La crisi positiva

Educats en la cultura de la recepta i del titular telegràfics, molts ciutadans estan preocupats per saber quan acabarà la crisi, segurament convençuts que algú pot saber-ho. És probable que, mentrestant, no ens adonem que la crisi és un temps extraordinari per fer inventari, ordenar novament el magatzem de la vida i fer una gran bugada de tot allò de prescindible que acompanyava la nostra itinerància. És, en bona part, un tema cultural i per això hom no deixa d'anar i venir del passat al present i viceversa. En el sumari que serví de base per condemnar a mort l'empresari Antoni Maria Ques, el 1937, hi figurava una nota que tenia un significat especial. Una cita extreta de la premsa, concretament del diari La Última Hora, de 30 de març de 1936 que informava que aquest senyor havia estat: "Uno de los asistentes al acto de dar el nombre de Luis Bello a las Escuelas Graduadas de Algaida, hallándose presente al pronunciarse los más o menos demagógicos discursos".

Pels ideòlegs de la República, l'escola era un factor d'humanització i de civilització com acostumava a dir Rodolfo Llopis. Una generació que s'identificava amb el llibre Política vol dir Pedagogia, de Rafel Campalans, i la conferència d'Ortega i Gasset titulada La Pedagogía Social como programa político. En realitat no pretenc reivindicar el vessant polític de l'educació, sinó la mateixa visió moderna i liberal d'Ortega defensant que la pedagogia és la ciència de transformar societats. Els anys trenta, davant la confrontació social i política, entre la burgesia i el proletariat, l'escola havia de servir per formar i crear ponts davant totes les forces descontrolades que tendien a escindir permanentment la societat. Per això, des de les forces més conservadores no es tolerava que un burgès participés en la litúrgia de radicalització de l'escola i es temia els mestres i tot l'entorn.

Per Antoni Maria Ques, era suficient només haver sentit un discurs a una escola un dia tan assenyalat com era el de donar-li nom a aquest centre escolar. Setanta anys després d'aquella utopia republicana en persisteixen encara alguns elements d'aquella fe en la pedagogia. Un d'aquests principis, que he descobert indirectament de Rodolfo Llopis, em serveix per renovar de forma permanent la sensibilitat i el sentiment; em referesc a aquella promesa d'ensenyar una història humana, inspirada en l'esperit de reconciliació dels pobles, la qual cosa significa que tota l'acció pública té un component pedagògic i aquest parteix del compromís d'extirpar de l'educació tots els sediments bel·licosos.

Des de la perspectiva actual, aquests principis semblen fàcils i aplicables, però hom té la sensació que la societat actual està immunitzada i vacunada de principis i virtuts quan, potser, estam en un túnel que ens serveix per transitar d'un paisatge d'opulència a un de més desèrtic, però fèrtil i amb noves oportunitats. Els nous temps fan imprescindible una relectura en clau actual d'Ortega i Gasset i la seva visió particular que és imprescindible educar per a la democràcia, sobretot en un estat com l'espanyol en el qual allò que persisteix és el franquisme sociològic amb una vocació a eternitzar-se i a controlar-ho absolutament tot.