Davant la tomba del seu pare, mort joveníssim durant la Primera Guerra Mundial, Albert Camus s'adonà de sobte que ell, el fill, ja era major que el pare, i aquest embat de la consciència li fa canviar el punt de vista, l'amor filial esdevé tendresa quasi paternal. Narrat pel mateix escriptor en la seva novel·la pòstuma, inacabada, El primer home, l'episodi constitueix un dels moments literaris més commovedors de la narrativa contemporània -si és que el lector pot suportar que, d'aquests moments, se'n faci el hit parade.
Aquest llibre ens mostra com, des de la pobresa més severa, hom pot reinventar els dons que et nega la societat; i guanyar, així, la llibertat i la plenitud, fins i tot aquells instants de gaudi primigeni que comparteixen territori amb la felicitat. Hi ha, entre el llibre i la vida algeriana de Camus, una continuïtat sense solució, que ens guia en la comprensió de tants de malentesos com va haver d'arrossegar durant la seva vida.
Les distàncies que es varen traçar entre ell i Jean-Paul Sartre -i bona part d'una esquerra francesa atrapada ideològicament en les xarxes de la guerra freda- donaren lloc a uns debats d'alçada ara inimaginable. Enmig de tot, les postures des de les quals s'interpel·laven eren sòlides -per això més demolidores- i irradiaven molta de llum en el panorama que havia conformat la Segona Guerra Mundial.
Tanmateix, on Camus no aconsegueix projectar aquesta llum és en la guerra franco-algeriana, un conflicte respecte del qual ens ha llegat reflexions valuoses, certament, amarades de bona voluntat, però que, en definitiva, eludeixen la seva fase decisiva, el compromís. El lector d'El primer home avança en la lectura frisant per arribar al moment en què des de la casba d'Alger l'esperit revolucionari comença a vessar damunt de la ciutat francesa: ens havia deixat Albert Camus un darrer missatge, hauria esbossat les línies mestres del seu compromís en una situació davant la qual la intel·lectualitat francesa -i l'algeriana- havia adoptat postures generalment clares?
Però l'accident que s'endugué la vida de Camus també se'n va dur el seu darrer secret, si és que realment tenia alguna cosa més a dir-nos sobre aquella guerra: la novel·la, en tot cas, recull els primers atemptats i, en el seu relat, res no ens fa pensar que l'autor hagués temptejat una actitud que modificàs la que ja coneixíem.
Sarkozy vol dur el seu cadàver al Panteó, al costat dels de Voltaire, Rousseau, Marie Curie, Victor Hugo, Zola... El PC francès, que ara dóna total cobertura a Camus, veu en aquest gest una instrumentalització política molt pròpia de la dreta sarkozyniana. Amb raó. Passats els anys, dreta i esquerra es disputen la legitimitat de l'apadrinament de Camus. El cinquantè aniversari de la seva mort contribueix a amplificar el plet, però l'obra de Camus sobreviurà a aquestes trifulgues: entre altres raons, potser, per allò que deia Joan Fuster, qui, gran admirador seu, no li reconeixia tanmateix la qualitat de filòsof: i, és clar, deia, el lirisme és irrefutable.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.