Per escriure això, m’he posat música del gran pianista català de jazz Tete Montoliu i m’he servit una copa d’un excel·lent patxaran casolà que vaig comprar a la sidreria Aldaiondo, a Murugarren, població navarresa propera a la serra d’Urbasa i a vuit quilòmetres al nord de Lizarra. Permeteu-me un parèntesi gastronòmic: aquesta sidreria, que porten dos tipus fantàstics (Aitor Irazustabarrena i Isaac Etxeberria) és l’única de tota la comarca que fabrica la seva pròpia sidra, que fan amb pomes dutes de la zona de Tolosa i que alguna vegada hauríeu de visitar (948 553 218). Per què Tete Montoliu?
Perquè era un gran músic i perquè era, com un servidor, molt culé. Mirau si ho era que una vegada li preguntaren què li agradaria haver estat si no hagués estat músic i no ho va dubtar ni un instant: "Porter del Reial Madrid", va dir, apel·lant a la seva condició de cec de naixement. I per què patxaran? Per concelebrar la següent pregunta: a mi, què m’agradaria haver estat? Més que pertànyer a un gremi diferent al meu, a mi m’agradaria ser Eneko Romo Arangoa (Pamplona, 1979).
No perquè hagi nascut a Pamplona, la capital del territori basc que més m’agrada, sinó perquè és un home feliç que viu el somni perfecte: haver-li fet un gol al Reial Madrid en el minut 89 de partit, al Santiago Bernabeu, amb la samarreta del Reial Unió Irun i que aquest gol hagi deixat l’equip de l’imperi fora de la Copa del Rei el mateix dia que Raul feia un "hat trick" (tres gols en un mateix partit) i poder-ho celebrar en el jacuzzi del vestidor de l’estadi de l’enemic instants després que l’afició madridista t’hagi aplaudit la proesa i d’acomiadar-te dels jugadors contraris capcots i desfets davant d’un futur immediat infernal.
Ser Eneko, antimadridista confès, em permetria dir coses com: "Moments com aquest no els tornaré a viure"; "ho record perfectament: Juan Domínguez retalla cap a dins, fa un centre pla i jo, que tinc la posició guanyada, penso que aquesta és la meva, remat i veig que entra perfectament"; "és una sensació indescriptible"; "és el millor dia de la meva carrera esportiva"; "estic en un núvol i no sé si algun dia podré assimilar el que ha passat"; "estic vivint una cosa única"; "vaig celebrar-ho amb tothom, en aquell cantó hi havia la gent d’Irun, els companys saltaren de la banqueta per abraçar-me i veure la gent a la grada saltant, abraçant-se, nosaltres al terra i mirar el marcador i veure que era el minut 90… va ser una alegria increïble" i, sobretot, "això és un somni perfecte".
Eneko va agafar el baló al final del partit per guardar-lo com a record, però un membre del cos de seguretat li’l va prendre i ell encara va tenir la satisfacció última de dir: "Tu et quedes el baló, però jo em qued el gol". Gora Eneko!
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.