Biel Company i Mateu Morro

I mirar d’interessar és el primer manament que tenim professors i periodistes. Hem de personificar, pens, i acceptar-ne les conseqüències positives i negatives que sens dubte també té d’aquesta maniobra. Estic segur que si, en anteriors articles, en lloc de dir que no m’agradava el Miquel Barceló de la Seu hagués escrit que no m’agradava l’art neobarroc contemporani mallorquí hauria tengut menys lectors i, també, tot s’ha de dir, no hauria rebut ni la meitat dels insults amb què m’han obsequiat els admiradors del felanitxer. Vagi una cosa per l’altra.

La finalitat de l’article d’avui és analitzar els dos models d’agricultura que crec que ens proposen ara diverses agrupacions i associacions, i és per donar no sols més interès, sinó, també, vull creure, més claredat, que he emprat, ja a partir del títol, el nom de dues persones que personifiquen aquests grups d’opinió oposats. Anem-hi, doncs.

M’interessa abans de tot mostrar clarament les cartes d’aquest joc i dir que conec prou bé les dues persones esmentades. D’en Biel Company he de dir que en som molt amic però no solament som amic, sinó que durant una temporada, quan en Biel jugava a futbol a Saragossa, vaig ser l’encarregat del seu "màrqueting". Una temporada en Biel va marcar més de trenta gols i aquest fet m’induí a la creació d’aquell eslògan que deia que "Cuando el balón llega a Company, la afición empieza a sentir el perfume de gol".

Foren unes paraules de les quals encara n’estam orgullosos, els dos. Som menys amic d’en Mateu Morro, amb el qual solament he coincidit un parell de vegades, però som un lector constant i atent del seus escrits, la qual cosa fa que no es pugui titllar de gratuïta la meva opinió sobre el seu pensament. La setmana que ve veure’m amb una mica de detall que és el que diferencia el pensament dels dos líders. Avui m’agradaria parlar del que els uneix i dir que els supòsits filosòfics que comparteixen constitueixen, al meu modest parer, un error, una base falsa que impedeix que el debat pugui ser racional

El primer error que ambdós líders cometen és el de suposar que existeix una essència eterna de Mallorca. En aquest món no hi ha res etern. Tot canvia, tot és fugisser, res no és etern. Ni les roques. Ens hem d’acostumar a viure dins la provisionalitat, la improvisació i l’oportunisme. Per altra part l’única essència mallorquina que conec era i és, crec, la que emprava el meu amic Joan Jutge per anar de pica: "Flor d’Almendro".

Un altre error es creure’ns ingènuament que som una terra privilegiada en tot i per tot. Una terra que va gaudir de les preferències de Déu Nostre Senyor, des del moment de la Creació. Aquesta és una idea que cova dins el cervell de molts de mallorquins, fins i tot dels que posseeixen un alt grau d’intel·ligència i saviesa agrícola com és l’amic Passu. El de Maria de la Salut pensa no solament que les varietats de fruita autènticament mallorquina –si és que n’hi ha– són més gustoses, sinó que fins i tot les altres varietats, com la "Navel Late", són més saboroses si han estat conrades a terra mallorquina: deixen la boca més neta, afirma. Deu ser cosa de la llecó. El problema, tanmateix, és com objectivar aquesta diferència i com fer-la creure als turistes i als hotelers. Continuarem dissabte que ve.