Els think tanks, després de triomfar en les societats convencionalment avançades, singularment als Estats Units d'Amèrica, en l'actualitat estan provant de consolidar-se en altres models de gestió política. De fet, tenen cada cop més demanda, tot i que generen una cadena de dubtes. Les idees ni tenen un mercat fàcil ni propi, particularment en un món fluctuant, econòmicament inestable i políticament fràgil. Les idees no es poden reduir a un producte i fer servir com un calaix de sastre, seguint la filosofia de Grouxo Marx.
Els centres productors d'idees en realitat són oficines de recursos i de produces que ja han adquirit valor de mercat, però poden no tenir crèdit, ni aquella legitimitat que han menester les propostes que emergeixen des de l'autenticitat i de la vida. Després d'un temps ja considerablement indicatiu de recatolagació del magatzem global, per usar un concepte més amable que el de crisi, entenem que els valors individuals i el clima social estan canviant. Pilar Rahola en un article titulat "La solidaridad de Munilla" (La Vanguardia 20 gener de 2010), que, contra el meu costum, he rellegit tres vegades, defensava la fe com un servei i recordava l'esplet de prestacions silencioses que des de les esglésies repercuteixen en la societat, persones que fan el bé i són solidàries, al marge del compte de resultats que això reporta pels laboratoris de les ideologies i dels dogmes de fe. La societat és particularment sensible a la solidaritat i és cada cop més receptiva a tot allò que afecta les conviccions. En aquest sentit, he trobat Rahola excepcionalment lúcida. Tanmateix, l'acció més autèntica i aquella que menys es fossilitza, sinó que suporta el pas del temps, és la que emergeix del silenci i la invisibilitat, aquella que neix i creix en el desert, al marge del soroll i sense esperar resultats immediats.
Baltasar Champseur, un professor canari afincat a Mallorca durant el darrer terç del vuit-cents, pedagog socialment compromès amb el canvi i col·laborador amb el primer socialisme illenc escrivia: "Cuando se está solo es cuando menos se está solo. Quien huye de la soledad es porque tiene el alma vacía. Son muy pocos los que trabajan con los brazos cruzados solos y en silencio; pero esos pocos son los que mueven el mundo [...] Ellos, los solitarios, los silenciosos, los meditabundos, son los videntes sagrados que señalan a cada hombre y a cada pueblo el rayo de luz de su futura redención". Un dels contratemps de la societat actual és que les idees no parteixen de la vida, ni de l'experiència; i per altra banda, la gestió i els facilitadors de solucions no disposen ni de recursos ni de temps suficient per elaborar idees.
La realitat funciona frenèticament sense idees, i la intel·lectualitat i la saviesa, per altra banda, treballen aparentment al marge de l'experiència trepidant. Ambdues parts es desconeixen i mantenen un to d'un cert menyspreu frustrant. És el preu de la velocitat, sovint imaginada des de la comunicació i al marge de la contemplació i el contingut.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Si donya Croqueta ha de ser un referent, millor optam per Karmele Merchante. Idees o fantasmes ?
Brillantíssim article el teu, com gairebé tots els que escrius, encara que en aquest m'has tocat la fibra, solitari com som i amant de la reflexió projectada a la societat. No conec l'article de la Pilar Rahola, però el cercaré de seguida, i no coneixia Baltasar Champseur, que només per aquesta cita que tu en fas ja es mereixeria tenir un carrer a Ciutat dedicat a ell. Enhorabona.