Els vius i els morts

La societat civil ocupa els cementiris i, ahir, com passa des de fa algunes dècades, donava culte als morts, precisament perquè aquesta jornada està dedicada als absents, al passat, al component emocional de la nostra genealogia. Philippe Ariés ha escrit per ventura les millors pàgines sobre allò que significa la mort a Occident, un llibre que després de molts anys continua liderant aquesta temàtica des del punt de vista antropològic. És clar que avui és un dia per revisar els continguts de la cultura de la mort, entesa en un sentit genèric, aquella que, amb formats i matisos diferents, conviu en la quotidianitat nostrada. Cada dia, vivim exemples d’immolacions humanes i atacs terroristes, actes que simbòlicament situen la mort en primer pla; la producció d’armament i les amenaces militars, en forma de guerres reals o imaginàries, persisteix com un dels punts dèbils del capitalisme salvatge; la violència de gènere i tants exemples que ens situen davant el component quotidià de la mort no ens deixen indiferents.

Aquesta cultura de la mort ha generat una bibliografía abundant, però d’escàs interès des del punt de vista racional o de la divulgació. El 2008, s’ha reeditat el llibre Los cementerios civiles, de José Jiménez Lozano. Es tracta d’una obra significativa sobretot perquè ens situa davant la sepultura que reberen a l’Estat espanyol, en el passat, aquells que optaren lliurement per viure i morir al marge de la religió. Un corral, fora dels murs del cementiri "catòlic", era l’infern que els poders dominants aplicaven als afectats i l’escarni per a les famílies dels lliurepensadors, ateus o senzillament no catòlics.

Això que avui ens semblen episodis d’un passat llunyà té la seva persistència en el debat engegat els darrers anys, sobre els assassinats durant la guerra i enterrats en fosses comunes, la majoria no identificades i sense cap possibilitat que els vius i els morts ens puguem retrobar emocionalment durant el dia d’avui. Som els vius d’avui els que continuam turmentant els morts d’ahir, de la passada i de totes les guerres fratricides viscudes. De mort, encara, n’hi ha de diverses classes, perquè la divisió ja no té connotacions religioses, sinó simplement civils, en alguns casos amb actituds impròpies d’una ciutadania del segle XXI. Negar la sepultura digna a un humà diu poc, o gens, a favor del conjunt de la nostra societat.