Quan la desgràcia i la mort et persegueixen de valent i els fets més emblemàtics de la vida estan impregnats de mort, és difícil imaginar allò de ‘la vida és bella’ i imitar Roberto Benigni, amb frescura i desinhibició. Hem passat dies difícils, possiblement impossibles d’explicar i d’interpretar. Però és en circumstàncies així quan col·lectivament i individualment necessitam activar els plans més positius i els dispositius més enriquidors que existeixen en el nostre magatzem interior.
La humanitat s’ha salvat precisament gràcies a aquesta capacitat. Aquest mes fa exactament dos-cents anys que els presoners francesos de Cabrera van ser traslladats des de Bailén, on havien estat derrotats, fins a Cadis, i des d’aquell moll fins a Cabrera, on arribaren el maig de 1809. Allà s’hi estigueren prop de sis anys i van ser pocs els que ho resistiren.
Alguns, per esplaiar-se, van muntar un teatre, a l’aire lliure com se suposa. El 8 de setembre de 1809 es va inaugurar solemnement, amb obres que feien referència a la misèria, la penúria, la fam i la mort que caracteritzava la seva circumstància personal i col·lectiva; una d’aquestes obres, escrita per a l’ocasió i estrenada el mateix 1809, duia per títol La misère de Cabrera. Era una manera de passar-ho bé, d’exterioritzar la frustració, d’engegar els fantasmes que portaven al seu interior i de transformar tot allò de negatiu que envoltava les seves vides.
Aquests dies, precisament, ha aparegut una biografia de Neus Català (Els Guiamets, Tarragona 1915), catalana, supervivent del camp de concentració de Revensbrück. Arran del llibre ha estat entrevistada i responia lúcidament la pregunta sobre com va resistir en un espai on van morir-hi quasi cent mil dones. Responia: ‘la cultura i la solidaritat van ser les armes per sobreviure. També rèiem molt. Riure ens feia oblidar el que estàvem passant. Mai he dit tantes bestieses com allà. Teníem una coral, fèiem teatre, explicàvem contes, ensenyàvem idiomes’.
Hi ha circumstàncies, moments emocionalment tan forts, instants de foscor profunda, en els quals hom es queda regirat, esmaperdut, enfonsat, neguitós i atemorit davant l’amenaça. Moralment i humanament és altament gratificant constatar com les persones se’n surten amb aquesta frescura i amb aquesta lucidesa precisament en les circumstàncies moralment més embrutides i embogides, quan els déus de l’equilibri natural sembla que estan fent la migdiada.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.