el retrat de la reina Isabel II i persistien en les seves conviccions antiborbòniques. Una vintena d'anys abans, els poders locals, també havien convidat Pius IX a refugiar-se a Mallorca, després de la desfeta de Gaeta, el 1848. Tot plegat també en unes conjuntures en les quals els illencs sostenien en l'imaginari popular que la tomba de Jaume II, a la Seu de Mallorca, era la del Conqueridor, i com a tal era contemplada i visitada. Paradoxalment o complementàriament, el 1845, l'Ajuntament de Palma restablí la festa de Ramon Llull i el 1874 la festa de la Conquesta, el 31 de desembre.
Eren símptomes de la recuperació cultural i indentitària que es manifestava uns anys després de les ruptures del liberalisme amb tot allò que eren símbols i referències emblemàtiques considerades com a característiques de l'Antic Règim i, per tant, obsoletes. La història, tanmateix, és un procés fascinant i no gens previsible, en molts casos, precisament perquè té un component sorprenent de primer nivell. Allò que sembla que està superat potser no hi està tant. Allò que avui potser no interessa gaire no exclou que sigui un tema d'interès de demà com ho pogué ser de l'ahir. Potser allò que no varia tant és l'imaginari, amb els símbols i els referents visibles i invisibles que els acompanyen.
Ho recordava l'arxiver i erudit Josep M. Martí Bonet en una obra recent dedicada a la Catedral de Barcelona. Les tretze oques blanques que habiten el sefareig del claustre de la Seu, recorden l'edat del martiri de Santa Eulàlia i alguns detalls sobre la forma de la seva mort. Sempre n'hi h'haver tretze, la qual cosa provoca maldecaps inoportuns al capítol de Canonges. Seria ben dificultós explicar el món i raonar sobre l'ordre i el compàs de la història sense imatges, símbols, contradiccions, anades i vingudes, deconstruccions i restauracions. Tots aquests materials esdevenen imprescindibles a l'arquitecte per construir la planimetria del present i del passat.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.