Si qualcú mata Barack Obama no serà un d’aquests pallassos fatxendes amb el cap rapat i buit que ho van pregonant per internet. Té moltes més probabilitats que la seva mà executora sia negra. "On eres quan dispararen contra Obama?", espera no haver de demanar mai en Timothy Garton Ash. Record perfectament on era i què feia quan varen detenir Eugenio Hidalgo, però ja se m’ha oblidat què feia quan Unió Mallorquina va suspendre de militància Bartomeu Vicens. Tampoc no record on era quan Gabriel Canyelles expulsà Maria Antònia Munar del Govern, ni la resta de vegades que el PP s’ha intentat carregar UM.
Unió Mallorquina, si qualque dia ha de morir, serà a mans dels seus militants.Però si són innombrables els atacs del PP cap als seus únics possibles aliats d’UM, més són els atacs rebuts pel sistema autonòmic de part dels polítics corruptes. Si bé és cert que mai no hi havia hagut tants diputats imputats com ara i que aquests, a dia d’avui, com va observar n’Andreu Caballero, podrien constituir-se en grup parlamentari.
El cert és que la suspensió de militància de Bartomeu Vicens i la seva negativa a renunciar a la seva acta de diputat tornen a situar la governabilitat de les Balears en mans d’un trànsfuga (si tècnicament no ho és, el fet de no assumir les directrius del seu partit l’ubiquen en un espai pròxim). Quina novetat! En la curta història del nostre sistema autonòmic, gairebé hi ha hagut més anys en què el Govern depenia d’un diputat en situació irregular que d’una majoria confortable. Recordau els noms de Jaume Peralta o Carles Ricci, o amb motivacions ben diferents el de Joana Aina Vidal.
L’estat de l’autonomia és el de sempre: estat de crisi permanent. Si la que ara vivim és més greu que les anteriors ho anirà dient el temps. Des del nostre modest punt de vista, l’única cosa que sembla haver canviat és que fa uns anys els corruptes es movien amb total impunitat i actualment ja no tant. Ara bé, tenim la sensació que només ha sortit a la llum pública una petita part de la corrupció que han patit les nostres institucions públiques. De moment, sembla que s’ha començat a destapar la corrupció que té a veure amb l’enriquiment personal d’alguns polítics. Faltaria que començàs a sortir la que té a veure amb el finançament il·legal dels partits polítics.
Per guanyar les eleccions, si més no fins ara, s’ha de ser un partit polític gran, amb molts professionals i molts mitjans. Per aconseguir-ho, no basta amb el finançament normal. A partir d’aquí, que cadascú faci els seus propis càlculs. Fins ara, la ciutadania ha votat majoritàriament el partit que més mitjans ha invertit en les campanyes electorals. En segon lloc hi ha quedat el segon partit que més recursos hi havia invertit. I així successivament.
La teoria diu que la ciutadania elegeix lliurement els seus representants polítics. I, també en teoria, alguns d’aquests representants han traït la confiança dipositada en ells i han aprofitat els seus llocs de responsabilitat per enriquir-se de manera il·lícita. A partir d’aquí, se’ns acudeixen dos camins. El primer és que els representants públics (al servei de la ciutadania, al cap i a la fi) no corruptes ofereixin un pla per impedir que un fet tan greu com que un servidor públic traeix el seu compromís, no torni a succeir.
El segon camí és que, vist que hi ha hagut polítics que han traït la confiança de la ciutadania i que la sobirania i el poder resideixen, tanmateix, en aquesta, donar-li de nou la paraula perquè torni a triar els seus representants.Els que no han traït la ciutadania mai, haurien de ser els més favorables a l’opció de donar la paraula als electors. No tots els polítics són iguals. No hi ha corruptes a tots els partits. I ara, els electors ja ho saben.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.