La història de la salvació és una forma metafòrica d’expressar el sentit de la història, és a dir, l’existència d’un fil que lliga el passat amb el present. Salvem la Real ha esdevingut l’argument d’una gran causa, un mòbil gens trivial, fet en forma de mobilització ciutadana, animada amb expressions culturals diverses.
Salvar la Real és sinònim de preservar el desig i l’esperança d’un poble que contempla actiu i compromès les malifetes d’uns pocs sobre el territori, el patrimoni i els símbols que donen sentit i expressió a la relació que els mallorquins tenim amb cada pam de terra. Divendres la Fundació Cultural Monestir de la Real es presentà en públic, amb un concert d’Amancio Prada, acompanyat de l’Escolania de Blauets de Lluc.
El Càntic Espiritual de Sant Joan de la Creu, poèticament i musicalment sublim, expressava l’elevadíssim punt de mira de la nova fundació, però sobretot omplia de poesia i de sensibilitat una lluita fins ara per ventura ha estat interpretada només en clau de confrontació política. De fet, algunes hores abans diversos líders polítics havien intentat, sense èxit, encendre novament la flama de la discòrdia. Tanmateix a aquest missatge és responia amb la profunditat dels poemes d’un savi malmenat i perseguit, que sabé transformar en art l’experiència mateixa de sofriment i d’incomprensió del poder.
La potència emocional del concert oferit, divendres a la nit, té una relació directa amb la força i l’energia que sembla tenir una fundació que té els ingredients per convertir-se, en un futur pròxim, en referent cultural, mediambiental i de salvaguarda del patrimoni. El monestir de la Real i el seu entorn és un reflex del que és Mallorca, amb les seves contradiccions, misèries i problemàtiques, però, sobretot, és l’expressió de la voluntat de ser lliures, exigents i crítics, sense perdre la dimensió humana i, per tant, limitada de tot plegat. Estimar allò que no és estimat, expressar-se de forma subtil i poètica davant la barbàrie, i emocionar-se amb música potser són aquelles petites grandeses pensades a la mida dels humans.
Divendres, a més, era un d’aquests dies que hom observava una part de l’Església catòlica amb simpatia, contemplant una de les seves cares amables, sensibles i compromeses. Potser cada cop n’hi ha menys, de dies, com aquest, entre moltes altres coses perquè és més fàcil mirar a una altra banda i desconnectar de les causes mundanes, sempre perilloses, ambigües i incompreses per una part significativa de la mateixa Església que prefereix, en aquests temps que corren, prioritzar altres principis i arguments.
Historiador
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
¡La poesia guanyarà!!.¡La poesía vencerá!!