La vellesa i el pas dels segles (1979)

"El desig de viure molts anys és comú i es basa en els instints, no és racional. Millor dit, és irracional. Perquè per satisfer-lo només hi ha un mitjà, que és el d'envellir, i el mitjà és tot menys satisfactori. Els tòpics sobre el que és trist, és a dir, la vellesa són coneguts i antics. De vegades semblen d'una falsedat rara i amb freqüència són contradictoris entre d'ells. No parlem de les màximes que fan de la vellesa una època de serenitat i assossegament. La vellesa és trista per l'estat en què un hi arriba.

També pel que es veu que es fa i es desfà al seu entorn. Jo record que els meus majors immediats, gent nascuda ja avançada la segona meitat del segle XIX, solien contar que, quan eren nins i adolescents, hi havia vells que, contemplant-los, comentaven amb tristor: Aquests veuran les grandeses del segle XX, nosaltres no... Optimisme i fe en el progrés. Però ara, cosa d'un segle després, veig els infants i també pens: Aquests veuran el segle XXI. Jo no... sortadament. Veure la perllongació de les grandeses d'aquest segle? No. De cap manera. I no ho desig a ningú de la meva edat. Els joves, allà ells, amb el seu índex de vitalitat i d'apetències."

Qui això escrivia era Julio Caro Baroja, etnòleg i historiador (Madrid, 1914-Vera de Bidasoa, 1995), autor de valuosos estudis d'antropologia cultural i també històrics, literaris i assagístics, amb una prosa erudita i irònica que li va donar el Premi Nacional de les Lletres espanyoles l'any 1985, el mateix any que fou nomenat membre de la Reial Acadèmia. "En aquella època, quan hi havia vells que sentien tristor pensant que no arribarien al segle següent, no mancaven tampoc els que s'espantaven per l'esperit revolucionari de la jovenesa, pel caràcter avançat de les idees noves, que jutjaven perilloses, amenaçadores, encara que tinguessin el suport d'obres de filòsofs i científics importants: evolucionisme, socialisme de diferents castes, crítica històrica que minava la base de les creences i les lleis.

El jove ere el receptacle de tot això i com a tal receptacle se'l considerava temible i perillós. Passa avui el mateix? Fins a un cert punt, sí. Fins a un cert punt, no. És cert que hi ha vells i velles que afecten devocions i virtuts que no tenen. Però a altres no els espanta que entre el jovent hi hagi idees avançades, o que no en tenguin i es moguin creient que les tenen, o que les facin servir amb una confusió sense exemple conegut..." L'obra que conté aquests pensaments porta per títol El laberinto vasco, i la seva lectura es fa, potser, imprescindible per tal de comprendre aquella part de l'Espanya desconeguda per a la resta del país i que es diu Euskadi. I amb ella, el nacionalisme, les tradicions, la llengua i les diferències polítiques d'un poble que reclama el seu dret a viure com a tal. Publicat el 1986 però redactat el 1979, aclaria molts de punts que avui encara semblen no haver restat prou clars per a tots aquells que no volen aprendre dels llibres savis sinó dels interessos bords, allunyats anys lluny de la cultura.