El premier luxemburguès, president dels ministres de finances de la UE, l’Ecofin, ha anunciat inevitables i dramàtics esclats socials arreu d’Europa, provocats per la crisi i l’esgotament de l’assistència que raja dels estats: "La recessió durà els ciutadans fins a nivells de desesperació desconeguts. Hi haurà una crisi d’ocupació i una forta inestabilitat social". I hom difícilment s’imagina aquestes revoltes, tot i que partits opositors de diversos països i alguns sindicats hi coincideixen, en la previsió, no sabem si des del convenciment previsor o des de les ganes de gresca i de desestabilització.
Veurem un caracazo al bell mig d’Europa? Ja sabem que les revolucions no s’anuncien i que tots els cants en són epílegs, però la societat del coneixement de la qual ens enorgullim, justament, n’hauria de preveure alguns trets: Què assaltaran en primer lloc les turbes, per exemple, els parlaments o els supermercats? I fins on arribarà l’internacionalisme? Serà promogut o patrocinat per alguna gran empresa, aquest esperit revolucionari?
La previsió sembla tan llunyana que ningú no s’ha posat a la feina, i és comprensible que el que podríem anomenar l’opressió de la quotidianitat (l’expressió és meva) faci, paradoxalment, que les revoltes siguin més improbables que en passades situacions similars. Anomeno opressió de la quotidianitat justament la dificultat que té molta gent per embarcar-se en aventures revolucionàries: l’atenció i el neguit per les factures, les hipoteques, la preocupació per l’escola dels fills (en les múltiples variants: a quina anirà, si anirà a la que hem triat, i si l’aprofitarà...), etcètera, apaivaguen la fortor revolucionària.
Si no sonàs massa grandiloqüent, i justament perquè no s’albiren a l’horitzó gaires senyals revolucionaris, hom diria que hem substituït l’opressió dels aristòcrates per aquesta tirania dels afers quotidians. I així, el més revolucionari que veig en els pròxims temps és el grau d’abstenció que s’estan guanyant els organitzadors de les eleccions europees, per les quals el 99% de la població només s’interessaria si pogués arribar a ser europarlamentari, fins i tot cobrant-ne la meitat del sou, o un terç. És cert que hem contemplat episodis de vidres trencats i que alguns (només alguns) banquers ja no es passegen tan drets, però només han estat mistos estèrils de foc.
Hi ha altres senyals. El New York Times aventurava fa pocs dies que justament Espanya és el candidat a patir en primer lloc les revoltes socials que farien definitivament visible, als carrers, vull dir, la intensitat de la crisi, i Walden Bello aconsella des del Foreign Policy in Focus que ens distraguem del meliquisme que tant de mal ens ha fet i que girem la vista cap a Àsia, perquè allà s’està cuinant la veritable revolució, amb els ingredients de les desenes de milions d’obrers xinesos i dels països veïnats que estan condemnats a tornar a les regions rurals, després de l’aventura urbana, perquè a les ciutats el problema no és que no hi hagi feina, sinó que no hi ha pa. Veurem com acaba, el banquet, o el que sigui.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.