El moment

Qualque classe es degué perdre Jaume Matas quan va fer els seus fastuosos postgraduats per terres nord-americanes per no saber que els mitjans de comunicació en general, i la televisió en particular, només serveixen per reforçar missatges. Per tant, és molt difícil que quan Jaume Matas, expresident, exministre i excontribuent honrat de la Hisenda Pública, es posi davant la televisió amiga d'IB3 la cosa surti mínimament bé. Supòs que per un personatge tan arrogant i vanitós com Matas assumir l'escarni i la condemna popular era demanar massa. Així, com fan els que manen a les illes mediterrànies, un dia va aconseguir tres milions d'euros de fiança i l'altre, una entrevista de lluïment personal. Ell assegura que a l'hora de pagar ho va fer com va poder, llàstima que amb tanta defensa de luxe, assessor i bitllet de 500 euros disponible ningú no li explicàs que la credibilitat no és una accessori que es compra, com les ulleres d'estètica "progre" que portava a l'entrevista.

Matas no va convèncer a ningú, malgrat la seva exposició de novel·la de Dickens: sense feina, sense poder sortir del país i perseguit per un jutge i un fiscals dolents que li tenen mania. I és que mentre ell exposava el seu preparadíssim argument de conspiració, els mortals i empàtics teleespectadors no podien deixar d'imaginar-se davant una fiança de 3 milions d'euros, ells tots solets i la seva gens pràctica honradesa. D'aquesta manera, els seus arguments es van anar interpretant per un públic prudent, però no beneit. Minuts després de l'entrevista internet treia fum. Matas era condemnat, ara amb més virulència, mentre l'aplaudiment al jutge i als fiscals fou unànime.

Quan encara no havíem pogut pair la desafortunada entrevista, ens ha vengut l'origen de la fiança en forma de mascletà. Ni palau, ni propietats, ni familiars generosos, Matas va dir paguin-se i el Banc de València ho va fer, sense interessos i embullant una mica, per no faltar a la tradició. Un altre capítol que ha desfermat les ires dels clients del banc i que ha provocat que alguns amenacin de retirar-ne doblers. A nosaltres, els dòcils mallorquins, tota aquesta operació, i sobretot el pagament de la fiança, no ens ha sorprès gens. Sabíem que qualcú, per por, fidelitat o companyonia, posaria l'estora. Per això, esperam que la fiança i el seu rastre serveixin per qualque cosa més que per estalviar-li la carrera fins a la presó de Palma. Estam esperançats perquè volem que aquest petit parèntesi de la història de Mallorca, on la impunitat ha deixat d'existir, serveixi per recuperar la confiança i la dignitat. I és ara quan a Madrid els feixistes de sempre ens neguen la història i els morts, el moment de dir prou i exigir de les nostres institucions i poders polítics un comportament realment democràtic.