He sabut aquests darrers dies que s'ha editat un llibre d'un contingut tràgic en grau extrem. El títol és Vivir a muerte (Barril & Barral 2009), que és ni més ni manco una recopilació de darreres cartes de comiat d'un bon grapat d'homes joves, alguns quasi nins, 16 i 17 anys, que pertanyien a la resistència francesa, els havien glapit, i l'escamot d'afusellament dels alemanys els esperava per a la seva execució.
La novetat editorial era noticiada a pàgina sencera al diari El Pais del dia 8 de desembre passat, secció de cultura. I dues fotografies. Una dels soldats alemanys en primer pla carregant els seus fusells, mentre que al fons, contra una paret, donant-los l'esquena, quatre desgraciats sembla que aprofitaven els seus darrers moments de vida per comentar la bestiesa de tot plegat. L'altra foto era de vuit homes joves dels quals sols un mira la càmera amb indiferència, els altres miren cap endins, barram estret, potser resen..., un fins i tot sembla plorar..., esperen torn per a esser passat per les armes a un indret a prop de París. "Mi última carta: me fusilan hoy" n'era el titular.
El diari reprodueix algunes frases lapidàries farcides de ràbia, desesperança, algun pic d'amor cap als éssers estimats que ja no tornaran a veure mai més. "Voy a llevar vuestras fotos para que me acompañen en el ataúd". "Mi alegría más grande sería que pensaras en mi lo menos posible y que rehagas tu vida...". I així.
Tot plegat m'ha fet recordar que jo també en tenc fotocòpia, d'una d'aquestes missives tan doloroses. La d'aquell conco que vaig contar fa una mesada que els algutzirs de l'assassí general Franco no em deixaren conèixer perquè el mataren abans que jo nasqués, en represàlia per l'enfonsament del creuer Baleares, el del supositori aquell que, xulesc, jou, fletxes i gallina inclosos, encara es refrega pels morros del personal devers la Feixina. La transcriuré a continuació, amb el vostre permís.
No hi ha cap signe de puntuació, com si hagués estat escrita amb moltes presses, molt a la correguda. Jo tampoc els hi posaré. Allò que sí faré serà corregir un parell de faltes d'ortografia, no gaires, no creieu, tractant-se d'un simple fogoner d'un vaixell de càrrega general, el J.J. Síster, home amb estudis mínims. La carta és aquesta: "A mi querida esposa/ Margarita Ferrer Torres/ Palma 7-3-38/ Apreciada esposa en los últimos momentos de mi vida te escribo esta angustiosa carta que para ti lo será más que para mi y para que veas mi tranquilidad te escribo con estas letras que tú tanto me pedías que te escribiera (tot majúscules) y con esta te doy las gracias por lo buena que has sido conmigo he sido el hombre más feliz de este mundo sólo te pido que seas una hija para mi madre y aquí me despido de nuestros queridos padres hermanos Gabriel Bartolomé Catalina Maria (ma mare) Magdalena Antonia Juana primos y sobrinitas y demás familia y tú recibes un eterno/ (aquí en caràcters de lletra són el doble de grossos) Abrazo y besos de tu esposo Matias Meca Andreu". I ho rubrica tot a baix amb un burot. 26 anys en flor a punt de marcir-se.
I, per acabar, dins la mateixa línia d'alguna de les peticions dels afusellats del text del llibre en qüestió, afegir que, uns dies abans de l'assassinat del conco en Maties, quan li ho confirmaren, va sol·licitar i li concediren la visita del seu amic coral Gabriel Palmer. Li demanà que, per poc que ho trobàs possible, es casàs amb la seva esposa Margalida, ara que estava a punt d'enviduar. El seu desig va esser atès. Un any i busques després d'aquell fatídic 8 de març, es casaren Gabriel i Margalida. Tingueren una filla, la meva cosina Joana. Fa massa temps que no l'he feta de veure. Ara lleurà. Li portaré el diari amb aquest escrit. Se n'alegrarà ben segur.
1 comentari
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Segur que la teva cosina estarà contenta de llegir aquest escrit. Són històries, aqueixes a les que et refereixes, ben interessants per a la història, però molt tristes. I pel que fa al "supositori" de la Feixina, sembla intocable. Qualsevol solució abans que tomar-lo o llevar-li els símbols que l'"adornen"! Fins quan? Potser fins que no en quedem cap dels que visquérem i patirem la guerra i la postguerra. Aquells qui en resultaren beneficiats, es veu que encara tenen molta influència.